Parlem de comunicació amb Iolanda Batallé i Prats, llicenciada en filologia anglesa i formada també en direcció d’empreses, que, amb Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, ha publicat un antimanual, una eina per acompanyar i per compartir una experiència de dirigir equips amb la intenció que a partir d’aquí, cadascú trobi la seva manera.
Infància: Venim a parlar amb tu sobre comunicació. Per on veus necessari que comencem?
Iolanda Batallé: Per la teoria! Penso que el pitjor que li pot passar a la comunicació és la teoria. Qualsevol teoria ens encotilla. En canvi, jo intento veure quina comunicació establir amb cada persona.
En els inicis de tot fet comunicatiu, observar i mirar converteix una cosa espontània i poc planificada en una relació viva i plaent, i això ens apropa. En canvi, les teories ens aïllen. Si jo estigués pensant en una teoria de la comunicació, m’allunyaria de qui tinc al davant. Això no vol dir que no cregui en la comunicació, hi crec moltíssim, però no com una teoria.
La primera cosa és que no tenim una teoria, crec. Cada vegada que et vols comunicar amb algú cal estar obert a veure què està passant. Es tracta de no tenir una idea prèvia i estar ingènuament oberts, desconcertats, sorpresos. Aquesta és la primera condició perquè hi hagi una connexió de veritat, una connexió de tu a tu al mateix nivell.
Portem molts anys comunicant i jo crec que qualsevol cosa, avui en dia, sempre s’ha d’explicar, s’ha de compartir, s’ha de comunicar, des del goig i des del plaer. Però no sabem què és la comunicació, no ho sabem de veritat. I aquesta és una sort immensa que tenim. És com quan diem que l’afecte, l’amor, la confiança, la il·lusió, la curiositat, l’angoixa, la nostàlgia, són intangibles. Una teoria de l’amor o de la generositat no serveix per a res. El que és bo és que es mantinguin intangibles.
Hem de sentir el desig de comprendre. Perquè és això. I la comunicació no s’aprèn en un PowerPoint, s’aprèn mirant als ulls: no m’expliquis què és la comunicació, mira’m als ulls.
Necessito explicar bé aquesta primera part per després poder avançar.
Ara podré contestar altres preguntes.
I.: Parlar i escoltar. Parlar i comunicar. Tu dius que comunicar és observar l’altre i potser parlem molt i escoltem poc, no?
I. B.: Apuntava la diferència entre parlar i comunicar, i entre mirar-se i comunicar, i entre sentir-se i comunicar, i entre observar-se i comunicar, i entre tocar-se i comunicar. És a dir, hi ha tantes maneres de coincidir, hi ha mil maneres d’estar viu, mil o milions. Per tant, hi ha mil maneres de comunicar-se. I entre abraçar-se i comunicar? I entre enyorar-se i comunicar? Comunicar molt sovint és més escoltar que parlar. És a dir, a vegades comuniquem més quan escoltem i per com escoltem que quan parlem. Més important que el que diem és el que escoltem, ho crec moltíssim.
Però la comunicació amb qualsevol persona no pot ser bona si primer no ens escoltem nosaltres mateixos. Si tu estàs ple de soroll, no saps on ets, no saps com parles, des d’on estàs connectant, és molt difícil que comuniquis a l’altre; per tant, hi ha una prèvia.
I.: Per tant, per a un mateix i per als altres, poses en valor el silenci, no?
I. B.: Molt, el silenci és boníssim, i ens cura a nosaltres mateixos. Ja no és que curi els altres, que també. Ens cura estar en silenci, ho crec molt, ho crec molt, molt.
I.: En el món de la comunicació es parla molt de la comunicació assertiva.
I. B.: Aquí torno una mica a l’origen, és a dir, a favor del fet que la comunicació sigui assertiva, que la vida sigui assertiva, però no m’agrada massa la paraula comunicació i tampoc m’agrada especialment la paraula assertiva. Són paraules com totes les altres, però són aquestes paraules que de cop sembla que es posen de moda. Com ser empàtic, empoderat, etc. Sí, està bé, però sobretot el que és important és que hem d’estar vius i hem de notar les coses, això és el que és important.
I.: Situem, si et sembla, la comunicació a les escoles, perquè entren en joc diferents destinataris: famílies, equip i els mateixos infants.
La comunicació entre adults que treballen junts, en equip, l’has tractat molt en el teu llibre. Ara has fet el matís sobre el fet que hem d’anar-hi ingènuament oberts, però creus que podem anar-hi ingènuament oberts quan fem un treball en equip amb persones amb qui
ja portem una trajectòria compartida? Perquè hi ha aquella part d’expectativa, però també, a vegades, de judici i fins i tot de prejudici, no?
I. B.: És molt difícil. El més difícil de sostenir és el pas del temps. Quan tu arribes a un equip, a un nou projecte, estàs fresc, sobrevoles, veus, estàs lliure. Però, quan hi portes uns quants anys es fa més complex. Crec que és la responsabilitat de tots nosaltres, de qualsevol persona que forma part de l’equip i, òbviament, encara més dels que dirigeixen l’equip, ser capaços de ser conscients d’això per aconseguir una bona comunicació.
I.: L’escola acull una diversitat immensa de famílies. Com podem comunicar-nos amb elles perquè tot allò que els volem transmetre els arribi?
I. B.: El primer és que no hi ha una manera de comunicar-se amb les famílies, perquè cada família demana una manera. Primer de tot cal observar com és la família, perquè ens arriben famílies de tota mena. Cada vegada més complexes. Per tant, el primer que hem de tenir present és que cadascú es mereix que trobem aquella manera. El pitjor que podem fer és creure que tenim una manera.
La pregunta és: com dir allò que no volem dir? La millor manera és començar així. Començar dient per què no volem dir això: «Ara no voldria haver-te de dir això, però em pertoca la responsabilitat de dir-ho».
És necessari exposar el context. Per què estem dient una cosa que no volem dir? Abans, però, cal recordar les coses que ens uneixen i que hem compartit, fins a arribar a «això no ho voldria dir», «però ho dic perquè crec que és bo».
I.: M’estaves fent pensar que tendim a arribar a dir tot allò que no ens agrada de l’altre i, en canvi, poques vegades sabem dir tot allò
que sí que ens agrada de l’altre.
I. B.: És cert que sovint ens enfoquem en el que no ens agrada de l’altre, cosa que pot bloquejar la persona i dificultar la comunicació. És més efectiu començar pels punts que ens uneixen i donar-li l’oportunitat d’expressar-se. Preguntar coses com: «Com estàs?», «Què creus que va bé?», o «En què podem millorar?».
I.: En relació amb els contextos, es parla dels espais de participació real…
I. B.: No estem, potser, posant massa èmfasi en termes que ens allunyen d’allò que és essencial? És a dir, per mi la qüestió no és només fomentar espais de participació real, sinó preguntar-nos si la mestra té temps per a cada nen i cada nena. Si no és així, com es podrà crear un veritable espai de participació? El repte és pensar com establir un vincle únic amb vint infants i fer que cadascú senti que té un espai propi dins el grup.
Això es relaciona amb la idea de liderar equips, on regalar temps és fonamental per a la motivació i la connexió. En el cas de l’escola, significa assegurar que cada nen i nena tingui un espai amb la mestra, un moment que sigui seu i de qualitat. És fonamental que cada infant senti que la mestra té temps per a ell, perquè això contribueix a la seva seguretat i afavoreix la participació real.
I.: Quines estratègies podem tenir presents?
I. B.: Creure-hi! Creure en tot profundament i no parlar d’alguna cosa abstracta o des de la teoria. El que cal és que la mestra, el mestre, tots, estimem la nostra feina, sentim la il·lusió de tornar a l’escola cada dia, la il·lusió d’anar a classe. No hi ha cap sistema que pugui eludir la necessitat de fer les coses amb el cor, i això no s’ensenya a cap sessió de lideratge, però és el que després farà un líder. No hi ha cap sistema que pugui eludir la necessitat de fer les coses amb el cor. O fas les coses amb el cor o canvia de feina.
L’autodisciplina de treballar amb passió cada dia ha de venir de dins, no de recordatoris externs, perquè ningú pot sostenir aquest esforç per si sol. El lideratge no s’aprèn en un PowerPoint, s’aprèn en el compromís diari. Però també cal reconèixer que la rutina pot desgastar, i aquesta és la nostra lluita constant.
Per això, la força que impulsa qualsevol lideratge és la veritat: la veritat interior de cadascú, la que sorgeix del cor i no de la teoria. El lideratge es fonamenta en les raons sinceres que ens porten a fer el que fem. És responsabilitat de cadascú revisar aquestes raons cada matí per seguir avançant amb autenticitat.
Cada dia, quan entres a la teva feina, has de recordar els motius profunds que et porten a fer el que fas. Aquí rau l’essència: si creus de debò en la teva tasca, la gent del teu voltant et veurà com un líder. El que importa és creure en allò que fas, no basant-te en teories o paraules de moda. Si hi creus, comparteix-ho amb convicció i segueix endavant.
I.: I per acabar, sabem que parlar d’educació està de moda. Tothom en parla i algunes opinions deixen entreveure que la idea d’educació, d’escola i d’infància que pretenem transmetre des de dins no és la que arriba a la societat. Què creus que falla en aquesta comunicació cap enfora?
I. B.: Potser donem massa importància al concepte d’educar. Està de moda parlar d’educació, però quan estàs amb un amic, amb els teus pares que es fan grans i tenen dificultats, amb un fill de vint anys o amb la teva parella…, realment els estàs educant?
Sovint es creu que tots els problemes dels infants i joves d’aquest país han de ser solucionats a l’escola. Sembla que tot el pes recau sobre els mestres, que cada cop tenen més feina, menys temps i més burocràcia. No tot s’ha de resoldre a l’escola. El problema ve d’una societat i d’un sistema que ens exigeix massa, sovint de manera absurda. Des de petits, ens imposen unes càrregues que l’escola i els mestres per si sols no poden assumir, perquè no són superherois. Com poden els mestres solucionar aquest sistema opressiu quan són una de les primeres víctimes d’aquest mateix sistema?
A molts mestres excel·lents, la burocràcia els està ofegant. Com pot ser que un gran mestre estigui sotmès a tanta burocràcia?
I.: Has començat dient que no t’agraden les teories, i ens has deixat desorientades.
I. B.: No és que no conegui les teories; de fet, crec fermament en l’estudi, en aprendre i conèixer-les totes. Però, com els bons artistes i escriptors, crec que després cal trencar-les perquè no ens limitin, sinó que ens obrin camins. Quan vaig a qualsevol empresa i em diuen «això no ho podem fer; això sempre s’ha fet així; això no ho canviarem…», em pregunto: què estem fent aquí?
Les teories i els protocols s’han de saltar molt més sovint. Crec que les coses han de ser organitzades, que cal establir uns marcs, però aquests marcs existeixen per ajudar-nos a tenir més o menys consciència segons el moment. Quan estem amb una persona, hem de saber que les teories generals potser no serveixen. En aquell moment, potser necessitem inventar-ne una altra. Hi haurà un moment en què descobriràs què funciona, i allà començarà la teva pròpia teoria, però sempre des de la pràctica.
Bibliografia
Batallé, Iolanda: Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, Barcelona: Destino, 2021.
