Tothom recorda, qui més qui menys, aquell joc d’infantesa anomenat «el telèfon»: els participants es posen en rotllana, un d’ells pensa una paraula i la diu a cau d’orella de qui té a la dreta, i la paraula va passant fins que arriba al darrer, que la diu en veu alta i la contrasta amb la versió original de qui l’ha dit per primer cop. Tot un exercici demostratiu sobre la infinita capacitat humana de distorsionar la realitat.
Alguna cosa semblant passarà amb la nova política educativa del govern estatal; els nostres auguris s’assemblen bastant a la dinàmica i als resultats d’aquest joc infantil. D’una banda, la realitat social clamarà per proporcionar als infants una educació activa que promogui el seu desenvolupament integral al màxim. En canvi, d’altra banda preveiem tenir un govern central que pressionarà per introduir conceptes i més conceptes en el currículum de l’educació infantil i primària, i si tenen a veure amb l’emprenedoria per ser grans empresaris, millor.
D’una banda, la realitat social ens dirà que les desigualtats creixen, que els fills i filles dels immigrats obtenen pitjors resultats que els fills i filles d’aquells que no ho són. I, tanmateix, de l’altra banda la reforma de la llei orgànica d’educació buscarà el desmantellament definitiu de la comprensivitat a l’ESO per seleccionar més aviat encara, i recuperar aquell magnífic sistema que funcionava «tan i tan bé»: separar l’alumnat en funció de la seva competència acadèmica als 14-15 anys. Diversos grups de professorat de secundària estaran encantats de recuperar els vells temps.
A més, la realitat social ens dirà que la crisi econòmica és sagnant, i que una part de les causes es troben en la insuficiència, profunda, del sistema productiu. La realitat social també ens dirà que gairebé la meitat dels joves entre 16 i 25 anys no treballen, i que són dels menys qualificats acadèmicament d’Europa; només el 65% tenen un títol acadèmic postobligatori. En canvi, el flamant govern de l’Estat és molt probable que acabi centrant tots els seus esforços a reformar el batxillerat, eliminant la selectivitat, introduint la revàlida, reformant el currículum, per preparar millor els millors i així fer més fàcil la vida als professors d’universitat.
Novament, des d’aquestes pàgines hem de denunciar el risc que l’educació esdevingui un joc més entre els partits polítics que s’alternen en el govern. El sistema educatiu sembla que continuarà sent una baldufa que roda al gust de qui la llença, i això no contribuirà a construir pilars sòlids sobre les autèntiques necessitats que la nostra realitat social reclama que siguin solucionades des de les aules. Posats a jugar, una característica del joc infantil és la imaginació: somiem entre tots que, malgrat el tsunami de les majories absolutes, l’educació esdevindrà un alt assumpte d’Estat que generarà forts consensos. Perquè somiar és gratuït, i qui sap si la força del somni col•lectiu acabarà contenint la força desbocada del despropòsit que plana sobre l’horitzó.
Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 359 del novembre 2011
