Adrienne Diop és originària de Dakar, la ciutat senegalesa que es podria considerar el bressol dels objectius mundials de l’educació. Va ser allà on l’any 2000 es van reunir representants de 164 països per dissenyar el pla que havia de facilitar l’accés a l’educació de tots els nens i nenes. Llavors eren 204 milions els infants al marge dels sistemes educatius; ara en són 121 milions. «Hem progressat, això és innegable, però no tant com caldria», apunta Diop, que en aquell moment no va participar al Fòrum de Dakar però que en els darrers anys ha supervisat de prop el desenvolupament de les polítiques educatives al món, i sobretot al seu continent, l’Àfrica, com a comissària d’Assumptes Socials i de Gènere de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental. El seu pas per l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat es produeix dies després de la celebració del Fòrum Mundial de l’Educació, que ha fixat els nous compromisos globals en aquest àmbit de cara al 2030. Amb ella en parlem.
L’accés a l’educació arreu del món està ara més garantit que fa 15 anys, però menys del que els països s’havien proposat, que era garantir-lo al 100%. Com ho valora?
Si llegim bé els informes de la UNESCO, i pel que he vist al meu voltant, hem progressat. Això és un fet. Cinquanta-vuit milions d’infants més s’han escolaritzat des de llavors. És una gran conquesta i l’hem de celebrar, però és evident que no n’hi ha prou. Dels milions de nens que s’escolaritzen, un terç abandona l’escola sense saber llegir, escriure o fer càlculs bàsics. A més, rere aquestes xifres s’hi amaga que la majoria dels infants perjudicats són nenes, o infants de zones rurals, o de famílies pobres. El que hem de fer amb els objectius mundials és redirigir-los cap a augmentar la qualitat de l’educació i reduir les desigualtats. És el que ara ens cal.
Quines són les principals mancances pel que fa a la qualitat?
En primer lloc, tot i que des de fa temps es diu que l’educació és una prioritat, la gent segueix sense veure-ho així, i per tant no s’hi destinen els recursos necessaris. També cal posar el focus en els equipaments, com les escoles o el material escolar, sovint deficients. Però sobretot el que cal revisar és la formació dels mestres. No pots tenir una docència de qualitat si no tens bons docents, si no estan ben formats, motivats i reconeguts.
Anem per parts. Pel que fa a la despesa pública, la UNESCO diu que entre un 15 i un 20% del pressupost de cada país s’hauria de destinar a l’educació. És un objectiu realista?
Si es vol, es pot. Cap país o regió s’ha desenvolupat sense invertir en educació. Alguns països occidentals dediquen molts recursos a educar el jovent, que al cap i a la fi és educar el país. Fixa’t en les corbes del PIB dels països: el seu creixement sol anar d’acord amb la inversió en educació. Hi insisteixo, la fórmula ja la tenen països com Finlàndia. Només cal que ens hi fixem.
Citava també la formació dels mestres com una peça clau del canvi. A Finlàndia s’ho van prendre seriosament.
Ens hem d’assegurar que els joves amb més potencial siguin els que estudien magisteri, perquè és una professió de gran responsabilitat, dificultat i entrega. Perquè el mestre no només t’ensenya matemàtiques o llengua, sinó democràcia, igualtat, tolerància i, en definitiva, com ser un ciutadà útil per a les necessitats del teu país.
Un altre dels problemes és que molts alumnes passen pocs anys a l’escola. Com es combat?
D’entrada, hem de fer obligatòria l’etapa fins a final de Secundària, cosa que no passa a tots els països. L’abandonament és molt elevat, certament. Una altra mesura és potenciar la formació professional, perquè els joves aprenguin oficis: tenir gent competent en electricitat, en lampisteria, en construcció… S’han de valorar socialment aquests oficis, feines concretes i respectables. Al Senegal, si tens un bon forn i el teu pa és bo, viuràs molt bé, la veritat!
Pel que fa a l’accés a l’educació, comentava que les grans distàncies a les àrees rurals són un escull per apropar els infants a les escoles.
És crucial portar les escoles a les àrees rurals, i no al revés, perquè els nens són part de les seves famílies i tenen dret a estar-hi. El que hem de fer és assegurar-nos que enviem a aquestes àrees els millors mestres. Per fer tasca de convenciment entre les famílies, per explicar-los que l’educació per als seus fills és una inversió, i per combatre xacres com el matrimoni infantil, que afecta moltes nenes de 13 i 14 anys.
Adrienne Diop durant la seva participació a “Sense límits”. / Ana Maestre.
Vostè ha treballat molt per eradicar aquests matrimonis. Com es planteja aquesta lluita?
Parlant amb els pares, convencent-los que l’escola és el millor que li pot passar a la seva filla, que tindrà feina, que els ajudarà quan es facin vells, que serà capaç de formar una família i sabrà garantir una alimentació saludable per als seus fills, que els vacunarà…
Les tradicions són difícils de revertir.
Hem de continuar discutint amb els caps de família per explicar-los que no només és bo per a les seves filles, sinó per a tota la família.
És optimista?
Sí. No serà fàcil, però si no lluitem no canviarà res. També hem de fer pedagogia en els àmbits religiosos, entre els líders de les esglésies… I, evidentment, eradicant la pobresa. Perquè molts pares opten per entregar les seves filles a altres famílies perquè els paguen el dot i, evidentment, són diners que els van molt bé i els permeten viure millor.
La pobresa és el principal mur que impedeix l’accés a l’educació?
Crec que el principal mur és polític. Si a l’Àfrica ens fixéssim l’educació com una prioritat i reduíssim el pressupost en armes i exèrcits –només una mica!– per destinar-lo als sistemes educatius, s’avançaria moltíssim. I com a societat seríem més tolerants i justos. L’educació no només contribueix al progrés econòmic, sinó també a la pau i l’estabilitat. A reduir l’odi als altres, al teu veí, a l’altra ètnia o cultura de torn. Molts dels conflictes que patim són per manca d’educació.
Hi ha algun país de l’Àfrica Occidental que sigui referent en aquest sentit?
El Senegal, per exemple. Mira, tot i ser un país de majoria musulmana tenim escoles catòliques. I estan plenes de musulmans! Per què? Perquè són de més qualitat. Al final és el que importa, i el que valoren les famílies.
