Escoltar a l’economista Miren Etxezarreta és observar la realitat a través del prisma de la crítica i la nitidesa. Per aquest motiu, ha estat l’encarregada d’encetar la tercera jornada de l’Escola d’Estiu amb una conferència sota el títol L’economia de la crisi que estem vivint i la seva incidència en l’educació.
Etxezarreta, autodenominada “economista crítica” ha fet un repàs sobre el context actual, els possibles camins que podria prendre el món “Postcovid” i el paper que hauria de tenir l’educació. Dia rere dia, sentim que aquesta crisi pot arribar a ser una de les pitjors que hi ha hagut mai, però segons ella, no és (només) conseqüència de la pandèmia sanitària, sinó de tota la problemàtica econòmica latent: “Aquest moment de turbulència i incertesa ha aflorat una crisi més profunda que fa anys que va corcant el sistema.”
Fins fa poc, diu Etxezarreta, s’ha acceptat que la globalització i el mercat lliure eren el futur: uns passos necessaris i segurs per al progrés humà. Però en els últims anys això s’ha començat a posar en dubte. Abans de la crisi del coronavirus ja feia anys en què s’havia frenat el creixement del comerç global. El motiu? Segons la ponent hi ha sobreproducció i la majoria de la població no té suficients recursos per comprar tot el que es pot produir. Això ha comportat una disminució en la inversió, una limitació dels beneficis, i un creixement de la competitivitat i l’atur. Un tot en el qual la pandèmia ha estat la gota que ha fet vessar el got.
En aquesta situació és on han començat a sorgir nacionalismes i moviments d’extremadreta arreu del món. Un fenomen que, segons Etxezarreta, només es pot justificar amb la insatisfacció profunda de la societat per la precarietat que imposa el mercat, que ha empitjorat la vida de milions de persones. Interpreta l’auge de l’extremadreta com un resultat del fracàs del sistema capitalista i conclou que malgrat el que diguin les forces neoliberals, la mà invisible no funciona.
És evident que l’interès individual i privat sense regularització marginalitza i fomenta la desigualtat. Un exemple clar d’això el trobem en la tendència de moltes multinacionals com Uber d’explotar als treballadors sense tenir cap responsabilitat sobre ells, un règim laboral que s’està imposant i en el que ja es troba una tercera part dels treballadors de països com Espanya.
El paper de les administracions públiques hauria de ser el d’establir un equilibri econòmic i una vigilància dels interessos privats però el roblema és que les mateixes administracions també tenen influència externa. En el cas de l’economia espanyola, s’ha de vetllar perquè no es fonamenti en el turisme, la construcció i l’automòbil, sectors molt precaritzats i molt volàtils, com ha demostrat l’arribada de la pandèmia. Amb la crisi de la covid, el govern està apostant per la despesa pública, però aquesta també s’ha de dur a terme amb equilibri i amb projecció de futur. Davant d’aquest quadre tan poc optimista, es pregunta Miren Etxezarreta, quins són els escenaris possibles després de la crisi?
- Tornar a la normalitat, a sis mesos enrere, encara que les coses no funcionessin.
- “La nova normalitat” tornar al mateix però amb petits canvis.
- Un capitalisme més dur. La pandèmia frenarà l’economia i les persones no reivindiquen els seus drets per por i per l’increment en la competitivitat.
- Canvi a una economia més humana. Encara que Etxezarreta no té gaire esperança, hi ha la possibilitat que les coses millorin i que entre tots, exigim que es canvïin els objectius i la manera fer de les classes dominants. Quins haurien de ser els mecanismes perquè les classes subordinades pressionem al poder? El canvi només el podem fer nosaltres amb solidaritat i reivindicació.
Etxezarreta ho té clar: “Les mestres necessitem instruments i nocions d’economia crítica per exigir els nostres drets i per formar als joves a l’aula. Ens hem de mantenir en actiu encara que a vegades se’ns escapi el món, cal que ens mantinguem despertes”. Amb relació a la formació del professorat, ha introduït el llibre Economia crítica a l’aula, escrit per diversos autors entre els quals s’inclou ella mateixa, que és un recull dels coneixements bàsics de l’economia per comprendre la societat en la qual vivim, sempre des d’una perspectiva crítica.
Per a la comunitat educativa tornar a on érem no és suficient i no és possible resoldre els problemes sense pressupost, recorda l’economista, recolzant el sistema en la vocació de les mestres. El sistema educatiu necessita un replantejament i un repartiment igualitari que benefici a les escoles públiques, perquè aquesta no es converteixi en un espai on els joves aprenguin a ser productius sinó on aprenguin a viure, a autogestionar-se i per això, és necessari que sigui fonamentalment presencial, a banda de les eines cada cop més costoses que s’exigeix als alumnes. Formar-nos i formar-los és el camí per a una societat més just i més humana.
