Des de fa un temps analitzo les converses que tinc i que hi ha al meu voltant.
Un matí em vaig llevar nerviosa, tenia una reunió molt important i la nit anterior m’havia preparat la roba que em volia posar. Feia dies que pensava en com podia anar la trobada, què havia de dir, què em contestarien. A casa, els matins són, com a moltes cases, un anar i venir amunt i avall, els petits juguen i les adultes intentem estar preparades per arribar a l’hora. Un cop totes al cotxe, sempre més tard del que voldríem, arranquem! Jo nerviosa, intentant estar encara present al cotxe abans de dir adeu. Ja lluny de casa em vaig mirar els peus. No m’havia posat les sandàlies i anava amb xancletes de piscina! Quan ho vaig dir en veu alta la meva companya em va contestar. “Això ara és modern i es porta!” I en veure que la meva cara no millorava va dir “perquè no li demanes a la teva germana que te’n porti unes seves” “ei! Si et cal molt, quan arribis, abans d’entrar, en pots comprar unes”. Vam seguir fins a arribar al punt de sortida de l’excursió on m’acomiadaria dels meus fills. Allà em vaig creuar a uns bons amics. “Ei! Avui tens la reunió, oi?” “Sí! I mireu que m’ha passat vaig dir assenyalant els peus…” “Ha, ha, ha! No et preocupis ningú et mirarà els peus! Que vagi molt bé”.
En arribar a la reunió, em vaig trobar amb ma germana, hi anàvem juntes. I només veure-la li ensenyo els peus, amb un gest d’inseguretat i vergonya. “Va! Si ara es porta vestit i vambes!”. I vam entrar.
Com deia, fa un temps que analitzo les converses que tinc i que hi ha al meu voltant. Amb l’equip fa temps que ens revisem i que posem atenció en els diàlegs, en la trobada amb l’altra.
Com m’hi acosto, quan, com inicio una conversa, com és aquesta trobada, què diu el meu cos, la meva mirada, el gest, les paraules. Quin és el temps i el ritme. Escolto? Qui guia la trobada? Quins tipus d’atenció apareixen en el diàleg?
Recordo molt sovint quan l’Anna Tardos, a l’Institut Pikler, ens va parlar de quan de molt jove marxava a estudiar a l’estranger. Ens va parlar de la setmana abans, de tots els preparatius, rituals, de tot el procés de comiat. Ens explicava els adeus, i l’últim adeu del seu pare un cop el tren havia ja arrencat. Ho posava d’exemple del procés de tancar una trobada amb l’infant. De com és d’important per l’infant la trobada amb la persona adulta i com aquesta trobada ha de cuidar un inici, un nus i un desenllaç.
Que el comiat d’aquest moment, si es fa de forma cuidada, com a procés, permet l’infant poder ser-ne partícip, la pot anticipar, i per tant esperar i comprendre millor.
Amb la meva germana Ariadna, fa temps que treballem per obrir un projecte d’envelliment actiu, La Rosada. Estem generant un espai per aquelles persones que necessiten ajuda o suport en algun àmbit de la seva vida. Un espai on puguin ser acompanyades des del respecte i l’empatia. On puguin ser protagonistes dels seus processos, desitjos, preferències, ritmes i decisions. La mirada pikleriana ens dona moltes eines per tal d’oferir aquest suport.
Creant la formació per a professionals de les cures, constantment conflueixen els mateixos conceptes que repeteixo amb les professionals de la infància.
L’organització dels temps, l’anticipació, el gest inacabat, el fet de demanar permís, l’escolta, la validació, el diàleg tònic, tenir en compte les preferències, conèixer la seva història, estar atenta a què em vols dir i de quina manera.
Indiferentment de l’edat, una persona davant d’una altra persona. Intercanviant, sent i venint de llocs diferents. Úniques.
Vaja, que el diàleg no sigui en una sola direcció, que la trobada amb l’altre em modifiqui, ens modifiqui. Compartint de forma permeable.
Amb la infància, qui guia, és la persona adulta. Des del coneixement profund de les etapes evolutives, des de l’observació i el coneixement a cada un dels infants acompanyarem liderant i donant eines, agafant la responsabilitat dels temps, de l’organització, de les normes i els límits, però validant, escoltant i generant aquests diàlegs a dues bandes. Deixar espai a la voluntat i al sentir, no vol dir deixar-los desprotegits davant de decisions que la criatura no pot prendre.
A Malaika ens diem com a referència que l’infant pot escollir quan podrà entendre i assumir les conseqüències de la pròpia acció.
Quins pantalons et vols posar? Els verds o els grocs? En una decisió així podrà assumir el significat de la seva tria i conseqüentment la frustració, a la seva mida, si se’n deriva.
Quins pantalons vols posar? A escollir en un armari amb roba també d’hivern, en un dia d’estiu. L’infant no sap què vol dir, com el farà sentir, ni quin actuar naixerà d’aquest sentir en el cas d’anar massa abrigat un dia de calor. Per tant, no és una bona opció per a deixar que triï. Seria una negligència adulta.
Podem dir, doncs, que el fet de validar és una forma de dir, et veig i m’ets important, t’escolto i t’entenc i el teu sentir és vàlid i en té un espai important. Moltes vegades això és suficient. Perquè l’infant se sent escoltat i comprès i l’hem ajudat a posar paraules i a viure el seu sentir i, per tant, a integrar-lo.
I recordem, que quan després de validar hi posem un però, enterrem la validació.
“Veig que tens molta gana, però no pots cridar tan fort!”.
El dia de la meva reunió, només hauria necessitat un, “ostres, veig que estàs nerviosa”. O un “no has tingut prou temps per mirar-te un dia per tu important”. Clarament, vaig rebre de les persones del meu voltant el seu interès cap a mi i les ganes de fer-me estar millor. Tot allò em va fer pensar molt, jo tendeixo a minimitzar el malestar i el dolor i em costa sostenir-ho en les altres. M’agradaria evitar-los el malestar. Estem en una societat on de seguida volem passar els mals moments, ens han ensenyat poc a deixar espai i sovint ens surt donar consells o buscar solucions. És clar, que jo, com a adulta em podia sostenir sense l’espai extern ni validació externa. Però què els passa als infants si no els deixem i cuidem aquests espais en una època tan delicada i sensible de construcció de la seva personalitat i de procés per conèixer i entendre el món?
Rebre la nostra comprensió és important.
Recordo la Sònia Kliass explicant en una de les moltes formacions en què l’he sentit, l’exemple d’un infant que demana un gelat. I com nosaltres, si pensem que en aquell moment no pot ser, en lloc de dir no podem acompanyar-lo en el desig. “T’agradaria un gelat? De què te’l menjaries? Seguit d’un…” quan sortim a passejar després de sopar en podem comprar un”. En lloc de “no! Ara no que hem de sopar!”. Fins i tot, si després no pot ser, l’infant ho rebrà molt millor si acollim la seva voluntat i desig.
Després d’acompanyar el meu fill, ara de quatre anys, validant i acollint els seus desitjos, posant nosaltres les normes i límits, aquells per cuidar-lo, hem vist com funciona gairebé com si fos màgia. Quan se sent escoltat, tingut en compte, quan té el seu espai per expressar, demanar i compartir. Fa tres mesos em diu passejant per Barcelona davant d’una parada “vull maduixes!” “Ostres! No duc diners” li responc. I davant del meu no, em diu ple d’alegria “T’imagines que un dia comprem totes les caixes de maduixes i omplim la casa de maduixes? Oi que ens agradaria?”. I amb el cos relaxat i un somriure va continuar caminant.
L’educació emocional és cada dia, en cada moment, mentre vivim la vida.
Tornant a l’experiència de l’Anna Tardos, i situant-nos en aquest infant que necessita vincles de qualitat per créixer i desenvolupar-se de forma saludable, és important que ens revisem i donem valor a tots i cada un dels diàlegs que tenim i posem atenció, no només com són aquests moments de trobada, sinó també com és el procés, sobretot espais de socialització on la persona de referència no pot estar tota l’estona amb l’atenció individualitzada. Posem atenció quan i com demanem a l’infant que posi l’atenció sobre el nostre interès i quan nosaltres posem atenció en el seu. Quan i com de vegades aquests moments d’atenció es troben i es tornen a separar.
Respectar les transicions, avisar amb temps per deixar que l’infant acabi de fer, demanar permís, guiar les accions donant claredat i un marc de seguretat, anar avisant que el moment de trobada s’està acabant, acompanyar-ho de paraules i gest, fer un tancament. Paraules i gestos subtils, que de vegades duren segons, que des de fora de vegades són imperceptibles, però que són plens d’un saber, que per l’altre som importants i que l’altre és important per a nosaltres.
Aquests processos també parlen dels cicles, dels comiats i petits dols. Parlen també de la vida.
En la trobada amb l’altre, en el diàleg, podem generar un model o un altre, podem parlar de quins valors són valuosos, podem donar eines de socialització, d’interacció i de relació. Podem a través d’ells crear relacions plenes de respecte i confiança.
Així doncs, repensem com volem que siguin?
Les volem també lliures de judici, que sostinguin l’emoció i vivència de l’infant, plenes d’eines i valors basats en l’escolta, l’interès per l’altre, l’empatia i el respecte.
En cada diàleg, d’ençà que l’infant neix, generem cultura d’acompanyament, cultura de cures i cultura d’infància. En cada diàleg, des que l’infant neix, influïm en com entendrà i percebrà el món i influirem en la construcció de la seva personalitat.
