Em preocupa que moltes escoles no donin valor ni calidesa a l’entrada dels nens i les nenes de 3 anys. Hi ajuda poc la pressió social que viuen havent d’expressar una responsabilitat i unes obligacions que no els corresponen.
Explico un conte i el món s’atura. La mirada de les criatures viatja dins d’aquella història, es fan silencis i sempre hi ha algú que té una opinió ràpida i espontània sobre el que ha escoltat.
–Aquest conte també el tenim a la meva escola –em diu la Joana.
–Ah! Sí? Però la teva escola no és aquesta?
–No, és el Roure Xic. –M’ho diu una mica ofesa, com si jo no sabés que la llar d’infants encara és la seva escola, la seva llar.
Aquest fet em va fer pensar molt. Ja feia més de quinze dies que s’havia iniciat el que anomenem el procés de familiarització del grup de P3, amb mestres de suport, amb tot un protocol d’acollida i amb tota la cura que una escola de primària pot oferir als infants que comencen la seva escolarització.
Tants dies, tanta cura i la Joana encara vivia a la seva escola bressol, el Roure Xic.
No podem obviar tot el que viuen unes nenes i uns nens que han conviscut en un entorn que ha anat creixent al mateix ritme que ells. Hem de saber que en molts casos anar a l’escola –dels grans– és una necessitat del sistema i no tant un procés natural que viuen els infants.
L’adaptació a l’escola no dura fins a la Castanyada o fins a Nadal. No podem establir un moment on s’acaba una estada i en comença una de nova sense tenir present el record i l’enyor d’aquella companyia que era l’escola bressol, plena de reptes i noves descobertes.
Els infants no s’adapten. Parlaríem de conèixer, comprendre, acceptar, entendre, potser la paraula més adient seria familiaritzar-se. Ho fan a mesura que troben un espai que els acull de forma amable, amb la vivència de diferents moments i com es resolen. Ells i elles observen quina és la manera com els tractem. Necessiten sentir-se segurs i fer-se seu un nou espai que ha aparegut del no-res. Tot això necessita un temps.
Em preocupa que moltes escoles no donin valor ni calidesa a l’entrada dels nens i les nenes de 3 anys. Hi ajuda poc la pressió social que viuen havent d’expressar una responsabilitat i unes obligacions que no els corresponen. Una acceleració del temps que es fa visible en frases com:
–Ja ets gran i per fi aniràs a l’escola dels grans.
–Ara treballaràs com els grans.
–Prou de migdiades, que vas a l’escola dels grans.
–A l’escola dels grans, això s’acabarà.
Ens pertoca a les mestres d’infantil explicar a les famílies que l’escola dels grans té l’obligació d’adaptar-se a ells i rebre’ls amb la cura que es mereixen. És aquí on sí que hi ha una adaptació necessària: l’escola cap als infants.
Hem de ser pacients amb els pares i les mares, deixar-los participar de l’entrada, explicar amb calma com ha anat el dia, escoltar quines són les seves pors i ajudar-los a conèixer l’escola des de la calma que reclama un ritme d’infant de no més de tres anys.
També ens pertoca aturar una mica aquesta acceleració que l’escola contagia a les famílies. Podem explicar que les extraescolars que s’organitzen potser no estan pensades per a ells, que necessiten més temps amb la família, que començar a l’escola no suposa apuntar-los a totes les ofertes que l’escola des de l’afa, amb tota la bona intenció, ofereix.
Fer això suposa una actitud coherent per part de les mestres. Cuidem-los sense aturar-los. Una cura que no es fixa en les necessitats, sinó que pensa en els seus drets, el que els cal, respectant el seu procés maduratiu.
Les especialitats tornen a ser un punt polèmic en aquest moment.
Com incorporem unes especialitats dins les aules de p3? No vull entrar en el tema de com aprèn un infant, però pensem com es pot sentir si el seu adult de referència desapareix tot sovint. L’escola també incorpora aquest fet i necessita un debat per atendre’l com es mereix.
Són a l’escola, no dels grans, de tots, l’escola que respecta els temps, que comprèn l’enyor d’un temps i un espai amb què es van vincular, l’escola que encara segueix la comunicació amb la llar d’infants i que permet un comiat progressiu i dolç.
Una criatura d’aquesta edat passa de ser la gran d’una escola petita a la més petita d’una escola gran, amb un ritme trepidant, plena de sorolls, visites, entrades i sortides, estructura i arquitectura gegant. Una mena de monstre que engoleix paraules, provoca excessives demandes, exigències, presses i obsessió per produir, recollir i mostrar sense cap altre objectiu que acumular treballs.
No sempre és així, aquest monstre pot ser més o menys virulent, però és un monstre i cal adormir-lo per enfortir uns infants que comencen una nova aventura i tenen el dret a rebre una atenció adequada als seus ritmes i a la seva identitat.
Mar Hurtado, mestra del grup de P3 de l’Escola El Roure Gros, Santa Eulàlia de Riuprimer. @mhurtad4
