Benvolguda, benvolgut, col·lega:
Si estàs llegint aquest text és perquè podem compartir el sentit d’una vida dedicada a l’educació. Així que, disculpa, m’atreveixo a proposar-te ara compartir neguits i recuperar valors.
¿De veritat estàs disposada, disposat, que les pors adultes, la lògica higienista de la pura salut biològica, les reivindicacions gremials de les seguretats personals i professionals impossibles, l’oblit de les necessitats de la infància, etc… defineixen com ha de ser l’escola i en què consisteix l’exercici de la nostra professió?
Ve setembre i, per fi, torna l’escola. Tornaràs tu a fer escola i tornaran els infants i adolescents a viure en l’escola, tornaràs a ser una persona significativa, imprescindible en les seves vides. T’ha arribat (ens ha arribat) una hora d’aquelles rellevants o, si més no, amb significat rellevant. No pots dedicar-te a esperar que t’arribin les indicacions oportunes de les autoritats pertinents. No. Més enllà d’indignar-te, no tens dret a fer-ho.
Tornaràs tu a fer escola i tornaran els infants i adolescents a viure en l’escola, tornaràs a ser una persona significativa, imprescindible en les seves vides.
Ara, són les nostres veus implicades, lluitadores, les que han de definir per què té sentit fer de mestre i per què no serem nosaltres qui privarem els infants i adolescents de tenir ja una bona escola. Les lluites sindicals estan perquè no siguis tu qui posi tot l’esforç i per reivindicar junts els recursos (sempre escassos) per exercir la professió. Però, les reivindicacions estan per dignificar l’ofici d’educar i per obtenir de la societat l’encàrrec de construir una educació com a servei públic, que pensa primer en la diversitat desigual dels infants. Si veritablement els infants són primer, si l’educació és el que importa, si som una professió imprescindible, et prego que dediquis els esforços a imaginar, compartir i construir l’escola que ara necessitem.
No cauré en el parany de criticar l’administració (per una vegada et deixa en bona mesura fer una escola a mida, ni que sigui per abandó) i, menys encara, no faré una llista de tot allò que hauries de fer (soc dels que ja trepitjaré poques aules, tot i que no he perdut les ganes d’imaginar el que jo miraria de compartir i fer). Tan sols escric per suggerir i recordar les idees que compartíem i les noves que, crec, haurem de descobrir per compartir, enmig del nou caos vital on els infants i nosaltres estem ficats.
Si veritablement els infants són primer, si l’educació és el que importa, si som una professió imprescindible, et prego que dediquis els esforços a imaginar, compartir i construir l’escola que ara necessitem.
La meva edat i la meva història m’han dut a escriure i parlar molt (fins i tot massa) al llarg d’aquests dies de pandèmia, fins aconseguir arribar al silenci de la petita pausa estiuenca. Així que, temorós d’haver escrit profecies inútils i consells caducs, he tornat enrere i he rescatat part del que compartíem amb l’escola tancada, quan teníem ganes de tornar a obrir-la i miràvem de preparar el setembre. El que segueix és en bona part idees ja discutides o pendents de publicar i discutir, escrites quan aquest estrany curs s’acabava i era impossible imaginar el nou.
El virus encara no ha matat el currículum
Quan la quarantena i els tancaments ja superaven totes les previsions inicials vaig escriure: “Què ha passat amb la vella escola i en què hauríem d’estar pensant perquè pugui ser diferent? Espero que el virus mati la passió pel currículum”. No esperava que fos així, però, després del que hem viscut, llevat que es vulgui negar la realitat, ni el màxim defensor del currículum planificat i tancat pot negar ja que la vida és la principal proveïdora d’arguments per descobrir i aprendre. Hem de reconèixer que els records del significativament viscut hauran de convertir-se en dinamisme d’aprenentatge.
A juliol, encara vaig escriure per un monogràfic de la revista “Aula de secundària” un desig sobre la tornada que copio i que tant de bo sigui majoritàriament real:
“Molt probablement, quan en els primers dies de setembre es reuneixen els equips educatius de les escoles, bona part del temps i dels esforços es dedicaran a discutir l’organització i les mesures de profilaxis. Els equips sensibles i actius passaran aviat a concretar com educar ensenyant, de manera positiva, amb noves i velles didàctiques, en una institució que la pandèmia va acabar de posar potes enlaire a la primavera. Amb una mica de sort, bona part dels equips reflexionarà, imaginarà i planificarà pensant en el seu alumnat. Posaran en marxa una escola parcialment nova, que ha interioritzat noves mirades sobre l’univers infantil i adolescent, després d’haver-los tingut lluny físicament però molt a prop en la dimensió virtual en la qual va mutar bona part de l’escola i dels seus professionals”.
L’eterna nova escola que mai acaba de néixer
Teníem i tenim escoles que viuen del currículum i el programa. Teníem i tenim escoles que tractaven de fer possible educar mitjançant l’aprenentatge a partir de velles i noves propostes d’educació activa, implicada, diversificada, personalitzada. Estàvem enmig de les reflexions i les pràctiques per adequar l’escola a un món complex i canviant…i ara a un món encara més inestable i complex. Renovar i innovar sempre va ser, continua sent, no cercar ni acceptar respostes de manual i protocol. La pitjor manera de començar el curs és pretendre encaixar la vella escola en motllos imposats.
No podem seguir la seqüència de la imposició: la Conselleria diu com ho hem de fer, a l’escola ho apliquem i els alumnes comproven… que la vida és dura. Ni pots deixar de ser una persona creativa, ni pots deixar de construir l’escola en equip, ni pots oblidar que l’alumnat té raons, arguments i experiències.
Pensar en la grandària limitada d’un grup no és aplicar una mesura de prevenció, és pensar en com agrupem i aclarir per a fer què. Prioritzar espais i activitats, horaris i temps suposa considerar els nostres i els seus arguments. La integració de matèries, la recerca, l’aprenentatge compartit, etc., etc… Les eternes raons educatives per canviar han esdevingut realitats inevitables!
Després de sis mesos sense escola els infants i adolescents no poden aterrar al caos.
La meva escola ara és diferent!
Després de sis mesos sense escola els infants i adolescents no poden aterrar al caos. Han de poder viure que tornen a una escola diferent. Una escola que, en graus molt diversos, ja no és la mateixa, que intenta organitzar-se de manera diferent. El seu primer desconcert, per exemple, hauria de ser trobar-se amb una escola que els escolta més.
La idea a compartir amb ells i elles, de maneres molt diverses, hauria de ser aquesta: “aquests mesos ens han fet descobrir a tots que necessitem fer una escola en part diferent, que algunes coses que fèiem poc val la pena fer-les més, i que unes altres han de fer-se d’una altra manera”. Et toca vendre novetat de disseny, d’organització, de predomini d’unes o altres didàctiques.
Si en lloc de mirar l’escola des de les nostres pors adultes (prolongació sovint de preocupacions familiars i socials fora de lloc) ens parem a descobrir com veuen el món els infants i adolescents (també com viuen la salut i les mesures de prevenció que es prenen) potser imaginaríem formes més raonables de fer escola i de conviure amb la construcció de la salut col·lectiva. Aparca la teva por vital a l’entrada de l’escola.
Del diari de camp a les presencialitats significatives
Sé que ets un bon tutor o tutora i sé que vas agafar la llista de classe i, a la segona setmana del tancament, ja havies contactat amb tots i cadascun dels alumnes dels que tenies preocupació quan el veies cada dia. Saps que els ha quedat l’experiència de saber que el seu mestre, la seva profe, s’interessa per la seva vida i que poden confiar en algú més que els seus pares.
A tu, t’ha quedat l’experiència de descobrir que, a vegades, sabem molt poc de l’alumnat. Ara, tens la urgència d’aconseguir que en el curs que comença hi hagi temps per a observar, preguntar, anotar, trobar sentits. Aquest curs serà el de la universalització dels “quadern de camp” on tothom anirà anotant el dia a dia de l’aula i les vivències significatives de les vides infantils i adolescents que acompanyes.
La pandèmia ha servit per valorar aquesta dimensió de la tasca educativa, per obligar-nos a pensar com mantenir-la, per no tornar a pensar que és una simple qüestió de “l’hora de tutoria”.
La crisi vírica ha posat de relleu que l’ascendència no necessàriament ha de ser presencial. Ser un referent perquè valorin que paga la pena aprendre i que saber té moltes dimensions i no totes es donen a classe o als passadissos (malgrat que totes comencen a classe i als passadissos). Aquests dies els bons professionals han construït relacions “inhalàmbriques”, reconstruint les que en el dia a dia de la relació escolar tenien. Han demostrat a cada alumne, de múltiples maneres, que els interessava la seva persona, la seva vida i que una part significativa d’ella passa per aprendre, descobrir com aprendre, sentir-se bé descobrint cada dia una part de la realitat.
La pandèmia ha servit per valor aquesta dimensió de la tasca educativa, per obligar-nos a pensar com mantenir-la, per no tornar a pensar que és una simple qüestió de “l’hora de tutoria”. Ara toca augmentar la capacitat col·lectiva de posar l’oïda a tot, de millorar les mirades, d’observar de manera significativa. I això voldrà dir tornar a la disponibilitat flexible per a facilitar la relació, en els moments no previstos, com ja practicaves abans de l’actual crisi.
La pandèmia ha servit per valor aquesta dimensió de la tasca educativa, per obligar-nos a pensar com mantenir-la, per no tornar a pensar que és una simple qüestió de “l’hora de tutoria”.
Alliberaments familiars
No ens enganyem. Han acabat “farts” de pares i -encara que tot hagi anat bé- venen a l’escola per a deslliurar-se de la família, per a relacionar-se amb uns altres adults que els miren d’una manera diferent, professionals que, amb mirades rejovenides i no angoixades, poden dedicar-se a entendre’ls. Bona part de la proposta escolar ha de poder ser viscuda com un univers positiu diferent del familiar i no com una imposició similar d’altres adults que continuen el control familiar.
Suposo que no et deixes enganyar pels arguments conservadors que aquests dies reclamen el dret d’algunes famílies a organitzar-se la seva escolarització sense anar a escola. També obrim l’escola per alliberar infants de les seves famílies! Fins i tot la família més implicada sempre acaba sent un món tancat i els seus fills i filles necessiten finestres alliberadores. A més, algunes de les mancances que existeixen en moltes vides només el fet de conviure a l’escola les pot compensar.
Suposo que acceptes que una part de la teva professió consisteix a esdevenir un constructor d’oportunitats en les vides d’infants i adolescents. No pots convertir-te en reforçador de privacions. Sabem que una crisi no pot aguditzar desigualtats amb noves privacions d’oportunitats. Faràs escola perquè tu et sens obligat a fer possible infàncies.
Sí. També. Diguin el que diguin alguns companys, quan pensem en nous formats, nous horaris, noves flexibilitats, noves formes de relació amb d’altres recursos i professionals que s’ocupen de la infància, estem posant l’èmfasi en la compensació de les “impotències” familiars i els buits educatius dels entorns educativament empobrits, ara encara més empobrits.
Estem obligats a pensar en l’escola de barri (de poble), de comunitat acotada que pot conèixer les influències de grup, també les relacionades amb la salut.
Les parets de l’escola i les dimensions virtuals
Jo crec que és un bon moment per recordar i practicar que l’escola no són les quatre parets de l’escola (especialment ara que no podem estar tots dins). La necessitat ens pot permetre consolidar i regularitzar (entre els professionals i entre les famílies) l’escola que es fa fora de l’escola. No podríem posar com a obligatori que tots el professionals de l’escola han de fer “classe” també en llocs que no són una classe?
Estem obligats a pensar en l’escola de barri (de poble), de comunitat acotada que pot conèixer les influències de grup, també les relacionades amb la salut. La primera variable que ha posat en crisis la pandèmia ha estat la de la mobilitat. Doncs, on queda allò d’escollir escola on els pares volen, sense considerar la proximitat? Sempre va ser important l’escola pròxima. Ara passa a ser imprescindible.
Per acabar (ara que tot el problema sembla ser poder disposar d’ordinadors portàtils), deixa’m fer un apunt digital, que tampoc és nou. No cal enganyar-se. Una classe insuportable és igual d’insuportable en una pantalla i les pantalles no haurien de servir per continuar fent el mateix que fem en la realitat presencial. No necessitem escola a distància. Necessitem una escola que reconegui l’univers digital, virtual i en xarxa en el que viu el seu alumnat, una escola que reflexioni sobre què vol dir ensenyar i educar en aquest univers.
Pensar l’educació personalitzada és pensar les formes com cada infant i adolescent s’apropia d’aquest món i com el posa en relació amb allò que volem que aprengui. Repartir ordinadors no basta. A l’espai de l’escola ensenyem a aprendre en l’univers digital i tot allò que (com hem comprovat aquests dies) descobreixen a l’univers digital passa a convertir-se en aprenentatge a l’aula.
Va d’infants
Acabaré recordant que la infància, arreu del món, continua sent víctima dels seus adults. Emmalalteix i mor per condicions de vida i malalties que la societat adulta podria evitar. Al nostre món més proper, representa un grup social petit (amb la “producció” autòctona d’infants no arribem ni a substituir les persones mortes) que amb molta facilitat acaba sent sotmès a la hiperprotecció i l’abandó. Totes les crisis abandonen en primer lloc la infància. La crisi en la qual vivim, també.
Tu, jo, volem obrir l’escola i fer una escola diferent perquè per a nosaltres els infants i adolescents són primer. Companya, company, no podem ser excusa ni argument per vulnerar drets dels infants negant-nos a imaginar i construir les oportunitats educatives que només l’escola pot proporcionar.
