La tecnologia digital és cada vegada més present en la nostra vida quotidiana. Costa imaginar la vida sense telèfons intel·ligents, Internet o rentavaixelles. Fa que molts aspectes de la nostra vida siguin més fàcils, però alhora tenim cada vegada més por de no ser capaços de comprendre com funcionen realment tots aquests avenços digitals. Amb el sorgiment de la intel·ligència artificial, apareix el temor que aviat seran les màquines les que educaran els infants. Però quins són els avenços que esdevindran realment problemàtics en el futur i com podem preparar els infants per a això? L’editora de Betrifft KINDER, Emilia Miguez, va parlar amb el dissenyador gràfic i fotògraf Julian van Dieken sobre les oportunitats i els perills de la intel·ligència artificial.
Emilia Miguez: Julian, ens pots explicar amb poques paraules què és realment la intel·ligència artificial (IA)?
Julian van Dieken: El terme intel·ligència artificial és bàsicament i essencialment un terme de màrqueting, perquè ara com ara res no és intel·ligent. Hi ha debats filosòfics i tècnics sobre si podem trobar inicis de consciència en la IA, però més aviat hi trobem molta estadística. No hi ha un homenet intel·ligent assegut en una màquina. En realitat, la IA és programari que ha acumulat i ha analitzat grans quantitats de dades. Utilitza aquestes dades per calcular una probabilitat matemàtica estadística. I el que és apassionant sobre això és que a partir d’aquestes grans quantitats de dades pot calcular alguna cosa que no ha après manualment. És el que la distingeix d’altres programes en què les capacitats del programari estan prèviament definides.
E. M.: Què és el que t’apassiona tant de la intel·ligència artificial?
J. v. D.: Soc juganer i sempre m’ha agradat treballar amb noves tecnologies. No m’espanta prémer molts botons i provar què passa fins que entenc millor alguna cosa. Tampoc soc programador, només un usuari final. He descobert eines que més o menys poden representar els meus pensaments o part d’ells. Per mi, va ser fantàstic i al principi absurd poder escriure «Porc assegut a casa» i que una màquina ho pugui visualitzar! Això em va fascinar absolutament i encara continuo investigant. Fa dos anys que hi treballo i encara no he acabat.
E. M.: Ens demostres que la IA ofereix sobretot una gran oportunitat per a la creativitat. Quan es tracta d’aprenentatge digital, sovint hi ha la por que freni la creativitat. Com penses que l’aprenentatge digital pot potenciar la creativitat?
J. v. D.: En primer lloc, ens hem de preguntar: què significa per a nosaltres la digitalització? Sovint sento que la gent parla d’iPads i de wifi, però això només és la infraestructura, perquè el fet d’oferir un iPad no significa que s’hagi digitalitzat res encara. És com si compro una cullera i una cassola i dic que ara soc un xef. Per mi, la digitalització són els passos que venen després, com la didàctica. Perquè puc ensenyar malament amb qualsevol mitjà, fins i tot amb una pissarra i guix. És a dir, el meu grau de creativitat depèn en gran mesura de com utilitzo eines com els iPads.
E. M.: És a dir que la digitalització no és ni la panacea ni la fi de la creativitat, sinó que depèn molt de l’ús que en fem. Aleshores, com podem utilitzar la digitalització perquè ens sigui útil a l’escola infantil?
J. v. D.: Per començar, ens hem de preguntar sempre: què vull fer i quines eines necessito per fer-ho? Hi ha una exposició de Reggio Emilia, anomenada «Sconfinamenti» (Més enllà dels límits), en què es combinaven el clàssic herbari i els iPad. La gent sentia, tastava i olorava i també utilitzava aplicacions per fer fotografies. No es tractava d’utilitzar un iPad de manera general, sinó d’investigar i aprendre. Per tant, abans de preguntar-te com treballar amb iPads, hauries de familiaritzar-t’hi i descobrir què t’interessa d’ells. Quins enfocaments trobo i per a quines coses penso que té sentit utilitzar-los? Què m’estimula d’això?
E. M.: Això significa que no hi penso des del punt de vista dels infants?
J. v. D.: Si penso per endavant que la IA m’aclapara, que no m’agrada utilitzar l’ordinador de cap manera i que és absurd que els infants juguin massa amb la PlayStation, aleshores ja he perdut. Però com que m’entusiasmen totes les tecnologies, em resulta fàcil muntar un taller amb diferents mitjans on els infants poden provar-ho tot, des de la fotografia analògica a la IA. Poden fer un dibuix i després transferir-lo a l’ordinador o gravar alguna cosa amb uns auriculars. També penso que és important escoltar el que els infants ens retornen. És una cosa que fem massa poc, preguntar als infants com els agrada aprendre i què els agradaria aprendre. Sistemàticament hauríem de deixar que els infants ens ajudessin a donar forma a les lliçons. Sobretot quan es tracta de desenvolupar tecnologies ràpidament, sovint són els més petits els que més en saben. Als mestres i professors sovint els costa fer un pas enrere perquè senten que ho han de saber tot. Però això ja no és possible, de manera que és important enfocar les coses d’una manera experimental, basada en la recerca i com un joc. Evidentment, també necessites coneixements especialitzats, però basats en els teus propis interessos.
E. M.: Ens en pots donar un exemple?
J. v. D.: Per exemple, a l’escola infantil hi ha algú que no és jardiner, però que li encanta dissenyar la zona exterior del centre, i que té moltes plantes a casa seva. Li interessen particularment les flors i ara pot utilitzar aplicacions amb els infants per determinar quines flors creixen bé a l’exterior. La IA també pot determinar quins patrons hi ha en el creixement de les flors, per exemple. Aleshores pots mirar amb els infants diverses fotografies que ha creat la IA i penjar-les a l’espai. Podeu estudiar de quina manera l’ordinador ha après a reconèixer models i com els ha classificat. Si aprenc a utilitzar les tecnologies per al meu interès i sobre la base del contingut que m’interessa, aleshores aprendré a relacionar-me amb totes les tecnologies futures.
E. M.: Moltes persones se senten insegures sobre com preparar els infants per al futur. D’una banda, haurien d’aprendre com relacionar-se amb les noves tecnologies. D’altra banda, tenim el problema que els infants fan ús dels aparells digitals massa aviat i durant massa temps.
J. v. D.: Sempre diem als infants que no passin massa temps amb els mòbils, i de camí a l’escola veuen adults que es passen tot el viatge en metro mirant el mòbil. Certament abans les persones solien llegir diaris i llibres al metro, però no eren uns mitjans tan addictius. Estem molt enganxats a aquests aparells perquè com a individus hem de lluitar contra un exèrcit de dissenyadors molt versats en mecanismes de conducta per fer-me quedar enganxat a l’aparell tant de temps com sigui possible. No ens fem addictes per accident, les aplicacions estan dissenyades perquè ens hi enganxem. De manera que el factor risc és real.
E. M.: I què més podem fer per assegurar que els nostres infants no s’enganxen als aparells?
J. v. D.: Els mestres han de ser capaços de reflexionar-hi i valorar-ho. És molt més sa utilitzar els aparells amb alguna finalitat concreta. Per exemple, un estudi demostra que les xarxes socials han provocat un increment important de la depressió infantil. Al mateix temps, la invenció de les xarxes socials també ha contribuït en gran manera al fet que les persones de la comunitat queer, per exemple, puguin fer xarxa més fàcilment. Per a elles és un suport psicològic. O sigui, que les xarxes socials no deprimeixen la gent de manera general.
E. M.: Com decidim quins usos tenen sentit i durant quant de temps?
J. v. D.: Un iPad, per exemple, només és una eina. No pots dir de manera generalitzada que aquest aparell o aquell altre és l’adequat. La qüestió sempre hauria de ser: com puc aprendre de manera adequada i què vull aprendre? Malauradament, però, posem els nens i nenes davant la tauleta durant una hora i els deixem que facin tasques. Sobretot en classes grupals, no hi ha cap altra solució. Per això, considero que la integració dels aparells digitals està molt lligada a la disposició de l’estança. Té més sentit tenir diferents estances per a diferents àrees, com el racó de les nines, la zona de joc, la zona de silenci i un taller on s’integri un taller multimèdia.
E. M.: Gràcies, són bones idees! Què en penses dels programes d’aprenentatge que es basen en la IA? De debò poden ajudar a l’aprenentatge individual?
J. v. D.: Això depèn absolutament del programa d’aprenentatge. Ara com ara, penso que l’Acadèmia Khan és molt prometedora en aquest sentit. Actualment, estan desenvolupant el seu propi tutor, que anima els qui són davant l’aparell a aprendre per ells mateixos i se centra en el que de debò interessa a la persona. Això vol dir que li pots dir al programa: «Vull aprendre matemàtiques relacionades amb Leonardo da Vinci». Si realment funciona, penso que és una manera fantàstica de personalitzar l’aprenentatge en cada individu. Penso que t’has de preguntar sempre quina aplicació d’aprenentatge funciona bé amb quina didàctica. Crec que és la pregunta més important: ho ensenya algú que realment té passió pel tema, està familiaritzat amb el contingut i crea un marc d’aprenentatge adequat? Com veieu, penso que en molts àmbits necessitem unes bases diferents de les que tenim ara. Per això les coses funcionen tan malament amb l’aprenentatge digital. Els professionals de l’educació necessitarien molt més temps per familiaritzar-se amb alguna cosa, i amb les condicions actuals, és pràcticament impossible.
E. M.: Un altre tema que em preocupa molt és de quina manera afrontar les imatges falses. Com podem ensenyar als nostres infants que és important que es qüestionin el que veuen, que desenvolupin la capacitat de diferenciar?
J. v. D.: Aquest és de fet un dels temes més importants de la nostra època, perquè tot és qüestió de confiança. La nostra democràcia no pot funcionar sense confiança. I, per tant, és realment un problema quan ja no podem dir si unes imatges són genuïnes o no. De fet, ja fa un cert temps que passa, és només que ara hi ha més debat públic. No és una pel·lícula documental que mostra la realitat, sinó la visió dels autors. Puc anar a una escola bressol i puc fer tant una pel·lícula que mostri com és de meravellosa l’escola com una que mostri com és de terrible. Mai podem confiar plenament en les imatges. El que és nou és que podem crear imatges amb una aparença molt realista on ja no és possible distingir si són reals o no. Com podem saber la diferència avui dia? La meva manera és preguntar-me a mi mateix, com a persona que crea aquestes imatges: vull enganyar algú o no? Vull fer propaganda amb això, per exemple? Si no, aleshores indico que la imatge ha estat generada per una IA. Ahir mateix, estava discutint sobre l’ètica de generar imatges de criatures o d’eliminar criatures concretes d’imatges d’un centre infantil gran. Per mi, el més important aquí és preguntar-me si hi ha intenció d’enganyar. Si elimino una criatura, estic respectant el desig que la imatge de l’infant no es publiqui i compleixo amb la meva responsabilitat. La finalitat és bona. Però si creo fotografies d’un centre infantil nou que no es corresponen en absolut amb la realitat, i la imatge és completament diferent a les fotos que en la realitat, aleshores hi ha un engany. Alhora, tenim un problema enorme amb la facilitat que hi ha de fer difusió d’imatges falses en les xarxes socials i amb el fet que costa molt més descobrir que no són reals. Per això és absolutament important que els grans mitjans de comunicació continuïn comprovant dues i tres vegades les fonts i que siguin transparents sobre el que prové de la IA i el que no.
E. M.: Gràcies, Julian, per aquestes valoracions. Amb tots els reptes que hem de superar respecte de la IA, hi ha algun altre consell que ens voldries donar?
J. v. D.: Em sembla que és essencial que entenguem la IA com a eina i que l’aprenentatge experimental és una de les habilitats clau per adquirir maduresa i saber-nos orientar en un «món d’IA». En altres paraules: fer, fer, experimentar i no quedar-se a l’ombra pensant quins riscos hi pot haver. El factor decisiu en l’alfabetització mediàtica no és només la valoració dels riscos, sinó també la capacitat d’actuar. Això desmitifica, fa baixar la temperatura del debat sobre aquest tema a un nivell saludable i pot fins i tot ser molt divertit.
Julian van Dieken és dissenyador de mitjans de comunicació, fotògraf i educador, i en la seva feina combina la cultura popular, les qüestions socials, l’educació i l’humor. El seu objectiu és explorar les oportunitats de les tecnologies futures i comprendre’n els riscos. La seva manera d’aconseguir-ho és a través del joc experimental.
https://dlw.waterkant-academy.com/courses/das-ist-waterkant-werkstattpaedagogik
