Un equip són persones que treballen juntes per assolir un objectiu en comú, no un grup de persones que fan la mateixa feina o comparteixen un espai de treball, i és per aquest motiu que cal parlar-ne en un lloc com és aquesta revista, que parla del que passa a les escoles, del que viuen els infants, dels mestres i les seves vivències, sovint individuals.
En Kai i la Rim juguen amb unes peces de fusta en un racó de l’estança, cadascun va agafant peces de la pila que tenen entre tots dos i les col·loca a la seva construcció. En Kai té al cap el seu joc d’ahir i vol fer una columna encara més alta, la Rim construeix un castell com el del conte que li explica l’àvia cada tarda. L’educadora passa pel seu costat i els diu: «Veieu que bé que ho passeu quan jugueu junts?». Els dos infants se la miren. És ben bé que els deu passar pel cap aquella frase del Petit Príncep: «Les persones grans no entenen mai res totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions».
En Kai i la Rim comparteixen un espai, un temps i unes peces, però els seus pensaments, els seus mètodes i els seus objectius són ben lluny els uns dels altres. No juguen junts, tan sols juguen amb allò mateix.
En certa manera això és el que passa sovint quan parlem dels equips. Hem pervertit l’ús d’aquesta paraula restant-li tot el sentit, tota la força i tot el valor. Un equip són persones que treballen juntes per assolir un objectiu en comú, no un grup de persones que fan la mateixa feina o comparteixen un espai de treball, i és per aquest motiu que cal parlar-ne en un lloc com és aquesta revista, que parla del que passa a les escoles, del que viuen els infants, dels mestres i les seves vivències, sovint individuals. Però, i els equips de treball, quan seran protagonistes?, quan els valorarem com cal?, quan seran rellevants? I, sobretot, quan seran valorats i respectats?
De ben segur que recolliríem de cadascuna de les nostres escoles una idea d’equip ben diferent: la gestió de les persones mai no ha tingut una recepta ni una fórmula màgica. Un equip no neix del no-res ni de forma espontània d’un dia per l’altre. Un equip es construeix amb temps i es reconstrueix amb cada canvi. I, com qualsevol altra construcció, s’inicia pels fonaments, una base sòlida que quan falla ho fa trontollar tot, una base poc tangible i sovint invisible i que la conformen el respecte i la generositat. I dit així, fins i tot sembla fàcil.
El respecte, el tenim a tots els nostres projectes educatius i, ens ho repetim una vegada i una altra, en aquella idea d’adult respectuós amb els infants i amb els seus processos. Però on queda quan es tracta de respectar-nos entre els adults de l’escola? Al diccionari, la paraula respecte es defineix com el reconeixement i consideració del valor d’una persona o una cosa. Per tant, quan un equip o algun dels seus membres entra en una dinàmica de crítica destructiva, de parlar d’esquena als altres, del constant posar en dubte o de menystenir les capacitats o la feina dels altres, tot es sacseja d’una forma o altra. I aquí és quan ja no ens sembla tan fàcil.
I la generositat. Aquella que ens porta a acceptar la diferència entre tots els que formem part de la nostra organització, la que ens fa ser conscients que, de vegades, treballar junts vol dir renunciar, suposa que no sempre es pot tenir raó o que no es pot guanyar sempre. Generositat per ser capaç de mirar pels altres, generositat per facilitar la feina, per seguir les iniciatives, per donar la mà, per estirar quan un no arriba, per assumir que tots tenim dies, setmanes, o cursos menys bons i que sempre mereixem que algú ens sostingui i ens doni suport. Generositat per voler veure l’altre al costat, no a sota, per alegrar-nos pels altres, per reconèixer la feina i l’esforç. Generositat per entendre que el triomf individual no ens porta gaire lluny i que els èxits són més grans quan són compartits. Iolanda Batallé, al seu llibre Atreveix-te a fer les coses a la teva manera diu: «La generositat no és una altra cosa que sentir les necessitats dels altres com a pròpies. La generositat trenca la lógica individualista. La generositat ens recorda que estem junts».
I amb aquests fonaments a lloc «només» queda construir, i sobretot fer-ho junts, perquè l’equip hauria de ser el primer dels objectius i dels projectes compartits i necessita a cadascun dels seus components. Un equip no ho és si algú en queda fora o si algú no se’n sent part. Cal construir des del compromís amb un mateix, però també des de la responsabilitat envers el projecte, des de la implicació, des del diàleg i la comunicació rica i real, assertiva i sincera, des de la confiança i la transparència, des de l’acord, però també des del debat i la diferència. Construir des de l’afecte, per fer-nos fortes davant de les adversitats, que són moltes en el nostre context, perquè, ben mirat, quan més valor hem de tenir com a equip és en els dies difícils, quan més ens cal sostenir-nos.
Hi haurà qui no entendrà que arribi el final d’un article sobre els equips sense parlar del lideratge. Potser perquè, als meus ulls, en el context escolar qui assumeix el paper de líder és un igual que ha escollit aquest rol i aquesta feina, que ha triat una sèrie d’exigències i responsabilitats, i potser la més important és ser el mirall primer i referent de compromís i de respecte, de diàleg i d’escolta, d’humilitat i sobretot de generositat, el pal del paller que ho sosté tot i a tothom. Recupero de nou la Iolanda quan diu: «Si l’objectiu d’una persona és ser feliç, l’objectiu d’una directora ha de ser que l’organització que dirigeix sigui feliç». I no és gens fàcil conjugar la felicitat amb la necessitat de resultats, amb l’exigència i el cansament de totes les que fem l’escola, i és per això que ens cal ser una més enllà dels càrrecs i anar a l’una més enllà de les diferències i creure en el poder que això ens dona.
Per sobre dels grans projectes pedagògics, de la innovació i la renovació, per sobre de les metodologies i dels referents, per sobre de les dades, les xifres i la burocràcia, sempre hauria d’haver-hi les persones, les que ho fan funcionar tot, les que hi posen la il·lusió i sobretot el temps, l’equip, el motor real de qualsevol escola, cuidem-los, cuidem-nos.
Lidia Ferrer, mestra d’educació infantil.
Bibliografia
Batallé, Iolanda: Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, Barcelona: Destino, 2021.
