El dret a l’educació i la tarifació social

Quan el govern de la Generalitat va decidir apujar de manera brutal -més d’un 60%- les matrícules universitàries en la fase més aguda de la crisi econòmica i s’ha negat reiteradament a abaixar-les contravenint fins i tot resolucions del Parlament de Catalunya (correcció que sí ha fet, per exemple, el govern de la Comunitat de Madrid, tot i que no havia arribat als extrems catalans), es va intentar endolcir aquella mesura amb la implantació de les anomenades beques equitat que implicaven, en alguns casos, la “minoració” –aquesta és la paraula que es fa servir oficialment- del preu a pagar en funció de la renda familiar declarada. La conseqüència ha estat l’encariment general de les matrícules universitàries, molt especialment per a les famílies que compten només amb les rendes del seu treball.

Ara, l’ajuntament de Barcelona, com havien fet ja altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, ha pres una mesura semblant –en lloc de beques equitat en diuen tarifació social, però els seus efectes i la seva justificació són idèntics- en relació als preus a pagar a les escoles bressol municipals.

Uns i altres, dretes i esquerres, liberals i comuns, no s’estan de cantar les excel•lències d’una decisió que trenca un dels principis més consolidats dels estats del benestar europeus: que l’accés als serveis públics bàsics ha de ser universal i gratuït, perquè el pagament d’aquests serveis es fa a través dels impostos, en general, però molt especialment a través dels que paguen les rendes del treball de manera diferenciada i progressiva, de manera que la contribució al seu sosteniment no és igualitària, sinó que està en funció dels ingressos personals o familiars.

A més, hem convingut que aquesta gratuïtat no cal que sigui absoluta, sinó que el pagament d’unes taxes raonables per l’ús d’aquests serveis pot actuar com a bon regulador de la demanda i evitar determinats abusos, sempre que vagi acompanyat d’exempcions o bonificacions per a casos perfectament tipificats i assumits socialment (famílies monoparentals o nombroses o sense ingressos, per exemple).

Els propagandistes d’aquest tipus de mesures les justifiquen en nom de la justícia, com si ens acostessin a la universalització i gratuïtat del servei… Sobta, però, que no es propugnin mesures semblants per al pagament d’altres serveis bàsics (com l’aigua o l’electricitat o els serveis sanitaris i farmacèutics o l’accés a la justícia), tot i que alguns governs també ho han intentat amb una acceptació social perfectament descriptible.

Afirmen que afavoreixen a les famílies pobres i a les classes mitjanes, en general, i que només se’n veurien perjudicades les famílies més riques…, però posen d’exemple una família mileurista que ben bé classe mitjana no deu ser.

La veritat és que, en la pràctica, es tracta més aviat d’una pujada encoberta de preus: de 289 euros mensuals a 395, i d’un canvi de criteri que, en nom de l’equitat, un cop més fa recaure l’augment sobre les rendes del treball (i del treball declarat, clar). Es diu que ara hi ha haurà fins a 10 preus diferents –de 50 a 395 euros mensuals; però és que amb el sistema anterior n’hi  havia com a mínim 5 de preus diferents (hi havia bonificacions del 80, del 60 i del 30% i exempcions totals!). Es diu que aquesta nova tarifació atraurà cap a les escoles bressol els fills de les famílies més pobres i vulnerables, però això està per demostrar perquè amb el sistema anterior l’accés també era possible del punt de vista econòmic, sinó que les causes principals de la no participació sovint són d’una altra índole.

L’educació és un dret humà universal i, com a tal, ha de ser satisfet per les administracions públiques i sufragat a través d’un sistema impositiu suficient, progressiu, eficaç i just. Com ja passa per al tram obligatori –dels 6 als 15 anys- i més enllà i tot –dels 3 a 5 anys i dels 16 als 17-, almenys en el sistema públic.

Ens hem atipat d’afirmar que el període dels 0 als 5 anys és extraordinàriament important tant per al desenvolupament de les capacitats dels individus com per a la correcció de les desigualtats familiars d’origen. Si ens ho creiem de veritat, no hauríem de fer passos, per petits que siguin, cap a la gratuïtat i la universalització del servei, tal i com ja gairebé s’ha aconseguit dels 3 anys en endavant?

Introduir elements de mercat, que alimenten les suspicàcies, les possibilitats de frau (com és palpable en la declaració de la renda, on els únics que no poden defraudar són els que viuen d’un sou a compte d’altri) i sobretot la burocratització de la gestió, no sembla que vagi en la bona direcció, per més retòrica que s’hi posi.

Per altra banda, veiem arreu l’emprenyament i la reacció de les anomenades classes mitjanes, que no són altra cosa que la gent treballadora de sempre, els autònoms –voluntaris i forçats- i els petits empresaris i comerciants, a qui no es deixa més alternativa que combregar amb aquest neoliberalisme insensible, on els que prenen les decisions semblen viure en un altre planeta, lluny dels problemes per arribar a fi de mes, lluny de la degradació de l’espai i dels serveis públics, perquè ells no els tenen aquests problemes, ni fan ús d’aquests serveis, perquè ja se’n paguen uns de privats.

O llançar-se en mans dels qui, com ells, diuen que ja n’estan tips d’aquest establishment, d’aquest sistema que, malgrat les malvestats que provoca, tot ho justifica en nom del mercat i l’eficiència, i els ofereixen la possibilitat de rebel•lar-se, de fer una enorme botifarra a aquestes elits que els menystenen i els tracten d’ignorants i malcriats, de fer foc nou. Mesures com les que aquí critiquem no alimenten encara més aquestes pulsions tan preocupants? No seria hora d’oferir alguna esperança, alguna sensibilitat, una mica de comprensió envers aquestes castigades classes que viuen, més o menys malament, del seu treball?