Compartir és créixer

Cinc persones que s’han aixecat ben d’hora d’un matí de tardor omplen un cotxe  amb la calefacció posada tot i que les mans i els peus continuen glaçats. Després de rectificar vàries vegades la ruta,  guiats per un GPS que sembla no tenir-la massa clara, veuen un edifici gran ple de finestres i ciment, amb pistes esportives, algun arbre, uns troncs alineats a terra i una estructura feta amb unes plantes que s’entrellacen buscant-se i deixant intuir a les cinc ocupants que aquell pot ser el seu destí.

Comença a brollar la il·lusió dins del cotxe, en el que tot just ara, quan ja ha passat més d’una hora i mitja de viatge, es nota l’escalfor. Després de fer unes quantes voltes abans d’aparcar, caminen juntes mirant cap a l’interior dels murs i les baranes, buscant quelcom que les ajudi a reforçar la idea de per què estan allà… Un cistell al costat de la porta, uns arbres que donen una lliçó clara i contundent de l’època de l’any en què es troben, oferint una gamma de colors infinita, vidreres grans sense cap tipus de decoració enganxada… màxima expectació.

Entren a una cafeteria que hi a molt a prop, o ho intenten, doncs està absolutament plena i desbordada per una multitud de persones, la majoria dones, que parlen, prenen alguna beguda calenta i mengen amb presses. Veuen cares amb una falta evident de son, de cansament físic i psicològic després d’una setmana plena de moments intensos, alguns agradables i satisfactoris, d’altres plens de tensió… Però també amb una actitud d’expectació i il·lusió, de rialles nervioses…

Davant d’elles, entra una parella de persones d’uns 75 anys que cada matí van a esmorzar i que veuen que la taula on seuen sempre està ocupada…   – “Què fa tota aquesta gent aquí?” – pregunten. El cambrer, entre corredisses, alhora que prepara un tallat i un cafè descafeïnat de màquina amb llet desnatada, recull uns plats de la barra i intenta cobrar a deu persones per separat el que han consumit, els saluda amb un gran  somriure: -“Bon dia parella! Heu vist quina gentada? Es veu que venen a visitar l’escola…”.

Quin és el motiu pel que tantes persones del col·lectiu de mestres ens mobilitzem en un dia festiu, sense obligació ni cap tipus de remuneració, per visitar una escola? Quina estranya força interna ens empeny a buscar, visitar, conèixer altres realitats educatives?

En un temps de canvis socials, polítics i educatius profunds com el que vivim, sembla que cada vegada som més conscients de quina és la nostra zona de confort. Estem desenvolupant la capacitat per entendre que la realitat que coneixem i vivim dia a dia, cal ser observada i revisada, per poder-la millorar a través de la reflexió, fins el punt de convertir-se en una necessitat per sortir d’una confortabilitat tranquil•la, monòtona i sovint avorrida.

Hem passat molt temps, massa fins i tot, dedicant esforços individuals i personals a visitar altres països (Itàlia, Hongria, Alemanya…) amb experiències educatives afiançades i estables, que ens han servit d’inspiració i de referència, a partir de les que replantejar-nos les pròpies pràctiques. Però aquestes experiències s’han creat en un context físic i social i unes condicions molt concretes… I això ha servit en ocasions com a excusa per fer una valoració negativa respecte de la possible “aplicació” d’allò observat i viscut: “És què hi ha dos mestres per aula!”, “Ja voldríem nosaltres aquestes ràtios”, “Quins espais exteriors! Nosaltres només tenim ciment!”… Sempre hi ha elements que ens poden frenar les ganes de canviar la nostra realitat, que intenten fer-nos desistir d’una necessària i rica actitud positiva i proactiva, que cada vegada més, identifica el nostre col·lectiu.

Anem aprenent que buscar “receptes” concretes, no és el més important, que el que realment és interessant és la recerca d’estímuls per confrontar-los amb les altres persones de l’equip, per tal que ens ajudin a construir nous criteris a partir dels que tornar a observar la pròpia realitat amb una nova mirada, una nova actitud. Una transformació que no només és professional, perquè com bé diu en Joan Carles Mèlich (2006): “Qui no es transforma en la formació  només s’informa.” Quan  aquesta recerca es fa en solitari, les possibilitats reals que provoquin canvis en el si del projecte educatiu de l’escola és molt parcial i limitat, però quan es converteix en una experiència compartida amb altres persones de l’equip, genera unes dinàmiques de reflexió constant que fan remoure, a través de la discussió i la confrontació, els fonaments “reals” sobre els que construïm la nostra pràctica diària.

Però no ens cal anar tant lluny per conèixer experiències educatives riques i dinàmiques. A casa nostra en tenim moltíssims exemples d’equips de mestres que treballen dia a dia amb dignitat i coherència, malgrat les dures condicions en què sovint es troben, guiats per la convicció que hi ha una altra forma possible d’entendre l’escola i la societat.

D’altra banda, fa un cert temps semblava que només hi havia la possibilitat de conèixer alguns projectes de determinades escoles que oferien la seva experiència amb la confiança i la seguretat necessària com per obrir les portes a persones externes, per mostrar-se, explicar-se i justificar-se davant dels altres.

Cada vegada més, els equips de mestres de diferents escoles estan passant per un procés d’apoderament, en què es veuen capaços de mostrar la seva realitat. Però hi ha una actitud que he pogut observar en determinades persones o equips que em fa patir especialment, que s’allunya de la que crec que hauria de ser una constant en la nostra professió: La humilitat. Caldria ser fidels a la realitat, honestos i transparents, saber qui som, quin és el camí que hem recorregut fins arribar on estem, identificant i mostrant quines han sigut i són les dificultats que tenim, així com les potencialitats que ens permeten avançar. Viure l’escola des de la humilitat que ens proporciona el saber que el nostre projecte és quelcom en construcció, perquè es construeix cada dia, doncs la realitat és incerta, viva i canviant.

En aquesta dinàmica de constants visites s’obren molts interrogants: Només cal visitar les “escoles-bandera” amb projectes molt definits? És lícit cobrar per oferir la possibilitat de visitar l’escola?  I si ho fem… som conscients del que estem oferint? Quin temps es dedica a “visitar” i quin a “reflexionar”? Què determina que un projecte o escola es “pugui” compartir? Interrogants que espero que obrin noves discussions i que ofereixin la possibilitat de generar debats.

Tinguem la certesa que obrir les portes de la nostra escola o visitar-ne d’altres són grans oportunitats per reflexionar sobre els principis sobre els que es construeix la nostra pràctica, a través de la mirada i l’experiència de totes i cada una de les persones amb que ens trobem, perquè compartir és créixer.