Petros Charavitsidis és mestre i director de l’escola primària 132, una escola multicultural de l’àrea d’Atenes.
Cap a finals de la dècada de 1990 es va iniciar un debat encès com a resultat de l’admissió d’un gran nombre de fills d’immigrants i refugiats a les nostres escoles. Aquesta situació nova ens va confrontar, als educadors, amb un seguit de qüestions noves, relacionades amb la diversitat de la població estudiant, i va revelar paral·lelament les febleses del sistema educatiu grec per respondre a les noves dificultats i demandes emergents.
En els anys següents es va posar a prova el saber fer dels educadors, així com les resistències de part de la societat grega, que concebia la presència dels immigrants i els seus fills com una amenaça per a la societat grega.
Mentrestant es van desenvolupar a les escoles un nombre considerable de programes de la Comunitat Europea, tot i que de manera fragmentada, adreçats a la incorporació d’infants immigrants –alguns amb èxit i altres no tant–. Paral·lelament, van sorgir iniciatives de menor o major escala per part dels mestres, que van contribuir molt a ampliar el debat d’una escola multicultural.
No es pot dir que en aquests anys no s’ha avançat. Els temors no es van fer realitat, les resistències es van afeblir i la societat, en gran mesura, va acceptar els canvis.
No obstant aquestes valoracions positives, seguim encara lluny de trobar-nos en una posició que ens permeti afirmar que l’escola grega és
una escola multicultural, que reconeix i utilitza la “diferència” i que l’Estat grec ha introduït al seu torn la legislació reguladora adequada que hauria de donar suport a aquesta perspectiva. Encara s’estan negociant temes tabú per a la societat grega, com el tractament de la llengua mare, la religió o el respecte dels drets dels infants a l’escola.
En els dos darrers anys, l’escola grega s’ha tornat a enfrontar amb un nou repte similar, però amb unes característiques específiques i particularment complexes: l’arribada d’un gran nombre d’infants immigrants a les escoles, d’infants que han viscut la violència, la guerra i la pèrdua de maneres doloroses i traumàtiques.
Aquesta situació ha dut la comunitat educativa, així com la direcció del Ministeri d’Educació, a una nova reflexió sobre com millorar l’enfocament de l’educació dels infants fills d’immigrants.
Però en aquesta conjunció particular, tant en l’àmbit de les decisions polítiques com en el de l’aplicació d’eines pedagògiques dins les escoles, hem de tenir en compte algunes de les característiques particulars:
- Els infants refugiats i les seves famílies no tenen en la gran majoria de casos la perspectiva de quedar-se a Grècia. Perceben el país com un espai de transició en el seu viatge cap al nord d’Europa. El resultat directe és la manca d’implicació de les famílies en l’escola grega.
- Molts d’aquests infants arrosseguen experiències traumàtiques. Pèrdua, perill, adversitat, privació, por del desconegut, són elements que els acompanyen en la seva vida diària.
- Molts d’aquests infants tenen edats avançades i no tenen cap experiència escolar. Mai no han anat a escola i possiblement no han viscut mai en entorns urbans.
- Alguns d’aquests infants han arribat sols a Grècia, després d’un viatge difícil i perillós. No tenen cap referent familiar i viuen en cases d’acollida d’algunes ONG sense una situació estable permanent.
- I, a més, la majoria d’aquests infants viuen en cases d’acollida situades lluny de la xarxa urbana i amb unes condicions de vida rudimentàries.
Aquesta nova situació constitueix un gran repte per a un país que travessa una profunda crisis social i econòmica amb múltiples problemes per a la seva població nativa. Per tal de donar resposta a aquesta realitat política i educativa tan difícil, cal que ens mobilitzem tots tant en l’àmbit de la presa de decisions polítiques com en l’àmbit de les eines educatives que tenim a l’abast. És cert que moltes de les experiències i valoracions del passat ens seran útils perquè molts educadors es basen en la seva pròpia experiència i el seu coneixement per donar el millor que tenen per a l’educació d’aquests infants.
Hi ha missatges d’esperança. L’educació formal i informal es demostra un altre cop com un factor important a l’hora de confrontar les grans dificultats presents. Moltes vegades, en l’àmbit de la pràctica educativa, ressorgeix amb força la pregunta: ens en sortirem?
Petros Charavitsidis és mestre i director de l’escola primària 132, una escola multicultural de l’àrea d’Atenes.
