«Per desgràcia, les idees neoliberals han penetrat profundament a l’escola i també a la universitat»
Mestra a les escoles Talitha i Costa i Llobera de Barcelona, pedagoga,geògrafa i professora de didàctica
de les ciències socials a la UAB, on es va doctorar amb una tesi sobre la formació dels mestres
A l’hora d’entrevistar-la em vaig fer la mateixa pregunta que es va fer el periodista Carles Capdevila el dia que va anar a Cambridge a conversar amb el gran humanista George Steiner. Per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te les idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos la primera vegada que les sentissis? Quan reviso la transcripció del que em va explicar Pilar Benejam, em tornen a sobtar sentències que, quan ella les formulava, semblaven plantejaments evidents, que potser el nostre sistema educatiu ja hauria d’haver assumit. I, per desgràcia, veus que no.
Vau venir al món en temps de guerra.
Sí, vaig néixer a Menorca en plena Guerra Civil, l’any 1937. El meu pare, que es deia Bernat, estava mobilitzat per fer fortificacions, però com que era bon caçador, el capità li deia que anés a caçar conills i perdius, i així menjarien bé. De tant en tant li donava permís per anar a casa a veure la Palònia, la meva mare, i d’un d’aquests permisos vaig poder néixer jo.
A quina escola vau anar?
Amb les monges vaig fer la Primària i vaig començar el Batxillerat, amb tres companyes més. A segon vaig quedar tota sola, perquè les altres no van voler seguir estudiant, i ho vaig haver de fer amb alguns professors particulars o estudiant pel meu compte. Però era impossible seguir així i a quart vaig anar a l’institut de Maó, on vaig tenir alguns bons professors. Va ser una experiència interessant, perquè, com que érem pocs, vam poder anar junts nois i noies, cosa que en aquella època era raríssim.
I després vau estudiar Magisteri.
A una dona no se li preguntava què volia estudiar: havia de fer de mestra. I com que a Menorca no es podien cursar aquests estudis, vaig haver d’anar a Palma. Quan vaig acabar la carrera de Magisteri, li vaig dir al meu pare que volia continuar estudiant Pedagogia. A mi, tot i que no sempre ho vaig tenir fàcil, estudiar m’agradava molt.
I aneu a la Universitat de Barcelona a fer Pedagogia, doncs.
I va ser un desastre. Una cosa espantosa. Encara tinc uns apunts d’una assignatura que es deia Psicologia diferencial, en què pots veure què ens explicaven de la psicologia dels homes i de les dones. Els homes, el poder, la força, la raó… Les dones, la bellesa, l’amabilitat, la comprensió… I jo recordo que quasi m’enfilava per les parets! Quan vaig acabar Pedagogia vaig pensar que no en sabia res…
… i us engresqueu a fer la carrera de Geografia i Història.
Sempre he tingut clar que per ensenyar s’ha de saber pedagogia i didàctica, però també s’ha de saber molt bé allò que vols fer aprendre. Per això vaig dir al meu pare que volia estudiar Geografia i Història, que en aquell moment es
feien juntes, i que eren matèries que a mi m’agradaven molt.
Vau tenir Jaume Vicens i Vives de professor?
Precisament un dels motius pels quals vaig voler fer Geografia i Història va ser per poder-lo tenir com a professor. Però es va morir aquell estiu i ja no va poder ser. Tampoc no hi vaig aprendre gaire, a Geografia i Història, però amb les tres carreres vaig aprendre, això sí, a estudiar pel meu compte.
I després…
El meu pare em va dir que ja havia estudiat prou, i que ell ja no continuaria pagant més. I va fer bé. Aleshores vaig començar a fer algunes feinetes –al CICF, d’ajudant de Pedagogia i d’Història a la universitat, professora de l’Escola de Mestres, classes particulars…–, que em permetien de poder viure, tot i que de tot arreu cobraves molt poc. A Holanda havia conegut un professor d’història, amb el qual m’havia de casar, i vaig deixar aquestes feines. Però quan hi vaig anar, per la festa del compromís, en vint-i-quatre hores es va morir i, és clar, vaig haver de tornar.
«Per ensenyar cal saber pedagogia i didàctica, però també s’ha de saber molt bé allò que es vol fer aprendre»
Vau haver de buscar feina, doncs.
Sí, una amiga em va connectar amb els moviments de renovació pedagògica i em va dir que a l’Escola Costa i Llobera necessitaven una professora de Geografia. També impartia Geografia i Història a Talitha, una escola que treballava coordinadament amb Costa i Llobera. Al Costa i Llobera hi anaven els nois i a Talitha, les noies. En aquestes dues escoles vaig aprendre realment a fer de mestra.
I en aquesta època entreu en contacte amb Marta Mata.
Exacte. Finalment, després de tanta carrera, vaig trobar una gent que ensenyava d’una altra manera. I vaig poder estudiar l’obra de la Institución Libre de Enseñanza –Giner de los Ríos, Cossío…–, la tasca educativa que va tirar endavant la Segona República… De seguida vaig començar a fer classes a les escoles d’Estiu de Rosa Sensat, on a l’estiu ensenyava el que feia a l’hivern a les escoles on treballava.
Sempre heu donat importància a les sortides al medi.
L’estudi d’allò més immediat com a pas per després estudiar espais més llunyans em ve, des del punt de vista teòric, de la geografia regional francesa, que en aquells moments era important. Nosaltres fèiem una sortida cada mes, de tot un dia, sovint després d’haver-la preparat bé durant el cap de setmana. Treballàvem molt. I per convèncer les famílies de la importància d’aquestes excursions després, quan tornàvem, fèiem exposicions de materials, grans murals o treballs que portaven a casa… i els convidàvem perquè ho veiessin i ho valoressin. En fi, sempre he pensat que la teoria ha d’anar lligada a la pràctica. Tu fas les coses perquè creus en una manera d’ensenyar, però després has de demostrar que és possible d’aplicar.
I, en un moment determinat, aneu a treballar a l’Escola de Mestres de Sant Cugat.
Quan es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona van cridar Enric Lluch, que era mestre del Costa i Llobera, perquè hi anés a fer de professor de Geografia. I, temps després, em va convidar a mi a anar amb ell a la UAB. Primer vaig ser professora del Departament de Geografia i ho compaginava amb les classes a l’escola. Però després vaig entrar a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, primer per organitzar les pràctiques dels alumnes i, més tard, com a directora, durant set anys. El càrrec em va portar alguns problemes, com et pots imaginar, però també moltes alegries.
«Abans de la universitat els alumnes han d’haver adquirit una cultura àmplia i sòlida que els permeti entendre el món on viuen»
I sou partidària d’anar, amb els alumnes, a fer les pràctiques a l’escola, per fer un bon modelatge.
Sí, jo ho feia d’aquesta manera. Els alumnes han de tenir bones pautes, han de veure de manera pràctica com es fan les coses. Crec que és un bon model, però per desgràcia després ningú no m’ha fet cas, tot i que em respecten, m’escolten i diuen que tinc raó… Soc una fracassada! El meu marit sempre em deia que em donaven tantes medalles perquè callés. [I es fa un tip de riure].
Vau fer la tesi doctoral sobre la formació dels mestres.
Sí, la tinc publicada a l’Editorial Laia, amb un pròleg de Marta Mata. No el coneixes, aquest llibre? Ja te’n regalaré un exemplar. Gràcies a la Fundació Bofill, a l’època del director Jordi Porta, vaig poder tenir una beca per anar a diferents països a estudiar com formaven els professors: vaig anar als Estats Units, la Unió Soviètica, França, Alemanya i Anglaterra. També vaig estudiar les experiències catalanes, des de l’Escola de Mestres de Joan Bardina passant pels Estudis Normals de la Mancomunitat, el pla de la Segona República, que es va inspirar en l’obra de la Institución Libre de Enseñanza…
Us vull preguntar sobre un tema del qual ara es parla molt: l’ensenyament per competències.
Em sap greu dir-ho, però fa temps que no sabem què estem fent. Competent ho ets quan saps una cosa. Quan la saps, i la saps fer. I això és el que hauríem d’aconseguir al llarg de tota l’escolaritat, abans d’anar a la universitat: tenir una cultura àmplia, sòlida, que permetés a l’estudiant entendre en quin món viu. Ara està tot tan especialitzat que tothom mira el món per un forat. Per desgràcia, les idees neoliberals han penetrat profundament a l’escola i també a la universitat. Ara, mentre parlàvem, m’ha vingut al cap una anècdota, però no sé si estàs cansat…
Endavant amb l’anècdota.
Resulta que un dia una meva alumna de Talitha s’examinava a l’institut i li van demanar, com a tema, los cereales. Nosaltres fèiem les classes en català, però s’havien d’examinar en castellà. Aquella noia estava tan nerviosa que, en comptes dels cereals va entendre las cerezas. Va escriure: «La cereza es el fruto del cerezo. El cerezo es un árbol frutal. Los frutales necesitan buena tierra, mucha agua y muchos cuidados. Los frutales en España están en las huertas de Levante y en algunos trozos al lado de algunos ríos. Las cerezas no son importantes en España porque nunca hemos hablado en clase». I la van suspendre, és clar. I jo vaig anar a parlar amb l’examinadora. Li vaig dir que estava d’acord que li havia demanat pels cereals i ella havia explicat les cireres. «S’ha confós i no ho ha fet bé, d’acord. Ara bé, tu l’examines de geografia: en sap, o no en sap? Malgrat no haver estudiat mai res de les cireres, te n’ha dit quatre coses ben dites i geogràficament correctes». La vaig convèncer i la va acabar aprovant amb un cinc. Després, és clar, vaig dir a la meva alumna que un altre dia mirés bé allò que li preguntaven…
Temps enrere vau fer un text, parlant de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, en què expliqueu «els cinc fars de l’entitat»: 1) la formació del professorat; 2) ajudar a créixer tots els infants, perquè tots poden aprendre; 3) col·laborar en la construcció d’una societat democràtica; 4) treballar per una escola arrelada al país; 5) no separar mai els alumnes per raó de llengua. En voleu comentar cap?
Comentaré el segon far: el que diu que tothom pot aprendre. És evident que els nens i les nenes tenen capacitats diverses i diversos graus d’intel·ligència. Hi ha gent que juga a futbol molt bé, però qui li costa raonar. Que hi ha diferències entre persones és evident, i ho hem d’acceptar. Ara bé, si t’esforces a explicar-ho tot d’una manera entenedora, els alumnes poden aprendre alguna cosa. No aprendran el mateix, això és clar: un potser aprendrà tot el que li dius i després encara continuarà pensant més pel seu compte, i en canvi, un altre n’aprendrà només quatre coses. Però tothom haurà fet el seu camí. I cal, sobretot, donar-los temps, ja que donar temps és estimar.
«Aprendre demana un esforç i els alumnes han de saber que no tot és una festa. A l’escola hi ha massa bonisme»
A l’entrevista hi ha assistit Clara Puig, alumna de la Universitat de Girona en pràctiques a Rosa Sensat, que és menorquina com ella, i en aquest moment de la conversa hi intervé parlant de la Secundària: «Però després arribem a Batxillerat, i hi ha una selectivitat…», li diu.
La selectivitat és una història. Pensa que aproven pràcticament tots els que s’hi presenten. Jo me’n vaig cuidar, d’aquestes proves, durant una temporada, a la Universitat Autònoma. I saps què era el que valoràvem més? Que els alumnes sabessin escriure de manera clara i ben estructurada.
En el vostre llibre Quina educació volem?, citant Neil Postman, afirmeu que no tot l’ensenyament ha de ser divertit.
És clar, hi ha coses que costen. I el premi ve després de l’estudi. Aprendre demana un esforç i els alumnes han de saber que no tot és una festa. A l’escola hi ha massa bonisme. Tu has de fer tots els possibles perquè els alumnes aprenguin, preparar-te bé, intentar que trobin agradable allò que estudien… però hi ha línies vermelles que no pots traspassar. Has d’ensenyar a escriure bé, has d’ensenyar a fer les feines ben fetes, has d’ensenyar a acabar el que es comença, has d’ensenyar a parlar i a contestar bé… Ho necessitaran, tot això, els nostres alumnes. Si no, els estem enredant.
També parleu del professor Berliner, que afirma que el quocient intel·lectual aporta només el 20% dels factors d’èxit escolar.
Sí, mentre que la manca de capital social i la pobresa (que treu expectatives) destaquen com a factors bàsics del fracàs, pel que representen de sentiment d’inseguretat, d’ansietat i de manca de projecte. Berliner, a qui vaig conèixer quan vaig anar als Estats Units, i que vaig convidar a Barcelona a fer unes conferències, explica que el context social és determinant.
Amb 85 anys, feu cara de felicitat i encomaneu entusiasme.
És que m’ho he passat bé, a la vida. N’he après molt dels meus alumnes. He estimat la feina que he fet, perquè trobo que dedicar-se a l’ensenyament és d’una gran dignitat i d’una gran rellevància social, i he treballat a gust. M’han valorat tot el que he fet. Què més puc demanar?
Text de David Pujol, mestre i pedagog
Fotografies de Joan Juanola
