Foto: Marian Reismann
El pensament d’Emmi Pikler es construeix sobre la base de la confiança i el respecte per l’infant, el qual és considerat una persona des del naixement, una persona que és part activa de la seva evolució, la qual es basa en l’activitat i l’autonomia de la criatura.
Qui és Emmi Pikler
Emmi Pikler va néixer el 9 de gener de 1902 a Viena, de pares hongaresos. Va passar la infantesa a Budapest i va tornar a Viena per realitzar estudis de medicina i especialitzar-se en pediatria.
A l’hospital universitari on va estudiar l’especialitat, va treballar amb el professor Pirquet, de qui li va impressionar l’atenció que dedicava a la forma de vida dels infants. S’interessava per aspectes tan poc usuals en els pediatres d’aquella època com l’alimentació, la vestimenta del lactant (que prescindia de faixes i permetia la llibertat de moviment del nounat), la manera d’oferir les cures quotidianes al bebè, per tal que fossin agradables per a les criatures… Aconsellava prescindir dels bressols estrets (en què els bebès solen romandre durant mesos) i dormir a l’aire lliure, fins i tot en els dies més freds de l’hivern, confortablement abrigats. Als infants malalts, els recomanava jocs en lloc de llit. En fi, un conjunt d’aspectes que trencaven motlles a l’època.
A Viena també va treballar amb el cirurgià infantil professor Salzer, que tenia, com a primera norma del servei de cirurgia, explorar i tractar els infants de la forma més agradable possible per a ells, amb delicadesa, de manera que no ploressin; un veritable repte.
Allà, Emmi Pikler es va familiaritzar amb una concepció de la fisiologia i de la prevenció que va resultar determinant per a totes les seves activitats posteriors. En definitiva, va rebre una formació que, ja des d’aquell moment, marcaria de manera indeleble el desenvolupament de la seva vida professional i la seva concepció de l’apropament a la infància.
Abans de tornar al seu país d’origen, Hongria, va treballar durant dos anys a Trieste, on va conèixer el qui fou el seu marit, un pedagog d’idees progressistes en les quals ella basava la seva experiència professional.
De nou a Budapest, va exercir de pediatra de família de l’any 1935 al 1945, deu anys en què va poder posar en pràctica els principis que la van acompanyar sempre al llarg de la seva activitat professional amb famílies i bebès. Uns principis que més endavant posaria en pràctica amb les educadores i els infants de la institució que va crear.
La Segona Guerra Mundial havia deixat orfes gran quantitat d’infants, que vivien acollits en diversos orfenats, en condicions de privació. Emmi Pikler no podia acceptar aquesta situació i es va proposar modificar-la. Quan el 1946 va rebre l’encàrrec de dirigir a Budapest una de les institucions per a infants orfes i abandonats menors de 3 anys, va trobar l’ocasió per demostrar que aquests infants podien educar-se i créixer en condicions adequades, tot i residir en una institució. I per fer-ho va estudiar la manera de traslladar a l’orfenat les seves idees i consells educatius, els que havia difós en la seva tasca com a metgessa pediatra. A l’Institut Lóczy, que es va dir així pel nom del carrer on estava situat, va aplicar-hi els seus principis i els seus coneixements científics.
L’any 1970, Lóczy es va convertir en l’Institut Nacional Metodològic per a l’Atenció i Educació dels Petits, un centre on els infants s’eduquen i on s’investiga per millorar-ne el desenvolupament, i també on es formen els qui es dediquen professionalment als infants en molts altres centres.
Emmi Pikler va morir el 6 de juny de 1984. Tres anys després, les continuadores de la seva obra van decidir batejar el centre com a Institut Emmi Pikler.
El seu pensament i la seva obra
El pensament d’Emmi Pikler té com a base la confiança i el respecte vers l’infant, considerat una persona des del naixement, una persona que és part activa de la seva evolució, una evolució que es basa en l’activitat de l’infant, altrament no pot ser correcta.
Confia en l’infant, en la capacitat innata i social d’aprenentatge dels nounats i dels bebès; creu en la seva capacitat de desenvolupament autònom i busca afavorir-lo respectant la seva iniciativa en el procés d’evolució dels seus moviments, en la manifestació del seu desenvolupament psíquic, en el seu joc, en el seu pensament i en la seva comunicació amb els altres. Quan l’infant actua per pròpia iniciativa i interès, aprèn i adquireix capacitats i coneixements molt més sòlids que si s’intenta inculcar-li des de l’exterior aquests mateixos aprenentatges.
Valora l’activitat autònoma de l’infant sobre la base de les seves iniciatives en l’aprenentatge dels moviments, amb el convenciment que l’infant que aprèn a moure’s i a caminar a través dels propis temptejos i experiències, sense rebre solucions preelaborades i sense que l’adult interfereixi en les seves exploracions, progressa i adquireix coneixements d’una naturalesa diferent, molt més sòlida, que l’infant protegit o ensenyat a moure’s i a assolir els graus de desenvolupament que els adults consideren adequats.
En aquest sentit, tracta d’evitar l’actitud intervencionista per part de l’adult, és a dir, l’actitud que fa el nen passiu, intentant ensenyar-li alguna cosa que aprèn només per complaure l’adult, però no pel plaer que proporciona la motivació i la comprensió del significat del que està fent. Segons ella mateixa afirma, la intervenció directa de l’adult durant els primers estadis del desenvolupament no és una condició prèvia per a l’adquisició d’aquests estadis. Aconsella deixar els infants en completa llibertat de moviments, una llibertat que aconsegueix garantir a partir de proporcionar-los espai suficient i equipat correctament, de vestir-los amb roba adequada per moure’s còmodament i, sobretot, prescindint de qualsevol mena d’ensinistrament.
I, per altra banda, Emmi Pikler tenia el convenciment que aquesta no-intervenció en l’activitat independent de l’infant no significa un abandonament de la relació personal de l’adult amb la criatura, sinó tot el contrari: requereix l’establiment d’una relació sòlida i estable a través d’intercanvis verbals, de mirades significatives, de presència atenta i comprensiva per part de l’adult, que transmet així la seguretat afectiva que tot bebè necessita, una presència propera, però no aclaparadora.
La comunicació verbal és una prioritat en la relació amb la criatura. Tot el que l’adult fa directament al bebè, i a l’infant, tot, té una traducció verbal. Al gest, de l’infant o de l’adult, l’adult hi afegeix la paraula, la narració del procés del que estan fent conjuntament, de l’acció que l’infant inicia, del que l’adult demana a la criatura, o del que interpreta i respon. A partir d’aquí, l’infant capta l’interès per la comunicació i té camp obert per expressar-se, sent en tot moment que l’adult el respecta i valora la seva activitat, en tot el que es refereix a la seva persona, a les cures diàries: menjar, higiene, vestit, etc., però també en la resta d’activitats: joc, passeig, convivència…
Els infants sans s’interessen pel món que els envolta i actuen. Perquè puguin desenvolupar la seva iniciativa, Emmi Pikler considera imprescindible proporcionar-los, en primer lloc, un marc de vida estable, tant físicament com psíquica, un adult de referència per a cada infant, unes cures afectuoses i unes atencions personalitzades al màxim, que els proporcionin la seguretat necessària per a la seva actuació lliure i independent. En aquest context, és imprescindible a més facilitar-los un entorn material adequat a les necessitats funcionals i als seus interessos.
En l’exercici de la professió de pediatra, ajudava els progenitors a l’observació del seu bebè perquè ells mateixos descobrissin la importància de tenir confiança en la capacitat de desenvolupament de l’infant. Juntament amb ells, raonava la creació de les condicions materials i emocionals més apropiades perquè les activitats de la criatura fossin cada vegada més riques, sense necessitat d’intervenir directament en el seu joc ni en la seva acció. Establia amb els progenitors el ritme d’alimentació i de son més adequat a la criatura i assegurava que els moments de canvi de bolquers, higiene, vestit i menjar fossin ocasions tranquil·les i de relació de plaer entre pares i fill, estant sempre atents a les reaccions de l’infant i afavorint la participació de la criatura en cada una d’aquestes activitats.
La prevenció, no la considerava com l’ús de mètodes profilàctics per lluitar contra malalties concretes, sinó com l’establiment d’unes condicions de vida i de desenvolupament saludables elaborades de manera reflexiva i detallada. En aquest sentit, s’avançava més de trenta anys a la definició de salut formulada per l’Organització Mundial de la Salut.
Quan va rebre l’encàrrec d’organitzar la llar per a infants sense família, va acceptar i es va proposar demostrar que era possible en una institució crear les condicions necessàries perquè les criatures es desenvolupessin favorablement a partir de l’aplicació dels seus principis, els mateixos que havia mantingut en les seves orientacions com a pediatra de família. Al centre hi tenia, a més, la possibilitat de realitzar recerca-acció, observant les possibilitats i interessos dels infants, l’actuació dels adults i modificant les condicions del context per adequar-lo a les necessitats de les criatures, i això dins de la vida quotidiana, sense necessitat de crear situacions experimentals.
Perquè els infants creixessin sans, físicament i psíquicament, el centre requeria una organització i funcionament determinats: horaris, distribució i equipament d’espais, i, molt sovint, calia la formació del personal en els principis i la metodologia de treball.
Aportacions a l’educació dels infants
Emmi Pikler ocupa, sense cap mena de dubte, un lloc en la pedagogia del segle xx. La seva formació científica i el seu sentit comú en l’aplicació pràctica s’entrellacen sobre la base de la pedagogia activa. Com a metgessa, parteix de la concepció de la salut com l’estat de benestar de l’individu i considera l’infant com a part activa del propi desenvolupament, el reconeix com a interlocutor actiu i capaç. La pedagogia activa, una pedagogia que el 1912 Claparède ja havia definit en els seus trenta punts de l’Escola Nova, i que en la seva època es difonia arreu d’Europa, es desenvolupava en la vida de l’escola, però Emmi Pikler l’aplica a la vida de l’infant en tots els camps, primer com a pediatra i més tard com a directora de l’Institut Lóczy, i la posa en pràctica en aspectes fins aleshores tan poc escolars i tan educatius com l’alimentació, el canvi de bolquers, el bany, la higiene, el vestit, les adquisicions posturals i motrius, els passejos, el contacte amb la realitat immediata del seu entorn, els jocs.
Una pedagogia activa que propugna guiar l’infant des del darrere, seguint els seus interessos i el seu ritme. Convertir el quotidià en essència educativa, en un conjunt d’elements integrants del procés de socialització, constitueix també una novetat en el camp de l’educació.
“El que resulta original de l’aportació d’Emmi Pikler és haver aplicat en profunditat la concepció de la pedagogia activa en totes les situacions de la vida de l’infant, en haver-ho fet des del naixement i en situació de grup.”
El que resulta original de l’aportació d’Emmi Pikler és haver aplicat en profunditat la concepció de la pedagogia activa en totes les situacions de la vida de l’infant, en haver-ho fet des del naixement i en situació de grup. És la primera pediatra pedagoga que dissenya la pedagogia activa en un centre per a infants des del naixement fins als 3 anys, amb una organització molt precisa per aconseguir establir relacions personalitzades.
Tenint en consideració les característiques de formació, d’elaboració de pensament pedagògic i de dedicació professional d’Emmi Pikler, no seria desmesurat establir una comparació amb el pedagog de Turíngia Friedrich Fröbel –principis del segle xix– i amb la metgessa i pedagoga Maria Montessori –primer terç del segle xx–, amb qui té molt en comú. Com aquests dos pedagogs, segueix els passos de l’educació activa, té plena confiança en la capacitat de l’infant i considera fonamental l’establiment, per part dels adults, d’un entorn adequat a les criatures. Com ells, aconsella els pares i les mestres. Però, com a dona que cuida amb les pròpies mans l’infant, pot anar més enllà de l’actuació de Fröbel i, com a pedagoga, es pot dir que completa el treball de Montessori, que va treballar amb infants a partir de 2 anys, perquè Pikler dedica la seva atenció als infants a partir del naixement i perquè les orientacions que dona a pares i a educadores no tenen la forma tradicional del consell, sinó la del raonament derivat de l’observació de la realitat concreta de cadascun dels infants. Els seus consells són reflexions que comporten una actuació diferent en cada cas i, als pares, els considera també competents en aquesta tasca.
Podem aventurar que aquestes aportacions són el resultat d’una suma de raons: ser una dona compromesa amb el seu treball i el seu temps, tenir una formació científica que la dota de recursos d’observació i anàlisi, i, finalment, el fet d’estar casada amb un pedagog. Els seus principis no només s’han difós a Hongria, han tingut un ressò ampli en molts països d’Europa, i també a l’Argentina i Califòrnia.
Avancem amb Emmi Pikler
La situació en què es trobava Emmi Pikler era especialment favorable, en el sentit que tenia a l’abast una institució que li permetia la llibertat d’actuar, de crear un context nou i total, amb els infants convivint a totes hores en una casa que atén la totalitat del seu creixement i educació. Una situació d’educació integral que ella va saber aprofitar de manera molt avantatjosa per a les criatures que hi viuen i hi creixen. A Lóczy, cada infant és un individu acompanyat al llarg de la seva estada, amb un coneixement personal profund, tractat d’una manera i amb un estil de vida que no dubtem a qualificar com a realitat singular en el camp de les institucions. Realitat que ens agradaria veure expandida arreu.
Lóczy tracta la temàtica de la relació personal infant-adult i adult-infant amb una profunditat extrema, és una institució que aconsegueix proporcionar a les criatures la seguretat emocional i la plenitud afectiva necessària.
Des de l’òptica de la nostra situació, hi ha una diferència important amb Lóczy: els nostres infants viuen en família i l’àmbit educatiu escolar no és per a ells, com en la institució creada per Emmi Pikler, l’ambient bàsic en què es desenvolupa la seva vida i que, per tant, ha de procurar-los les condicions elementals per al seu creixement global. L’ambient a l’escola, i concretament a l’escola infantil de 0 a 3 anys, és un espai de vida on les criatures passen una part del seu temps diari amb altres adults i altres infants. La relació personal bàsica en principi està assegurada en l’ambient familiar, cosa que no impedeix que l’escola infantil també hagi de proporcionar a les criatures una relació positiva amb els adults. En aquest sentit, els principis d’Emmi Pikler ens han ajudat molt a millorar aquesta relació personal educadora-infant i infant-educadora, si bé encara queda molt per fer perquè la profunditat de la seva filosofia sigui una realitat generalitzada a tota l’escola infantil.
A l’escola dels més petits es dona una realitat única de vida col·lectiva: la convivència en grup d’infants d’una edat similar. Estem convençuts que aquesta dimensió de grup, de pertinença a un petit cercle de coetanis, i la vida que aquest sentiment d’interrelació dels infants entre ells desenvolupa en les criatures, és una cosa molt forta, molt important, vitalment enriquidora, i, amb tota seguretat, considerem que constitueix la base de l’aprenentatge de la seva vida en societat. En els treballs de Pikler, i després en els de les seves continuadores, trobem a faltar l’estudi d’aquesta dimensió de relació interpersonal del grup amb la mateixa profunditat amb què han estat tractats la resta d’aspectes.
Des del sentit de la relació entre les criatures és possible fer créixer la pedagogia d’Emmi Pikler, i no tant a partir d’algun dels aspectes més especialitzats de la seva obra –l’autonomia en el moviment, per exemple– traient-lo del context global de respecte a l’infant, sinó, al contrari, a partir d’aquesta globalitat que ella ens va ensenyar, d’atenció a cada infant, pensant en el que cada un necessita, emmarcant-lo en un ambient acollidor i estimulant d’autonomia, i utilitzant l’observació per a un millor coneixement d’aquesta realitat del col·lectiu que ens ofereix l’escola infantil, per avançar en aquesta dimensió de grup en una edat en què les criatures sempre resulten sorprenents per la seva capacitat.
Pepa Òdena, mestra
Bibliografia
David, M., i G. Appel: La educación del niño de 0 a 3 años: experiencia del Instituto Lóczy, Madrid: Narcea, 1986 (Primeros Años).
Falk, Judit (ed.): Educar els tres primers anys: l’experiència de Lóczy, Barcelona: Rosa Sensat, 1991 (col. Temes d’Infància, núm. 18).
Falk, Judit: «Lóczy y su historia», La Hamaca, núm. 8, Buenos Aires, 1996.
Pikler, Emmi: Moverse en libertad: desarrollo de la motricidad global, Madrid: Narcea, 1984 (Educación Hoy).
Grandir, sans violence. Simposium Internacional en homenaje a E. Pikler, Budapest, març de 2003 (Ponencias Inéditas).
Martino, Bernard: Lóczy, un hogar para crecer, vídeo, París: Association Pikler Lóczy de France, 2000.
Per a més informació:
gruppiklerloczy@rosasensat.org
www.aipl.org
www.associationpiklerloczy.com
Article publicat a Infància, núm. 81, setembre-octubre de 2003.
