Susana Santamaría / Fundación Atapuerca
Eudald Carbonell, arqueòleg i Doctor en Geologia del quaternari, és vicepresident de la Fundació Atapuerca i codirector dels jaciments de la serra d’Atapuerca i catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. La seva trajectòria científica l’ha centrat en la recerca dels orígens de la nostra espècie des d’una visió intel·ligent, aguda, progressista, innovadora i lúcida. És un científic compromès amb els valors d’humanitat, tolerància, solidaritat i defensa dels drets humans.
El doctor Carbonell ens dedica un temps per dialogar i reflexionar sobre la seva visió de com la irrupció de la dimensió digital pot condicionar el present i el futur de la humanitat.
Doctor Carbonell, de quina manera la tecnologia digital pot condicionar la identitat de la humanitat?
Nosaltres com a espècie, estem determinats per dos grans mecanismes: la intel·ligència operativa i el llenguatge. En el moment que fa milers de milions d’anys hi ha un protollenguatge i hi ha eines, es considera que s’inicia la humanitat. Per tant estem caracteritzats per aquestes dues propietats, perquè és el que ens socialitza. El que és important és que l’estructura digital ens re-socialitzi d’una manera diferent. Aleshores arribarem a ser humans.
En relació a les diferents revolucions que hi ha hagut en la història de la humanitat, vostè creu que la digital té condició de revolució?
La primera revolució de la humanitat va ser la Koiné, és a dir l’aparició del llenguatge, millor dit un protollenguatge fa tres milions d’anys. Després d’això hi ha hagut altres moments en que la nostra evolució va fent salts. La creació de nous llenguatges han estat bàsics per anar fent aquests salts. Ara estem en un d’aquests moments. La revolució més important que tenim al davant en aquests moments és la intel·ligència artificial generativa que serà interactiva i creativa, que serà un pas fonamental per la deshumanització de la nostra espècie. És important que ens deshumanitzem, és a dir, que ens adaptem als canvis importants que tindrà la nostra espècie i la resta d’espècies. Parlo de la deshumanització en relació a la nostra evolució. Fins ara s’havia entès la deshumanització com a la pèrdua les relacions dels processos humans. Deshumanitzar-se ara s’interpreta com a fer el salt cap a una altra estructura tant de tipus social i tecnològica. Els problemes que tenim ara contínuament és que no ens adaptem a les nostres pròpies adquisicions, perquè van molt de pressa. Les discussions que tenim ara són absurdes perquè ho estem analitzant des d’una forma de pensar del segle XIX, doncs ens costa adaptar-nos. Correm molt, avancem molt, però el nostre cap encara no està preparat per socialitzar els avenços que fem.
Sense comunicació no ens socialitzariem, sense comunicació no seriem humans. Sense comunicació, llenguatge i intel·ligència artificial no seriem transhumans, que és el que serem.
Susana Santamaría / Fundación Atapuerca
No acabem d’entendre si vostè està fent una crítica o bé considera que és una oportunitat per l’evolució de la nostra espècie?
Per a mi és una oportunitat, però on cal interpretar bé quins són els reptes. El que em sembla que ara, en aquest salt que estem vivint, el que convé és augmentar la consciència crítica de la nostra espècie, tan individual com col·lectiva. Tenim estructures socials prehistòriques quan tenim tecnologies vanguardistes. Per articular tecnologia i socialització hem de canviar els valors per consciència. El que hem de fer és adaptar-nos-hi a través del seu ús. Quan parlo de valors entenc tots els mecanismes que ens delimiten la nostra forma de funcionar individual. En la individualitat col·lectiva, que per a mi representa un altre concepte important, contraposat a la idea d’individualisme, la capacitat crítica, de pensar, no tant d’ordenar sinó de compartir coneixement i pensament.
En relació a l’ús, i fent referència als infants més petits, què creieu que hem de tenir en compte els mestres a les escoles en aquesta trobada entre infants petits i aquestes tecnologies?
A veure… els infants aprenen a llegir des del moment en que, després del naixement, veuen al seu entorn adults que li parlen, que llegeixen llibres i informacions… Doncs cal fer el mateix amb el llenguatge digital. Això de prohibir per a mi és un error, perquè és una reacció de defensa que respon a la nostra por d’adults que els infants socialitzin malament.
Els processos d’acumulació de la informació depenen de la capacitat crítica, del coneixement crític i de la reflexió i consciència crítica. Aquests infants aprendran a ser digitals si creixen i construeixen coneixement a través de la consciència crítica, individual i col·lectiva com hem dit abans. A diferència dels valors, que depenen del tipus de societats i de com s’han estructurat, la consciència, és universal.
L’error més gran que ha fet la nostra espècie, l’homo sàpiens, ha estat la globalització. Un error que pagarem molt car. La globalització ha representat una estratègia d’homogeneització i de negació de les diversitats. Les tecnologies digitals representen una oportunitat per aconseguir una alternativa a la globalització que és la planetització. Planetització vol dir comunicació i intercomunicació constants a partir de l’autonomia i la diversitat.
En aquest procés de planetització, de trashumanitat que vostè comenta, gràcies entre altres coses als llenguatges digitals, els individus seran més lliures o més vulnerables?
Vulnerables ho serem sempre mentre siguem individus. La vulnerabilitat també és un concepte que ve dels valors i no de la consciència.
Abans el coneixement general estava generat per l’experiència, i ara en canvi ja no. Estem educant a com ens van educar a nosaltres i això és un anacronisme.
Quin pas creu que hem d’aprendre a fer els equips de mestres en aquest moment?
L’escola tal i com l’entenem, té poc sentit. L’escola era un element de transmissió de valors. Si hem de canviar els valors per consciència crítica, cal canviar les categories que hi ha hagut fins ara. Aquesta tendència absurda de voler d’uniformitzar socialment, que pretén mimetitzar conceptes que tenim tots, amb la intel·ligència artificial no farà falta. El pensament crític i el coneixement crític és una qüestió d’educació que l’escola podria incorporar en la seva estructura i en la seva missió.
En aquest sentit ara a mi m’agrada parlar d’una disciplina nova que és l’auto ecologia social humana, que és una síntesi de les ciències socials, les ciències de la terra i les ciències de la vida, que convindria començar a donar-la amb els infants petits, des d’una estructura transdisciplinar. Les estructures disciplinars que fins ara han determinat l’educació i que ens han format fins ara, avui tenen molt poc sentit, quan tenim un sistema de màquines i de memòria de sistemes que ha superat l’accés a tot el tipus d’informació.
Els continguts que encara avui en major o menor mesura tenen els currículums educatius penso que no són importants. Són importants les línies, són importants els objectius i els programes que fan pensar sobre coses concretes i generals a la vegada, que vagi del particular al general i del general al particular. El sistema de doctrines, dogmes i formes establertes de treballar no té sentit en un marc de revolució científico-tècnica socialitzada. I a això se n’aprèn, fent-ho!.
I pel que fa a les relacions entre els individus, com la tecnologia condiciona en condiciona aquestes relacions?
Les transforma, les canvia! L’espai perd importància i guanyen altres tipus de categories. Lo presencial és molt important en un món de tribus, però en un món tecnològic no és tan important. En aquest sentit el paper dels educadors és fotut perquè falta una revisió del que és l’educació. El paper del mestre en aquest moment penso que ha de tenir una funció més metodològica que no pas moral i ètica, per educar el pensament crític. El pensament crític vindrà i es construirà a través de les interaccions que puguin generar coneixement compartit. Aquest és el paper que penso que ha de tenir l’escola en aquest moment que vivim com a espècie.
David Altimir
