Amb la calor queda en l’oblit que al llarg del curs tenen infàncies tant sols escolars i que les vacances recorden punyentment el seu dret a educar-se jugant, compartint, descobrint altres indrets, podent sentir que la mare té temps per pensar en el seu món… tot l’any.
Han arribat les vacances. Els dies en els quals es fa realitat el dret del mestre a perdre de vista els seus alumnes i el dret dels infants a ser aguantats pels seus pares i mares. Per omplir buits informatius, els «experts» contestarem preguntes sobre l’excessiva quantitat de dies de vacances, les dificultats horàries dels pares, els avorriments infantils, etcètera, etcètera. De fons, una pregunta doble: ¿què fa un infant sense escola i què fan els infants que només tenen escola?
L’aparició de les vacances posa en relleu la centralitat del temps escolar per a qualsevol infant. De fet, volem que l’escola sigui el pal de paller del seu desenvolupament, el principal espai de serenor, el lloc central per a la creativitat i el descobriment. Però, alhora, insistim que els temps dels infants són molts, que no són enviats a l’escola per omplir la jornada: temps per jugar fora del pati i aprendre a terra, a la ludoteca o amb la xarxa digital d’amics. Temps per conèixer la ciutat, per anar al cinema, per ballar o crear en altres entorns. Temps per llegir o ser llegits. Temps per compartir amb les persones a qui importen…
Les vacances no haurien de ser altra cosa que relleus de la centralitat. Al llarg d’algunes setmanes els altres temps passen a ser els principals. L’escola queda com a rerefons, com a bagatge que apliquen a la vida i com a lloc al qual retornaran les preguntes que ara es plantegen enmig d’una vida sense horari d’escola. Per això, té molt més sentit que les alternances es produeixin al llarg de tot l’any i que la llargada dels períodes no produeixi ruptures. No tenir un llarg estiu sense escola, una escola lluny del món de l’estiu.
Tanmateix, els problemes sorgeixen quan els adults faciliten escola però no lleure, quan omplen d’activitats sense criteri les seves vides per tenir-los més temps sota custòdia, quan allò que no és escolar té poc sentit, quan a l’escola li és igual el que infants i adolescents fan i aprenen quan no són a l’aula. Tanca l’escola i es produeix el gran buit. No hi ha més vida educativa, no està previst com expandir les altres activitats educatives que es donaven en altres contextos. Pares i mares que ja no tenien temps per als seus infants han d’omplir el temps que l’escola ha deixat buit. Reclamen com a mínim deures d’estiu per tenir-los ocupats.
Però també hi ha infants i adolescents per als quals l’escola ho és tot. Pocs suports poden tenir a casa, poca cosa els pot aportar el seu entorn. Amb dificultats o sense, l’escola és la seva principal finestra al món. Mestres i professors són els adults propers que els fan sentir-se importants per a algú. Tot tanca i… Són nois i noies que passen del buit parcial al buit total. És possible que alguna autoritat estigui preocupada per on menjaran, fins i tot que alguna altra pensi en tallers de deures perquè recuperin el seu endarreriment escolar. Amb la calor, queda en l’oblit que al llarg del curs tenen infàncies tan sols escolars i que les vacances recorden punyentment el seu dret a educar-se jugant, compartint, descobrint altres indrets, podent sentir que la mare té temps per pensar en el seu món… tot l’any.
