«Avui arribo a l’escola, les cames tinc tremolant, i això no mola, entro i dic hola, n’hi ha uns que ja s’estan burlant», comença la cançó que vam fer amb Xiula i em ve la imatge d’un cor encongit. El cor del nen o la nena que pateix bullying. Aquesta sensació de ser menys, de no ser ben mirat, de trobar a faltar el grup, de no tenir ganes ni d’aixecar-se del llit.
Si hi pensem una mica més, no és quelcom nou d’ara. Potser el nom sí, però d’abús, violència, situacions d’extorsió de molts contra un, n’hi ha hagut tota la història de la humanitat, potser fins i tot, és part de la mateixa història de la humanitat.
Dels temes que ens preocupen en fem cançons i vam crear la cançó «Rispect» amb ritme de trap i outfit passat de voltes. Volíem cridar l’atenció. Interpel·lar a tothom. Un grup de música familiars vestits de “malotes”?
Poc després de sortir la cançó, vam començar a rebre missatges per les xarxes socials de persones que havien patit bullying en pell pròpia. Ens escrivien emocionades i agraïdes de com els estava sanant escoltar la cançó, de poder expressar el dolor amagat durant tant temps, de tornar a contactar amb aquesta ferida mal cicatritzada.
Arribats aquí vam voler aterrar-ho a les escoles, instituts, centres de menors, caus, esplais, entitats educatives i vam crear les sessions anti-bullying.
La rotllana és la primera imatge que ens apropa a sentir-nos iguals, de veure’ns totes les cares i de no haver-nos d’amagar. És com comencem la sessió.
Busquem crear un espai de comoditat on no es jutgi i on promovem la mirada interna per reconèixer en “mi mateix” en quins moments genero situacions pròximes a la violència, l’abús o el poc respecte cap a l’altre. Intentem per sobre de tot obrir una mica els cors i afluixar-nos i, en el millor dels casos, arribar a espais de reconciliació. Tant amb nosaltres com amb els altres.
És a dir, més que buscar culpables, intentem connectar amb la mateixa identificació i responsabilitat vers les situacions de violència. Ho fem amb roda on tothom pot expressar i també amb dinàmiques on des de la curiositat anem fent preguntes i ells i elles van compartint en la mesura que volen. En aquest punt, ajudem a la persona que parla a expressar en primera persona la seva vivència.
No ens interessa tant teoritzar o reflexionar sobre el bullying, la violència o l’abús. Això tornaria a posar-nos en el lloc de “cal trobar una resposta i una solució”, per acabar en un “nosaltres som els que ho fem bé i els altres malament”.
Preferim enfocar-nos més en què ens expliquin com ho han viscut ells en carn pròpia. Anem acostant-nos a la seva experiència personal, a les seves emocions i a les seves respostes somàtiques. Tothom ha viscut vivències a prop del tema central i tothom té material intern suficient per no haver de posar-lo fora. Aquest és el material que ens interessa, el que pot ser relatat com una experiència pròpia.
El camí a seguir a partir d’aquí és un jugar amb el permís que ens donen per a poder anar obrint l’espai d’escolta i de compartir. A poc a poc es comença a notar un canvi en l’ambient, algú verbalitza un dolor antic, un patiment, un penediment, i sembla que tot el grup s’afluixi de cop. Com quan obres el tap de la banyera i l’aigua comença a fer l’espiral.
Com per art de màgia es produeix un contagi i comencen a emergir molts assumptes on s’ha patit bullying i també on “jo he estat” el que he causat el bullying en un exercici col·lectiu de “mea culpa”. Aquí acompanyem l’expressió i les emocions que sorgeixen amb la màxima delicadesa.
Al llarg de ben bé uns quatre anys que fa que fem les sessions ens hem anat adonant que no hi ha res més sanador que reconèixer que soc part del problema.
Quan el nen o la nena és capaç de dir en veu alta, SÍ, jo també vaig generar una situació de violència, estem molt més a prop de sentir que la classe som un mateix organisme que necessita ser cuidat.
En alguna ocasió, fins i tot, arriben a expressar situacions del passat, però que han tingut lloc dins el mateix grup classe, que van quedar sense solucionar, i els anys han anat passant, i el problema ha quedat per resoldre. Quan el dolor no ha pogut ser vist, l’enfado expressat i el perdó nomenat, el clima del grup se’n queda ressentit i sembla que per molt que voldríem cohesionar-los no funciona. Els assumptes inconclusos del passat continuen fent bola al dia a dia del present perjudicant les dinàmiques relacionals i la confiança del grup. El món passa a ser un lloc menys confiable per viure-hi.
A l’expressar aquests assumptes del passat, obrim un espai on cada persona implicada pugui dir en veu alta i en primera persona el que necessiti i li fem un lloc, validem l’expressió. Procurem obrir-nos al màxim a la realitat de cadascú sense voler solucionar res. Si es dona que hi ha enfado i puja la tensió, procurem anar una mica més lents, intentant fer l’espai i l’escolta més gran. Si cal, demanem que la persona enfadada repeteixi el que acaba de dir una mica més lent i sentint el que diu i ho cuidem. Les emocions tenen una energia, un cop expressades i reconegudes, aquesta energia, igual que ha pujat, baixa. També demanem, un cop expressada l’emoció, si necessiten quelcom, d’algú, dels altres o dels educadors o mestres o fins i tot de nosaltres. Si aquesta necessitat pot ser saciada, i és sostenible en el moment, demanem que facin el que necessitin fer.
És molt bonic i emociona molt veure com el grup troba un punt de reconciliació, s’entendreix i torna a aparèixer el lema intern que tant ha pintat l’artista de carrer Banksy: “hi ha esperança”.
I em preguntareu, sempre aconseguiu aquest espai de reconciliació i confiança? No. A vegades no ho aconseguim. Hi ha dies que en les tres hores que dura la sessió, el grup classe no és capaç d’afluixar-se i baixar barreres. Per què? Perquè a vegades cal més temps i més espai. En aquests casos intentem tractar-nos amablement i acceptem que no es vulguin obrir o que s’obrin fins on vulguin. També encoratgem tant al grup com als educadors i mestres a continuar generant aquest espai de manera creativa. A vegades cal cultivar l’espai de confiança, fer tutories individuals, temps, i tantes coses més que poden ajudar.
El missatge de fons, com els greus d’una cançó, sempre és: ES POT. Tots mereixem un espai de confiança i tranquil·litat on poder ser nosaltres, on curar-nos les ferides, on tancar els assumptes del passat i revitalitzar el present.
Tant de bo aquest espai de confiança estigui al centre de tota la intervenció, i al voltant els coneixements. Som els adults els que hem d’aprendre a cultivar aquesta mirada amorosa i aquesta perseverança per fer front a la desconnexió de l’amor que vivim socialment. Perquè igual que la part inclou la informació del tot, cada persona conserva la idiosincràsia del grup i cada grup conserva la idiosincràsia del món. Cuidant la persona, cuidem el grup i cuidem el món.
Jan Garrido Educador social, terapeuta Gestalt i cantant al grup de música Xiula.
