En Matteo s’arrauleix contra la seva mare mentre ella li ensenya com funciona la seva càmera nova.
S’hauria d’exposar la primera infància a aparells digitals? Sí o no? La qüestió no està ben formulada, la resposta no és sí o no, sinó COM. Els infants d’avui estan immersos en una societat digital des del naixement. Ja en els seus primers minuts de vida, algú els fa una fotografia i la comparteix orgullosament amb amics i parents a través d’Internet. El contacte amb aparells digitals és inevitable. Però requereix un pensament crític i la presa de certes decisions.
És gairebé final d’estiu. En Matteo (4 anys) passa uns dies amb els seus avis. Un dia, mentre remena un calaix troba un vell paquet de llavors. “Avi, mira què he trobat, unes llavors! Quina mena de llavors són?” “Llegeixo l’etiqueta. Diu: carabassa groga.” “Les podem plantar?” “Potser. A veure quan caduquen. Fa sis anys. Encara ni havies nascut! Em sembla que no creixeran.” “Si us plau, avi.” “D’acord, provem-ho.” En Matteo i l’avi omplen un test amb terra, planten les llavors i continuen fent altres coses.
S’acaba l’estiu, en Matteo se’n torna a casa. Passen unes setmanes. Un vespre, mentre l’avi rega el jardí, descobreix unes fulles verdes noves al test. Les velles llavors de carabassa han brotat! En fa una fotografia i l’envia a la mare d’en Matteo amb un missatge: “Aquesta foto és per a en Matteo. Per favor, digues-li que les velles llavors de carabassa que vam plantar han brotat!”
Una mica més tard arriba una resposta, un missatge de veu del telèfon mòbil de la mare d’en Matteo: “Avi, si us plau, entra la planta a casa quan faci fred, que si no, la carabassa morirà.”
Criatures “tranquil·les”
Els aparells digitals són un bon recurs perquè les criatures estiguin “tranquil·les”, igual que la tele. Però la tele és en un lloc fix, i sovint som en algun altre lloc on no n’hi ha. Les tauletes i, sobretot, els telèfons mòbils els podem dur a tot arreu. Es poden utilitzar al cotxe, als restaurants, a les sales d’espera, al cotxet. Sovint s’utilitzen com una mena de tranquil·litzant, per hipnotitzar i immobilitzar els infants, per tal que els adults puguin continuar amb les seves activitats sense ser molestats. De vegades, l’equilibri de la vida familiar depèn d’aquests moments “de tranquil·litat”. Però aquests “tranquil·litzants” virtuals s’han de fer servir amb compte, igual que quan s’utilitza una medicina. Cal ser conscients dels possibles efectes secundaris negatius. Un infant “tranquil”, hipnotitzat per la pantalla, és una bomba d’energia comprimida a punt per explotar així que s’apagui l’aparell. Es corre el risc de crear un cercle viciós: com més es comprimeix l’energia física natural d’un infant, menys aprèn a utilitzar-la de manera constructiva i més difícil es fa contenir-lo. En les estretes condicions de la vida urbana, tenim la temptació d’augmentar contínuament la dosi de tranquil·litzant i de comprimir de manera habitual la vitalitat física de l’infant.
Malgrat la distància, ell també té l’oportunitat de veure immediatament que les
velles llavors han brotat.
Un telèfon mòbil integrat
Una altra qüestió és la d’integrar aparells digitals en les experiències de vida compartida, com en l’exemple d’en Matteo, el seu avi i les llavors. L’episodi comença quan el nen troba un vell paquet de llavors. Són reals, en Matteo les té a les mans. El nen ja sap per experiència que les llavors, si es planten, poden brotar. Vol provar amb aquestes. Hi ha altres objectes reals, un test i terra. El test ple de terra pesa. El nen i l’avi conversen. Quina mena de llavors són? En Matteo encara no sap llegir, demana ajuda a l’avi. En llegir l’etiqueta, l’avi descobreix que les llavors van caducar fa temps. En parla amb en Matteo. L’avi és realista, les llavors segurament són massa velles per brotar, però preval l’entusiasme d’en Matteo. Provaran de plantar-les.
Però aleshores en Matteo ha de marxar i el seu projecte queda interromput. Tanmateix, continuen compartint mitjançant el telèfon mòbil. L’avi fa fotos dels brots de carabassa que surten per sorpresa. Les envia a en Matteo a través del telèfon de la mare. Ens imaginem l’escena a casa d’en Matteo: “Mira”, diu la mare, “l’avi t’ha enviat una foto. Les teves llavors de carabassa han brotat!” El temps ha refrescat des que en Matteo va tornar a casa. Li preocupa que aquells brots tendres puguin patir amb el fred. Però com pot compartir aquesta preocupació amb l’avi? Fàcil. La mare ajuda en Matteo a enviar un missatge de veu a l’avi des del seu telèfon mòbil.
Gràcies al telèfon mòbil, en Matteo i l’avi poden continuar compartint la seva experiència malgrat que són lluny l’un de l’altre.
Penny Ritscher
