Actualment, inserits en la societat capitalista i globalitzadora del segle XXI, ens trobem immersos en una crisi sanitària, econòmica, social, educativa i cultural sense precedents dins del món occidental, de manera que els estats occidentals i, per consegüent, el conjunt de les masses socials s’hauran de replantejar noves maneres de conviure, noves formes relacionals, plantejaments econòmics més equitatius i igualitaris, el desenvolupament d’un sistema sanitari accessible per a tothom i l’impuls de la innovació i el desenvolupament en l’àmbit de la recerca científica, entre d’altres, per tal de construir els nous fonaments del nou món que se’ns oferirà, per al conjunt de la ciutadania d’àmbit mundial, quan hagi acabat el confinament global.
Ara bé, en aquest article em centraré en l’àmbit educatiu i escolar, ja que per afrontar els nous reptes, del present i el futur, calen propostes de qualitat, pensades i repensades, perquè l’alumnat continuï aprenent de forma experiencial dins de l’àmbit casolà.
En primer lloc, m’agradaria reflexionar sobre el sentit de l’avaluació en època de confinament
En primer lloc, m’agradaria reflexionar sobre el sentit de l’avaluació en època de confinament, ja que el conjunt de la comunitat educativa hem de tenir ben clar el significat de l’avaluació en l’actualitat. L’avaluació quantificadora, en aquests moments, no té cap tipus de sentit, perquè l’única finalitat és quantificar l’elaboració d’un producte final, i tenint en compte la casuística actual encara es produeix molt més l’enfortiment d’una escletxa social que evidencia les desigualtats socials i econòmiques.
Així doncs, hem de vetllar perquè el conjunt dels mestres i educadors del país apliquin una avaluació qualificadora de qualitat i, a la vegada, traduir l’avaluació en les experiències vitals de l’alumnat en general (què esteu aprenent aquests dies a les vostres llars?, quines tasques porteu a terme en el vostre dia a dia?, entre altres interrogants que podem plantejar-los als infants). Per tant, aplicant una avaluació qualificadora és quan, sense cap mena de dubte, es produeix la igualtat i equitat per a tot l’alumnat.
Hem de ser conscients que la crisi sanitària i econòmica ha produït moltes desigualtats socials per al conjunt de les famílies que conformen les diferents comunitats educatives i escolars del nostre país.
En segon lloc, hem de ser conscients que la crisi sanitària i econòmica ha produït moltes desigualtats socials per al conjunt de les famílies que conformen les diferents comunitats educatives i escolars del nostre país, de manera que el conjunt dels professionals de l’educació no podem OBLIGAR ni ESPERAR que l’alumnat ens ofereixi productes digitals de gran qualitat, ja que el món digital, tal com està concebut en l’actualitat, és una esperança present d’avenç social, però també ho és de precarietat i desigualtat social, perquè les tecnologies tenen un cost econòmic elevat per al conjunt de les masses socials provinents de barris i ciutats amb nivells socioeconòmics precaris.
Per tant, la nostra tasca, en aquests moments convulsos per a tothom, serà la d’acompanyar les famílies i els infants en aquest procés vivencial, que es traduirà en la narrativa d’una multiplicitat d’experiències individuals i col·lectives. Per tant, la narrativa experiencial no és quantitativa, sinó que simplement s’explicita en format d’aprenentatges compartits.
El professional de l’educació que opta pel magistocentrisme és aquell tipus d’educador que creu que el mestre és l’únic ésser capacitat per transmetre coneixement
En tercer lloc, trobo pertinent reflexionar sobre l’educació magistocentrista com a únic element en el procés d’ensenyament-aprenentatge de l’infant. El professional de l’educació que opta pel magistocentrisme és aquell tipus d’educador que creu que el mestre és l’únic ésser capacitat per transmetre coneixement, i a la vegada pensa que l’alumne és un subjecte pacient en la construcció experiencial dels conceptes, de manera que l’educador, tenint en compte les circumstàncies actuals, ha de baixar del pedestal del seu propi egocentrisme i pensar que els alumnes, sense mestre ni temari preestablert per l’administració educativa, també estan adquirint aprenentatges i continguts vitals: les rutines diàries, que poden traduir-se en coneixements lingüístics, matemàtics, musicals, coneixement del medi, etc. (fer-se el llit, netejar la llar, cuinar, fer exercici físic i intel·lectual, tenir cura de la gent gran, ser conscients de la naturalesa, entre altres aspectes que ens ofereix el fet d’estar confinats dins de la llar) que estan immersos en continguts vitals que també formen part del currículum educatiu provinent de la Llei d’educació de Catalunya.
En quart lloc, en aquests moments excepcionals el govern hauria de repensar l’ús del mitjà televisiu com a eina educativa. La televisió, sens dubte, és l’eina a la qual gairebé el cent per cent de la població pot accedir, de manera que, enfront de l’excepcionalitat, caldria que el govern, i en concret el Departament d’Educació, dissenyés hores televisives, educatives i pedagògiques de qualitat per afrontar els continguts, traduïts en experiències significatives, adaptats davant del confinament.
En cinquè lloc, m’agradaria explicitar que en la nostra actualitat incerta calen, més que mai, mesures de qualitat i rigor per fer front a les demandes de les nostres famílies. I, sense cap mena de dubte, aquestes mesures no finalitzen només amb el simple fet d’assegurar-nos quines famílies tenen accés a Internet i quines famílies no en tenen, sinó que les mesures pertinents haurien d’anar més enllà: com a principals exponents d’una comunitat educativa (el conjunt dels mestres), hauríem d’assegurar-nos que les famílies estan bé de salut, escoltar les inquietuds i temors dels infants, estimar-nos, ser empàtics amb les famílies, interessar-nos per les experiències dels infants (generadores de coneixements significatius) o oferir consells a les famílies, entre altres aspectes. Ara bé, no hem d’utilitzar Internet com a eina fiscalitzadora, sinó que l’hem d’utilitzar amb la finalitat d’ESCOLTAR-NOS.
En definitiva, les comunitats educatives en general haurem d’afrontar, en un futur no gaire llunyà, nous reptes generats a partir de les demandes del present actual, ja que les diferents maneres de treballar a través del confinament ens porten a reflexionar sobre els següents interrogants: hem ensenyat de manera correcta i satisfactòria l’ús de les noves tecnologies al conjunt del nostre alumnat?, les comunitats educatives han transmès, amb consciència i rigor, actituds de sostenibilitat per fer front les afectacions del canvi climàtic?, hem prioritzat l’ús incorrecte de les noves tecnologies i, a la vegada, hem menystingut el contacte humà a través de l’escolta i el debat fructífer?, entre altres interrogants que aniran sorgint al conjunt de les escoles del nostre país.
Per tant, serà necessari generar debats de qualitat i, per consegüent, establir consensos significatius a través de les divergències portadores de confrontacions pedagògiques i educatives de qualitat.
