Foto: Il·lustració de Gerard Sancho, per al llibre Manual de versos dispersos (amb un polissó)
Vaig rebre una trucada a mitja tarda, ara fa gairebé dos mesos. Era el poeta Josep Pedrals. Com a membre del jurat del I Premi de Poesia per a Infants Rosa Sensat, m’anunciava que el guanyador era el meu recull Manual de versos dispersos (amb un polissó). No em pertoca cantar les virtuts del llibre. És responsabilitat del jurat haver-lo escollit. Però, com a autor, sí que puc explicar alguna cosa de com el vaig muntar.
En primer lloc, he de dir que alguns dels poemes que apareixen al llibre ja els tenia escrits. Per escriure un poema, si més no en el meu cas, he de tenir una idea. I incloc en el sac de les idees un ventall molt ampli de propostes. Una idea pot sorgir d’una imatge que he vist, o d’una rima que se m’ha quedat enganxada entre les dents, o d’un text que he llegit, o d’una sensació que m’agradaria fixar.
Una idea també pot ser un joc de mans, com els que fan els mags davant nostre, que converteixen un ou en un colom.
Això també es pot fer amb les paraules. Una idea és un conte o, senzillament, un espai buit on cadascú pot posar el que li vingui de gust. Una idea és una música o una broma o un interrogant. Mireu si n’hi caben, de coses, al meu sac de les idees. I, tot i això, me’n venen poques, d’idees. Arriben molt de tant en tant. I no puc preveure quan vindran.
El cas és que, amb temps i una canya, havia aconseguit reunir uns quants poemes. Però un llibre no és un lligall de poemes. Encara que també ho pot ser, és clar, i n’hi ha de molt bons que són això. (La poesia té aquestes coses, que quan et sembla que ja la tens agafada pel coll, se t’escorre d’entre els dits com una anguila.) Bé, sigui com sigui, els meus poemes no formaven un llibre. Tenia uns poemes sòlids, podien resistiria un bon embat, em semblaven de veritat, però cadascun ho era a la seva manera. Cadascun mirava cap a un costat diferent.
I llavors em va venir la Idea. (Posem-la així, amb una majúscula inicial, que sembla que sigui més important.) Què volia presentar als infants? Precisament allò! Ho tenia al davant: un mostrari prou excèntric que servís per entendre com pot ser de diversa la poesia. D’aquí el Manual que encapçala el títol del recull. Cada poema és una porta. Qui hi entri hi ha de trobar un camí diferent del dels altres poemes. I, per exemple, el Manual recull un conte, un poema dedicat als oficis manuals, una endevinalla, un altre que descriu un paisatge, un amb paraules que poden ser les que vulgui el lector, una nadala, la descripció d’una pintura, una cançó de bressol, una recepta, i així fins a disset poemes.
Cada poema podria ser la llavor d’un llibre. I m’agradaria que generés un llibre nou, que escriurà algú que no cal que sigui jo.
Per acabar de donar-li cohesió, vaig escriure els poemes que em semblava que havien de completar la col·lecció. I també em vaig proposar escriure una breu introducció a cada poema. En un manual normal, aquestes introduccions inclourien dades tècniques. La tècnica poètica és extensa i feixuga: rimes, ritmes, formes estròfiques, figures retòriques… Però no volia anar tan enllà. Ja hi ha llibres que ho tracten. Com a molt, volia servir un fil, una veu, que lligués els poemes i, alhora, que obrís una escletxa que permetés intuir d’on havia sortit, o que deixés entreveure el món que s’hi amaga al darrere o que en facilités la comprensió.
Bé, i va passar allò que passa amb la poesia: que s’escola no saps per on, i va amarar aquelles línies d’introducció, de forma que a vegades dubtava a quin costat n’hi havia més.
Escriure no és una ciència exacta. No saps com ni per què, a vegades lliguen dues paraules o dos conceptes, o al contrari, no hi ha manera que funcionin juntes. I aquí és on, més que la inspiració, cal aplicar l’expiració. Repassar, retocar, tornar enrere, treure, posar, moure, comptar, repassar, tornar a repassar.
I, quan menys t’ho esperes, va i se t’hi afegeix un polissó, uns darrers versos que t’ataquen per l’esquena, que no saps gaire què volen dir, però que s’enganxen al llibre i no els pots espantar ni amb fum de sabatots. I d’aquí el títol: Manual de versos dispersos (amb un polissó). Ves quin remei.
Bé, i quan em vaig cansar de mirar-lo i remirar-lo, vaig donar-lo per enllestit i el vaig fer arribar al secretari del Premi. Unes setmanes més tard sonava el telèfon. Però l’hora de la veritat arribarà aquest setembre, que és quan sortirà el llibre. Llavors serà el lector qui tindrà la paraula. Com a autor, espero que agradi, que funcioni, i que es diguin els poemes, que és per al que s’han escrit. (Bé, i cal dir que salto amb xarxa perquè, si a algú no li acaba de fer el pes, estic segur que estarà d’acord amb mi que, encara que només sigui per les il·lustracions, el llibre val la pena.).
