Hi ha moltes estratègies de segregació educativa. Estratègies polítiques, com les retallades a l’educació pública, els xecs escolars o el copagament. Organitzatives, com les altes ràtios d’aula, els itineraris educatius primerencs, la competició entre centres, el pagament per resultats o l’autonomia financera i de gestió directiva dels centres com a empreses. Curriculars, com l’emprenedoria, la religió o la segregació per gènere. Metodològiques, com la ideologia de l’esforç i la cultura de l’autoritat, el pensament positiu (mindfulness, coaching…) per gestionar el malestar sense canviar les condicions estructurals que el produeixen o les metodologies de compensació educativa i adaptacions curriculars no inclusives. Fins i tot estratègies avaluatives de segregació, com ara les avaluacions estandarditzades del règim PISA, els rànquings, les repeticions i els innombrables exàmens que converteixen l’educació en una carrera d’obstacles, transformant el desig d’aprendre en afany d’aprovar. Però el factor fonamental de segregació educativa i social són els concerts educatius.
