Només podrem parlar de canvi cultural, com diu el nostre amic Gino Ferri quan es prova de construir una escola, o més generalment una experiència educativa, coherent i solidària amb la identitat de la infància, i quan s’intenta respectar els nens i nenes en tot el que son les seves maneres d’aprendre, de conèixer i de posar-se en relació al món i a la realitat en que viuen.
La necessitat d’innovar i de transformar les pràctiques educatives tradicionals excessivament ancorades en el passat i que responen a una concepció de la funció educativa amb poca resposta a les necessitats d’avui dia, és una exigència molt difosa a la majoria de països occidentals que volen respondre als reptes del mon que ens toca viure avui.
Aquesta “tensió innovadora” és per moltes raons un tret que caracteritza la realitat de l’escola a Catalunya, que avui continua essent un territori amb un fort desig de canvi en educació. Si volem fer un exercici de justificació d’aquest ferment creixent que abraça cada vegada més escoles, per bé que no podem parlar que siguin la majoria, segurament ho podem relacionar amb l’efecte de la feina feta pels diferents moviments de renovació pedagògica des de finals dels anys seixanta fins avui dia.
No és doncs casualitat que aquests darrers anys hagin aparegut a casa nostra algunes experiències d’escoles que estan esdevenint uns referents concrets i reconeguts arreu de l’estat com a exemples d’innovació. La realitat catalana presenta una característica comú que cada vegada s’està generalitzant més: el dinamisme com a desig de canvi i innovació de les pràctiques educatives.
També és igualment cert que el que ha pogut portar a bona part d’aquestes experiències a construir diferents projectes novedosos (innovadors, o renovadors… qui sap!) ha estat el sentiment de fatiga i de desencís per fer escola amb una base fonamentalment convencional, transmissora, on l’infant o jove només és (o era) un consumidor dels coneixements que l’adult li preparava.
Només podrem parlar de canvi cultural quan es prova de construir una escola coherent i solidària amb la identitat de la infància
Amb l’arribada de la democràcia al nostre país es va apostar fort institucionalment per fer una recuperació lingüística, però en canvi no es va qüestionar gens el que podem anomenar “elements de la gramàtica escolar” que de fet van caracteritzar les escoles en els anys del franquisme. Prou que es va provar des dels moviments de renovació pedagògica de fer aquesta mena de “bypass” temporal i recuperar el patrimoni extraordinari que vam poder tenir en els anys de la Mancomunitat i els pocs de la República.
Les escoles d’estiu, les formacions fetes també per antics alumnes d’aquelles escoles com la Marta Mata i altres, el coneixement d’altres experiències de fora, amb la presència de personatges com l’Elionor Goldsmith, Gianni Rodari, Loris Malaguzzi, o més recentment Philipe Meirieu, van servir per fugir de la grisor de l’escola de la dictadura… però aquesta feina no va trobar un suport institucional prou decidit com per transformar-la del tot en el moment de la recuperació de les nostres institucions.
Al costat dels moviments de mestres, darrerament han anat apareixent una sèrie d’altres grups, altres xarxes que han treballat per proposar “alternatives innovadores” que s’han anat progressivament diferenciant entre elles pel fet que cadascuna d’elles ha centrat el focus en aspectes diferents. En Jaume Carbonell ho explica molt bé i classifica aquest fenomen creixent d’aquesta manera:
– Pedagogies no institucionals. Aprendre fora de l’escola
– Pedagogies crítiques
– Pedagogies lliures
– Pedagogies de la inclusió i la cooperació
– Pedagogia lenta, serena i sostenible
– Pedagogia sistèmica
– Pedagogia del coneixement integrat. Els projectes de treball
– Pedagogies de les diferents intel·ligències
Aquestes famílies tenen la virtut d’haver trobat un espai de transformació, però poden tenir el límit de circumscriure’s excessivament en l’objecte de canvi focalitzat, descuidant les possibilitats de transformació més generals de manera que difícilment es pot parlar de nova cultura escolar.
Només podrem parlar de canvi cultural, com diu el nostre amic Gino Ferri quan es prova de construir una escola, o més generalment una experiència educativa, coherent i solidària amb la identitat de la infància, i quan s’intenta respectar els nens i nenes en tot el que son les seves maneres d’aprendre, de conèixer i de posar-se en relació al món i a la realitat en que viuen.
David Altimir
Mestre d’educació infantil i membre del Consell de redacció de la revista Infància
