LA POESIA: UNA MANERA D’HABITAR EL MÓN
La poesia té a veure amb la manera d’habitar el món, de veure-hi, de relacionar-s’hi. Amb la capacitat d’associar, d’establir connexions inesperades, de transformar, transfigurar i crear metàfores poderoses. La poesia ens manté despertes, és la pell de gallina, el llampec que ens travessa. D’ella és el silenci, els amagatalls, els jocs de fet i amagar, el cucut, les trampes i els abismes. Caminar per un terreny inestable, un miratge enmig del desert, el clarobscur de les ombres. És el lloc on es copsa allò que d’altra manera no podríem articular. La cova dels secrets, i també de les complicitats.
Tal com comenta Anne Carson a “Hombres en sus horas libres” (2007) Aristòtil explica la metàfora com l’acte de cometre un error, com si immersos en el llenguatge quotidià l’encenall d’una guspira ho capgirés tot. És a dir; allò que no esperàvem ens interromp. Estranyesa, contradicció, analogia impossible, els ingredients de Rodari fets diamant. La poesia convertida, doncs, en la creació voluntària de l’error, guèisers d’on brolla la cosa inesperada.
Seguint les cavil·lacions de la poetessa podríem dir que escriure és treure les paraules de la seva neutralitat i que la poesia es replega en si mateixa com un forat negre. Hi podríem afegir que ens empeny a accedir a la reinterpretació del món per camins subterranis. És l’experiència de saltar al buit, confiant en el sosté de la paraula.
No és aigua clara, la poesia, no, per tant, no és un gènere en alça, sovint genera una espècie d’inquietud mirar-la de cara.
OFERIR POESIA A LA SECUNDÀRIA
La poesia a la secundària és un graó del currículum de llengües, una de les moltes peces dins el temari que hem d’impartir. Podem passar-hi a través, de biaix o saltironejant, però ella seguirà allà, ben plantada, com una pedra preciosa per uns, una esllavissada incòmoda per altres o una espècie de protocol que abasta contexts històrics, biografies, anàlisi mètric, semàntic i la temuda interpretació formal.
Llegir poesia i escriure-la, a les escoles i instituts, no hauria d’anar mai deslligat.
Sigui com sigui, si volem que els nostres infants i joves llegeixin poesia, els adults hem de poder fer un exercici d’honestedat: quin paper ocupa ella en les nostres vides? Per trobar aquells versos que ens commoguin caldrà restar exposats a una àmplia diversitat de propostes poètiques. És en aquesta mateixa amplitud que els joves, tan diferents els uns i els altres, podran descobrir la seva pròpia porta d’entrada. Com a adults és la nostra responsabilitat apropar-nos i apropar-los a la infinitat dels seus registres, gèneres, procedències geogràfiques, èpoques històriques i formes de representació, ampliant el dins, el fora i els llindars curriculars.
És per això que no podem relegar-la només al llibre escrit. Com bé dèiem, la poesia és una manera d’estar i relacionar-se amb el món, de caminar-hi. D’escoltar, observar, tocar, percebre. Tot és susceptible de poetitzar-se. A l’ESO i al Batxillerat part del nostre paper continua sent el d’acompanyar a lliurar d’interferències els sentits i obrir-los als batecs de la vida, afinant la pell, promovent la curiositat, l’observació i la imaginació. Recordant, a més a més, que llegir poesia i escriure-la, a les escoles i instituts, no hauria d’anar mai deslligat.
LA NECESSITAT POÈTICA A L’ADOLESCÈNCIA
D’acord, però… per què hauríem de dur la poesia a l’ESO i el Batxillerat?
Si assumim que la poesia opera des de la metàfora, l’associació inesperada i els jocs entre paraules i significats, podem afirmar que la poesia és enginy. Quan a tots els nivells parlem de lectura competent ens referim primordialment a una lectura que és capaç d’enllaçar conceptes, de crear xarxes i diàlegs, relacionar coneixements i reformular el text amb interpretacions genuïnes, és a dir; la lectura competent posa en marxa tots els mecanismes d’aprenentatge. Dins de la immensitat del concepte de ‘lectura’ el llenguatge poètic apel·la en la seva naturalesa – de manera molt més depurada i directe que altres tipologies textuals – als processos cognitius més elevats, no només exercitant-los, sinó que aquests n’esdevenen la base, es posen a treballar sense excusa ni dilatació, fent emergir molt clarament que no n’hi ha prou en descodificar unes grafies per comprendre els sentits múltiples d’un text. La poesia manté actius els processos que operen en la construcció del coneixement i en la complexa interpretació – i lectura – del món que ens envolta.
Amb la lectura, i sobretot amb la creació poètica experimental, els adolescents poden jugar a la transgressió lliurement; l’art esdevé un espai segur d’exploració.
Per altra banda, la poesia ens concedeix l’encanteri de dir allò que no podem dir d’altra manera. Ens possibilita comprendre per canals inhabituals aspectes vitals “inexplicables”. A través d’ella ens relacionem amb els aspectes subtils de la vida, amb els misteris i els secrets, les qüestions inconfessables i els silencis compartits. És catarsi i redempció. Disfressa i nuesa. Aguditza i manté desperta la intuïció. Aquest contacte més refinat amb el món exterior i interior és de vital importància en un moment on la vida es desplega i es redescobreix.
En l’adolescència la creació artística, i per ende la poètica, dona resposta a la necessitat de construir-se, destruir-se, provar-se, endreçar-se, modelar-se com un tros de fang, experimentar veus i registres nous. L’oferta d’una àmplia diversitat de fórmules poètiques, a més a més, ens permet explorar els límits de les formes i les regles, en un joc molt interessant de contacte i retirada amb els convencionalismes. Per això és important plantejar referents clàssics que ens proporcionin unes arrels culturals prou fermes, però en la mateixa proporció entregar altres models innovadors i interdisciplinaris. Amb la lectura, i sobretot amb la creació poètica experimental, els adolescents poden jugar a la transgressió lliurement; l’art esdevé un espai segur d’exploració.
Aquesta visió i comprensió del no-res com a espai on aixecar un refugi de paraules ens prepara per ser capaços d’edificar després d’un esfondrament.
Per altra banda, com ja he destacat anteriorment, la poesia ens connecta amb la incertesa, amb allò que no entenem a primera vista. Sovint perquè la poesia no requereix entendre-ho tot, sinó que ofereix gratuïtament un plaer sensorial, estètic i plàstic. D’aquesta manera duu el llenguatge més enllà de l’acte purament comunicatiu i, de retruc, com qualsevol altra manifestació artística, ens pressuposa com a habitants del món més enllà de la nostra utilitat o rendibilitat. Gestionar aquest no-saber, aquest grau d’incertesa, és també un aprenentatge. Com a mestres i professors ens podem abstenir, d’entrada, de desmembrar els poemes amb les nostres interpretacions acadèmiques, atrevint-nos a deixar a l’aire misteris que poden ser molt suggeridors pels adolescents. Aquest marge no significa que més endavant no puguem promoure el debat, compartir interpretacions i llençar pistes o punts d’ancoratge basats en la nostra expertesa, o en els coneixements d’altres professionals que hàgim consultat i que enriquiran les interpretacions aportades, fent-nos conscients que els sabers es construeixen col·lectivament. Però sí que demana que abans d’aquestes incursions s’hagi disposat d’un espai de reflexió no contaminada, que es fonamenti amb la sensibilitat, la confiança i l’escolta activa, i que en cap cas invalidi les aportacions dels lectors.
Els arguments a favor de la necessitat de la poesia en qualsevol etapa de la vida són inesgotables, però per acabar de citar-ne algun destacaré la relació directa entre la capacitat de creació i la capacitat de resiliència. Qualsevol tipus de creació exigeix creativitat, i és en l’exercici de la creativitat (en aquest cas poètica) quan aprenem a considerar la pàgina en blanc una oportunitat molt llaminera per a construir des de zero. Aquesta visió i comprensió del no-res com a espai on aixecar un refugi de paraules ens prepara per ser capaços d’edificar després d’un esfondrament. Potser ens podríem arriscar a hipnotitzar que treure profit de la font inesgotable de possibilitats que habiten en el buit ens enforteix com a persones i ens permet ser més àgils i tenir una actitud més positiva davant els sotracs de la vida.
En definitiva, com a adults que vetllen pel creixement integral dels infants i els joves, és la nostra responsabilitat aproximar-nos a la poesia, qüestionant-nos com ens hi relacionem, obrint-nos a la diversitat de veus i ampliant horitzons perquè cada un dels adolescents tingui la possibilitat de desenvolupar la seva particular mirada poètica envers el món.
(II) La poètica a l’institut | Alguns recursos
Mònica C. Vidal
Mediadora Literària i artista interdisciplinar
