Conversem

És imprescindible que a casa hi hagi moments i llocs, que ni adults ni adolescents no puguin tenir-ne accés, i com antídot s’acostumin a parlar, a conèixer que han fet o no han fet durant el dia cadascú, conversar amb els pares, amb els germans, amics, veïns…

Davant d’aquesta situació no aportaríem res si estiguéssim contra el mòbil i les múltiples aplicacions, ja que seríem realment injustos amb la gran contribució que ens ha fet, doncs en una societat global com la que vivim ens permet una comunicació ràpida i fluïda malgrat les distàncies; però com gairebé tot en la vida, cal saber-ne fer un bon ús.

Educar per utilitzar correctament el mòbil és més una tasca de la família que de l’escola, ja que a la majoria de les classes no es permet el seu ús. És imprescindible que a casa hi hagi moments i llocs, que ni adults ni adolescents no puguin tenir-ne accés, i com antídot s’acostumin a parlar, a conèixer que han fet o no han fet durant el dia cadascú, conversar amb els pares, amb els germans, amics, veïns…, mirant-se cara a cara, mirant als ulls, que ajuden a parlar i expressar emocions. Aprendre a conversar i dialogar.

Com a mestra m’ha colpit l’estudi de la sociòloga i psicòloga nord-americana Sherry Turkle, que va realitzar durant cinc anys a persones diverses, en escoles, oficines, grups d’amics i altres i que té com a resultat la publicació de l’assaig “En defensa de la conversación”, en el que ens alerta del perill de l’auge digital en detriment de la conversa.

Comunicar-nos per mitjà d’una pantalla ens allunya de les persones, ens impedeix veure les seves reaccions i intuir els seus sentiments. El món digital ens fa creure que no estem sols, que tenim molts contactes o amics (falseja fins i tot les paraules) però malauradament ens genera una comunicació sols superficial, no emotiva, impersonalitzada, que crea ansietat i por a la solitud.

Carls Rogers, psicòleg, ens deia que “l’obstacle més gran per una bona conversa és la incapacitat de l’ésser humà per escoltar l’altre amb intel·ligència, habilitat i comprensió”. Per conversar necessitem, saber escoltar, saber comprendre, saber parlar i intel·ligència per saber respondre.

Si la conversa és rellevant per a la vida, ens plantegem treballar-la en el camp de l’educació amb suficient rigor i quotidianitat?

Conversar, és més que comunicar, ja que passa en temps real, sense intermediació de cap pantalla, i t’obliga a trobar resposta automàticament, per això sinó es practica genera neguit i aquest és el motiu que els adolescents d’avui prefereixin enviar-se missatges que encetar una conversa.Si la conversa és rellevant per a la vida, ens plantegem treballar-la en el camp de l’educació amb suficient rigor i quotidianitat? Cal fer-ho a l’escola, però també a casa, en família, en el temps de lleure… Cal que la conversa resulti un plaer practicar-la. Com ens diu Zygmunt Bauman quan finaliza el llibre “Desconeguts a la porta de casa”, amb un clam a la necessitat de la conversa com a model bàsic de la comprensió.

Recordo que en Jorge Wagensberg, físic, tot parlant de la humanització de l’home, ens deia que feia un temps havia proposat que s’hauria d’inventar una assignatura de conversa, més important que qualsevol altra, per “parlar abans d’escoltar i escoltar abans de parlar”, així de senzill deia.

Practiquem, doncs, la conversa com alternativa viable a la deshumanització, com a metodologia per pensar, raonar i ser més lliures.