Conclusions de la 56a Escola d’Estiu: Reconèixer l’essència de l’escola. Fer de mestres des dels perquès

Hem viscut un curs 2020-2021 immersos de ple en una emergència social com mai l’havíem viscut abans. La Covid-19 ha desencadenat, o ha fet més evidents, altres crisis a més de la sanitària: la crisi econòmica, la crisi social i la crisi educativa. El sistema sanitari combat el virus als centres de salut, però l’escola també fa un paper decisiu per apaivagar aquesta crisi. Mai no ens havíem trobat en una situació de pandèmia mundial com l’actual. Mai no ens havíem sentit tan fràgils com a societat, i justament perquè vivim moments d’emergència hem treballat per mantenir l’escola en ple funcionament, amb responsabilitat i valentia, com un servei públic essencial.

Durant els últims anys, hem posat el focus en els canvis en educació. Ara des de l’escola, i com a societat, valorem què és allò essencial que defineix l’escola i què és allò que la fa indispensable i insubstituïble.

Al llarg d’aquests dies, amb debats, conferències i formacions, i amb la participació de moltes persones, hem volgut definir l’essència de l’escola al voltant de quatre eixos:

• Educació democràtica
• Mestres emancipades, la comunicació a l’escola
• Cultura científica i humanística
• Reconèixer les identitats a través de la cultura i les arts

L’ESSÈNCIA DE L’ESCOLA

L’essència de l’escola queda definida en els seus actes democràtics

L’escola és una de les institucions democràtiques més importants que tenim, i l’hem de fer entre tots: l’equip de mestres i altres professionals que hi treballen, els infants i joves, les famílies i la comunitat educativa, a més de les organitzacions que s’hi relacionen. Fer present la democràcia a l’escola no és fer una assignatura d’educació cívica, o organitzar algun acte puntual, sinó que es tracta de crear les condicions òptimes perquè es visquin de forma continuada experiències democràtiques reals. Un dels trets essencials de l’escola democràtica són els actes democràtics que la defineixen, a través de la generació d’espais on totes les opinions són respectades i on tots els membres de la comunitat educativa tenen el seu lloc i fan sentir la seva veu, amb llibertat i igualtat. La forma com es gestionen els conflictes és essencial per definir actes democràtics que ens ajudin a aprendre a passar del «jo contra tu» al «jo i tu contra el nostre problema». L’escola pública per definició és democràtica: la diversitat està garantida, i suposa un espai de confrontació política de valors i formes de viure necessari per créixer en la convivència i per veure-hi representades totes les veus.

Hem de trencar el paradigma de l’escola eficaç basat només en les notes numèriques, on l’èxit individual està per sobre d’altres valors com la solidaritat o la cooperació entre companys. El projecte educatiu democràtic ha de basar-se en una escola solidària i equitativa, on primi la cooperació mútua i el diàleg, per fer possible la transformació d’una societat global i democràtica.

És essencial educar-nos per pensar en llibertat i amb criteri propi

Un altre dels trets essencials de l’escola és fer créixer persones emancipades que pensin amb llibertat, amb autonomia i amb criteri propi. Per això cal crear espais dins de l’escola per fer-ho possible i generar confiança, també amb perspectiva crítica i autocrítica. Si l’objectiu és educar persones emancipades que pensin per elles mateixes, cal una consciència prèvia dels mestres per ajudar a construir-la a infants i joves.

L’emancipació implica alliberar-se individualment i col·lectivament: no s’entén l’una sense l’altra. Ser mestres emancipades implica també ser reconegudes com a professionals essencials, i això ens obliga a treballar en equip i a comunicar-nos entre nosaltres, amb la comunitat educativa i amb la societat. Els projectes, els èxits i els objectius assolits s’han de saber explicar, compartint significats, però també rendint comptes.

Comunicar implica buscar estratègies perquè tothom es trobi inclòs, sentint-se protagonista, participant, superant barreres físiques, d’idioma, de costums i de classe social. L’essència de la comunicació radica en el fet que s’educa tant amb el que es fa com amb el que es diu. A l’escola s’estableix una xarxa de relacions comunicatives invisibles però existents, on tots som transmissors i receptors. El professorat no només transmet coneixements, sinó que també transmet valors i maneres d’estar al món i de relacionar-se. S’estableixen molts intercanvis afectius, intel·lectuals, negociacions, conflictes de poder. Des del punt de vista ètic és essencial reconèixer l’alumne: «Et conec i et reconec.» I això suposa presencialitat, contacte físic, per facilitar el debat, la reflexió i l’anàlisi.

A l’escola tot parla: els espais, la disposició de les taules, els horaris, els patis, la normativa. A més, tant els adults com els infants i joves parlem amb el cos: amb els gestos, amb la postura corporal, amb la mirada atenta, amb el desafiament, i hem de saber llegir també aquest llenguatge.

És essencial connectar els aprenentatges científics i humanístics

És essencial ser conscients de la unitat dels sabers, connectant els aprenentatges humanístics i els científics, per trencar l’actual compartimentació dels sabers, i la inèrcia de pensar que els aprenentatges humanístics són teòrics i els científics són pràctics. Hi ha també la necessitat de traslladar els aprenentatges de la teoria a la pràctica, i de fer-ho de manera interdisciplinària.

Les arts i les ciències, de manera integrada, fan possible un aprenentatge transformador i col·lectiu. Aquesta integració ha de ser molt més que una activitat amb criteris únicament estètics. Les arts i la cultura són àmbits competencials i globalitzadors que poden servir d’eixos centrals del desplegament curricular, i que permeten integrar altres competències i continguts. La dimensió artística ens brinda la possibilitat de fer, de manera conscient i reflexiva, una escola més inclusiva i competencial. La cultura a l’escola pot tenir, en els seus extrems, una visió d’elit o una visió d’inclusió, que es correspon amb com entenem l’educació: elitista o inclusiva.

La cultura i les arts són part essencial de l’escola per reconèixer les identitats i afavorir una educació més holística i humanista

És essencial que els mestres siguin persones cultes, sensibles, inquietes, conscients i apoderades per estar atents a allò que passa, i valorar com passa i per què passa. Els equips de mestres tenen al seu abast la construcció d’escenaris per viure junts i aprendre junts a viure. La dimensió artisticocultural ha de ser compartida i portada a la pràctica per tot l’equip, i no només per l’especialista, que pot ser un referent, però mai el responsable únic d’una disciplina a l’escola.

La mateixa cultura de centre construïda en equip ha de contribuir a millorar el prestigi social de les arts i la cultura, que no poden quedar reduïdes a les pràctiques i els processos plàstics, on la part estètica sigui la finalitat. Cal impulsar un canvi cap a pràctiques més reflexives.

L’art ens interpel·la, ens fa vibrar i ens fa ser més humans. Ens dona la possibilitat de reconèixer l’altre, de llegir el món des de diferents punts de vista i d’anar construint el propi relat de qui soc i què faig en aquest món per contribuir a fer-lo millor.

REPTES I IMAGINARIS DE FUTURS MILLORS

Després del debat, ens hem volgut plantejar els reptes i els imaginaris d’un futur, d’una educació i d’un país millors. Són els següents:

• La diversitat d’opinions i de realitats són essencials per construir una escola democràtica on el conflicte ha de ser l’origen de la trobada, perquè es preservi aquesta diversitat juntament amb l’equitat.
• La realització d’actes democràtics a l’escola ha de fer possible la representació i la participació de tothom, de totes les famílies, però especialment d’aquelles famílies, infants i joves que avui no hi són representats.
• La participació autèntica ha de passar per la presa de decisions per part d’infants i joves. És necessari més protagonisme dels alumnes en l’exercici democràtic i participatiu als centres educatius.
• Cal donar-nos temps i espais per ser infants, adolescents i adults, en interacció, i atendre els aspectes emocionals, de cura i d’acolliment.
• Hem comprovat que en la virtualitat la comunicació esdevé més freda i impersonal. Per construir la societat que imaginem, les emocions i els vincles que s’estableixen entre mestres i infants tenen més sentit en els actes presencials.
• La tasca dels mestres ha de ser oberta, multiplicadora i transdisciplinària, amb capacitat de sorprendre cada dia i en cada moment els alumnes. Ha de ser un model que acompanyi per pensar i imaginar mons possibles, compromès i que pren decisions.
• L’escola s’ha de comprometre amb les arts i la cultura, amb mestres que tenen un relat d’ofici i de vida conscient, amb un llegat cultural ampli en què les experteses de cadascú sumen en el projecte però no són l’excusa per defugir responsabilitats.
• Les escoles també són espais de trobada en què la cultura i l’art són condicions i realitats de prestigi, a vegades processos i a vegades finalitats, per abordar temes controvertits que afavoreixin persones lliures i que sàpiguen pensar.
• Hem d’interpretar el currículum amb ulls inquiets i desperts, afavorint la creació de temps i espais on els vincles i les relacions són essencials i la cultura és l’objecte compartit, per fer una escola «imaginativa» on la burocràcia no interrompi els processos creatius i educatius, ni sigui una excusa per a la seva absència.
• «Menys és més» també en educació, i caldria assolir una «manera d’educar» que reconegui i consensuï els aprenentatges més bàsics i «essencials». Ens imaginem uns currículums al servei de l’educació integral i global de la persona, i en mans d’uns mestres que prenen les decisions més adients en cada moment i per a cada infant.
• Cal generar més interaccions entre universitats i investigadors, administracions i escola, perquè mestres i professorat participin en recerques que fomentin una actitud indagadora, reflexiva i crítica, essencial per a l’escola transformadora.
• És imprescindible augmentar l’obertura i la connexió d’escoles i mestres a l’entorn proper i al món. El marc normatiu ha de permetre trencar les parets, les barreres i les fronteres, confiant en mestres, professors i comunitat educativa.
• La comunicació s’ha de basar en noves estratègies, converses i debats que ens capacitin per entendre’ns, per superar barreres idiomàtiques, culturals i de costums, diferències socioeconòmiques, ètniques, de gènere, i d’altres. I l’escola pública és l’escenari on fer-ho possible.
• La responsabilitat professional dels mestres ha de garantir un discurs i uns coneixements compartits, que permetin passar de ser mestres aplicadors de normatives a mestres amb criteri propi per bastir un projecte comú. La formació inicial i permanent segueixen sent essencials.

Tenim, en definitiva, oportunitats de construir un espai inclusiu i plural, amb igualtat i democràcia, per construir un model de societat que ens imaginem més just i equitatiu. Aprofitem les oportunitats i fem possible una escola i una educació que posi sempre l’essencial per davant, el bé públic i el bé comú per davant de l’interès individual.

Llegir en PDF