Perspectiva 425-426. 50 anys
Títol
Autor
Títol
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Editorial. Perspectiva 1975-2025
Bufar les 50 espelmes de la revista Perspectiva ens obliga a agafar aire, fent record de tantes i tantes paraules escrites a favor d’una educació de qualitat. Agafem aire per omplir els pulmons i així poder continuar. No ho tenim fàcil, no és senzill respirar quan es fa una revista que engloba tot allò que perilla: publicar en paper, en català i sobre educació és un gran repte.
Mar Hurtado Parras
Una perspectiva de 50 anys. Arri, bou, fem rega llarga!
Fa un cinquantenni que la nostra revista fa cruixir les premses. Quatre-cents vint-i-sis números, a més d’un número zero, alguns especials i suplements diversos. Es diu aviat. Milers de pàgines i incomptables col·laboradors. Els vint-i-dos primers anys, amb Jordi Tomàs Bonell (1931-2008) com a director, del número zero fins al 207. Carme Tomàs Martorell va portar la revista fins al número 300, quan va agafar el relleu Miquel Àngel Essomba Gelabert, que la va dirigir durant set anys, fins al febrer de 2013. Xavier Besalú Costa, també durant set anys, en fou el director fins al març de 2020, quan va cloure la seva etapa amb un número suggeridor dedicat a la poesia. No podem oblidar el paper que hi va fer, durant molts anys, Mercè Comas Estalella, bé com a membre del consell de redacció, bé com a directora adjunta.
David Pujol i Fabrelles
1. ATENCIÓ. La dansa subtil
Respireu profundament i pareu atenció. Quan focalitzem l’atenció de forma volguda en alguna situació que ens motiva o ens encurioseix, l’espai i el temps es desdibuixen i ens hi fonem. L’atenció és la porta que vertebra l’existència conscient, la brúixola que des de les profunditats del cervell ens guia a través de la quotidianitat i del jo, l’acte alliberador que ens permet ser i percebre. A través de l’atenció conscient, el món i nosaltres mateixos ens convertim en una obra d’art que transforma l’experiència i ens transforma. Ens connecta amb el món exterior i, quan la fixem també de manera volguda en els nostres pensaments, emocions i sensacions, ens permet descobrir les danses subtils que es despleguen dins nostre, allunyant-nos de l’egoisme del jo.
David Bueno i Torrens
2. LLENGÜES CLÀSSIQUES. Més necessàries que mai
En un passatge del Llibre del desassossec, escrit fa prop de cent anys, l’escriptor portuguès Fernando Pessoa va afirmar que els europeus som fills d’Atenes, de Roma i de Jerusalem i, com a tals, una combinació de cultura grega, ordre romà i moral cristiana. En un món engolit per un cosmopolitisme empobridor en el qual la cultura anglosaxona arracona cada cop més el llegat d’aquestes tres civilitzacions, l’estudi de la llengua i la cultura gregues i llatines ha de ser una prioritat irrenunciable, i més aquí a casa nostra, ja que Catalunya no seria el que és deslligada de les seves arrels clàssiques. Ho sabien bé prou els noucentistes, que forjaren el mite de la Catalunya grega (i romana, podríem afegir), que en alguns aspectes és encara plenament vigent.
Eusebi Ayensa
3. PROGRAMA. Deixa’t sorprendre
Al Diccionari d’educació del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i del Termcat la paraula programa té diferents accepcions, però copio la més general. Diu així: «Programa: descripció detallada amb un ordre seqüencial i coherent dels objectius educatius, els continguts o les activitats d’aprenentatge que s’han de realitzar en una assignatura determinada i en un període determinat».
Jaume Cela
4. LLEGIR. És molt perillós!
Aquest darrer estiu un amic m’explicava que per creuar la frontera entre el Nepal i el Tibet el guia els havia prohibit de passar cap llibre amb l’amenaça de ser expulsat del país de forma immediata, i els va demanar que de les targetes de memòria de les càmeres fotogràfiques i dels telèfons mòbils n’esborressin totes les referències al dalai-lama, i que en cap moment, a Lhasa o en qualsevol altre indret, els passés pel cap de cridar «free Tibet», perquè hi havia càmeres i micròfons arreu, etc. El motiu és prou clar: el govern de la Xina no vol, sota cap circumstància, que es faci cap referència al record d’un Tibet previ a la invasió xinesa i al seu líder suprem.
Joan Portell Rifà
5. INTERCULTURALITAT. Identitat i cohesió social
Des de finals del segle passat, les polítiques públiques per gestionar la diversitat cultural a Catalunya, també en l’àmbit educatiu, s’han fet a l’empara de la interculturalitat. És una de les respostes possibles. Les altres serien: s’ha optat per l’extermini; el diferencialisme tipus apartheid sud-africà; l’assimilacionisme, que posa l’accent en la cohesió social, i el multiculturalisme, que el posa en el dret a la diferència. Així, doncs, la interculturalitat es presenta com una via intermèdia entre assimilacionisme i multiculturalisme amb la voluntat de conjugar els punts forts d’un model i altre i, alhora, d’evitar-ne els efectes nocius no desitjats. Com a tal, té també una dimensió estructural, tot i que posa l’accent en les relacions interpersonals i en el diàleg, que, per descomptat, no es donen mai en el buit, sinó que estan condicionats per la situació de cadascú i pel context en què es produeixen.
Redacció Perspectiva Escolar
6. CENTRES D’ALTA COMPLEXITAT. I malgrat tot…
Catalunya se situa entre els deu països amb més segregació escolar, i per tant amb més centres d’alta o màxima complexitat, de tot Europa. La segregació s’ha convertit en un dels reptes més rellevants i, alhora, un dels políticament més complicats de l’escola catalana.
Xavi Geis Balagué
7. LENTITUD. Tot el que val la pena succeeix a poc a poc
No em podreu acusar de neoliberal. El nostre món capitalista està presidit per l’acceleració. Tot ha de fer-se ràpidament i sense temps per assaborir la novetat, perquè la següent ja la substitueix. El temps està presidit per aquesta acceleració: a la vegada que es quantifica (foragitem el temps qualitatiu), es fragmenta (en porcions aïllades) i uns invisibles homes grisos com els que descrivia Michael Ende a la novel·la Momo el colonitzen (qui decideix per nosaltres què n’hem de fer, del nostre temps?).
Joan Domènech Francesch
8. DIVERSITAT. Hi ha alumnat més diferent que altre?
La paraula diversitat es fa servir sovint, potser massa, al món de l’ensenyament. És fàcil trobar als projectes educatius de centre, i als curriculars, l’expressió «atenció a la diversitat». Què volem dir amb aquestes paraules? A la pràctica ens referim a com atenem l’alumnat anomenat «diferent». Però si tothom és diferent per què en destaquem uns quants? Hi ha alumnat més diferent que altre? A l’escola hem d’atendre, acollir i ajudar tothom a aprendre. Fent-ho així estarem atenent tota la diversitat present.
Joan M. Girona
9. RURALITAT. L’escola petita, pública i de poble
Fa pocs dies llegia un article titulat «Escoles rurals: el que val per a les ciutats no val per als pobles més petits». De fet vaig pensar que aquesta afirmació era extensible a altres àmbits, no només l’escolar, de les poblacions petites. Però ¿què és el que fa singulars les escoles rurals perquè exigeixin una regulació pròpia que s’adapti a les seves necessitats?
Miquel Payaró
Cinc dècades d’història educativa. De la declaració «Per una nova escola pública» a la creació de la Societat Catalana de Pedagogia 1975-1984
El dia 4 d’octubre de 1965 començà a caminar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que a partir de 1980 –un any abans de ser creada la publicació Infància– passà a tenir la denominació actual d’Associació de Mestres Rosa Sensat. L’any 1966 l’Escola de Mestres va fer possible recuperar una de les activitats més importants de formació permanent de mestres, l’Escola d’Estiu, la qual significà una contribució rellevant per donar continuïtat a la tradició pedagògica de les primeres dècades del segle passat. Convé recordar, del període en què ara ens centrem, l’edició de 1975, per la redacció de la declaració Per una nova escola pública, i la del 1977, que va ser una de les trobades de mestres més nombrosa, amb nou mil participants. El 27 d’octubre de 1969 es va constituir la Fundació Artur Martorell, que no va poder ser transferida a la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1982, per tal de fomentar els seminaris i jornades a favor de la renovació pedagògica. Amb el mateix plantejament, la casa familiar dels Mata a Saifores es convertí en la seu de la Fundació Àngels Garriga, actualment Fundació Marta Mata Garriga, que disposa d’una important biblioteca especialitzada en educació.
Jordi Garcia Farrero
10. EMOCIÓ. Batega en tot i en tothom
A voltes tresor i a voltes turment. Tan vital i preciosa com ambivalent i imprecisa. Tan necessària i determinant, i no obstant tan carregada de malentesos i tan desconeguda. Se’n parla més que mai però se’n parla poc encara. Batega en tot i en tothom, més fort o més suau, més a la vista o més ocultament. No hi ha vida sense emoció. Ni cap vida que en pugui romandre al marge. Ens acompanya des del bressol però té ressonàncies de temps immemorials. És inherent al viure, al conviure i al fet d’educar. Es pateix o es gaudeix, però és essencial i omnipresent, i esdevé inapel·lable. Hi és, encara que no la miris; et parla, encara que no l’escoltis; et mou, encara que no te n’adonis. Potser no la veus, però se’t veu. I seràs titella a les seves mans si la defuges o la deixes de banda.
Eva Bach
11. L’EXILI DELS MESTRES. Riquesa per a uns, pobresa per a altres
Per anar endavant cal mirar enrere. Així, sabent d’on venim, coneixerem aspectes silenciats de la nostra història recent. Aquest és el cas dels mestres de Catalunya que marxaren del país a causa de la victòria militar de Franco. A principis de la dècada dels vuitanta, quan feia classes d’Història de l’Educació al Col·legi Universitari de Girona, vaig començar aquesta feina entusiasta de recuperar els noms dels mestres exiliats i, al mateix temps, carregada de dolor, a mesura que anava coneixent les històries personals. Mentre avançava en la recerca anava descobrint la necessitat de buscar en altres indrets, sobretot a França, per estudiar el paper que els mestres varen jugar en els camps de concentració. També en altres qüestions com la sortida de França cap a Amèrica, quan Hitler la va ocupar, i en el coneixement dels exiliats que marxaren cap a Rússia en expedicions en forma de colònies d’escolars.
Salomó Marquès i Sureda
12. INNOVACIÓ. Controvertida, però necessària
D’uns anys ençà, el concepte d’innovació ha estat controvertit en el món educatiu. Si fa un temps es considerava que tenia connotacions positives, associades a una visió de progrés, d’evolució i actualització necessària, de millora educativa i tecnològica, han sorgit en els últims anys altres visions que apunten aspectes suposadament negatius relacionats amb les innovacions educatives.
Àngel Domingo Villarreal
13. SERVEIS EDUCATIUS. Entre papers i persones
Els serveis educatius som una peça important dins del sistema educatiu. Tanmateix, tinc la sensació que darrerament no acabem de ser del tot eficaços. Avui, les nostres funcions es veuen atrapades entre l’excés de burocràcia, la hiperactivitat formativa i les constants reformes polítiques. Aquesta situació no només sobrecarrega els mestres i professors amb tasques poc rellevants, sinó que també ens distreu de la nostra missió principal: acompanyar i promoure processos educatius de qualitat.
Joel Aranda
14. PEDAGOGIA. Política, erudició i renovació
Art, ciència i ètica s’apleguen en molts àmbits de la vida. Bellesa, veritat i bondat són aspiracions compartides per la gent amb aspiracions nobles i justes. Des de les respectives àrees d’especialització i devoció, tothom ho intenta de la millor manera. Cap altra com la pedagogia, però, ho integra i ho canalitza en una faceta tan complexa com és l’educació. És la seva intenció, si més no.
Enric Prats
15. LLEURE. No sempre productiu ni de consum
El lleure, sinònim de temps lliure, s’ha convertit en un bé preuat i cobejat en la societat de consum en què ens trobem. Tradicionalment se li ha atribuït la funció de descans, de diversió i de desenvolupament, i, cada vegada més, hem mirat de treure partit a les dues darreres funcions, tot aprofitant el temps lliure com a temps per al consum i gaudi de tothom, però, també, com a temps per a la formació i l’educació.
Pere Soler-Masó
16. AVALUACIÓ. Sense canviar-la, no canvia res
L’any 1994, en Jaume Jorba i jo vam escriure a Perspectiva escolar un article en què parlàvem de l’avaluació per aprendre, aventura en la qual ens havíem enredat amb dos instituts amb la finalitat d’aplicar la LOGSE. A la introducció de l’article dèiem: «L’avaluació no es pot considerar com una part diferenciada del procés d’ensenyament/aprenentatge, sinó que està inserida en cadascun dels moments d’aquest procés. No és una tasca que fa exclusivament el professorat, sinó que també l’alumnat avalua contínuament i, segons com es faci, pot ser útil i orientadora, o tot el contrari».
Neus Sanmartí
17. FORMACIÓ CONTINUADA. Menys és més
Menys és més. Aquest és el principi de l’arquitectura de la Bauhaus, segons el qual la simplicitat afavoreix la funcionalitat. Per què no partim d’aquest principi per organitzar la formació continuada dels docents en actiu?
Francina Martí Cartes
18. CREATIVITAT. Dissonància, divergència i transgressió
La creativitat és la capacitat que tenim les persones d’establir connexions entre situacions i conceptes, entre esdeveniments i fenòmens. És una facultat humana que es nodreix de la imaginació i de la fantasia i que fa transitar les idees per connectar-les. El pensament creatiu sorgeix, doncs, a partir de crear interrelacions entre elements que poden ajudar a fer un «clic» determinat.
Maite Pujol Mongay
Cinc dècades d’història educativa. De la Llei orgànica del dret a l’educació al centenari del naixement d’Artur Martorell 1985-1994
Arran de la promulgació de la Llei orgànica del dret a l’educació (1985), van quedar regulats el sistema de concerts de les escoles privades, els òrgans de govern de l’escola i la participació en el sistema educatiu no universitari. A Catalunya es creà, per exemple, el Consell Escolar de Catalunya (1985), que actualment té la denominació de Consell d’Educació de Catalunya. Fou un primer pas cap a l’establiment dels consells territorials i municipals. Des de llavors, ha estat presidit per Maria Rúbies (1986-1989), Octavi Fullat (1989-1993), Jaume Sarramona (1993-1999), Sara Blasi (2000-2004), Pere Darder (2004-2011), Ferran Ruiz (2011-2016), Lluís Font (2016-2018), Anna Simó (2018-2021), Jesús Vinyes (2021-2024) i, recentment, Joan Manuel del Pozo.
Jordi Garcia Farrero
En Jordi Tomàs i Bonell, el primer director
Infantesa i joventut
En Jordi Tomàs i Bonell va néixer a Barcelona el 5 d’agost de 1931, fill del músic Joan Tomàs i Parés i de Trinitat Bonell i Riera, que ja tenien dos fills, en Joan i l’Antoni. La família paterna era originària d’Alcover, i la materna, de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i en totes dues hi trobem mestres.
Pitu Basart
19. ALIANCES. Fer escola amb la companyia d’altres té sentit
El temps per llegir els títols que ens va portant la vida, entremig de l’ofici de mestre, és útil per anar matisant o ampliant el criteri propi i, sobretot, per renovar la moral i continuar creient en una bona escola per a tothom.
Redacció Perspectiva Escolar
20. CURRÍCULUM. Una oportunitat per aprendre amb sentit
La paraula currículum apareix en el món educatiu i comença a prendre forma a principis del segle xx, és un concepte recent, ja que inicialment es vinculava a «un programa d’estudis», però ha anat evolucionant al llarg del temps, adaptant-se a les necessitats de la societat, als avenços pedagògics i al benestar emocional de les persones. Actualment té la voluntat de donar resposta als desafiaments que la societat contemporània planteja a la preparació dels ciutadans i ciutadanes del segle XXI.
Montserrat Payés Marín
21. QUALITAT DE L’EDUCACIÓ. Veus, passions i perspectives
Qualitat vol dir que té totes les condicions requerides. Qualsevol qualitat, sigui la que sigui, està formada per matisos i perspectives que, plens d’intencions, ens han de portar cap a saber trobar i gaudir del valor de l’excel·lència. I si a la paraula qualitat li afegim «d’educació», vol dir que, a més, cal que tingui tots els requisits necessaris per tal que cada infant i cada jove, atenent necessitats i ritmes, pugui adquirir uns aprenentatges òptims i un ple desenvolupament integral de les seves capacitats.
Carme Ortoll Grífols Mestra
22. POESIA A L’ESCOLA. L’hi hem de portar perquè és bonica
Per què portem la poesia a l’escola? Podem fer una llista dels beneficis que acompanyen la poesia. No cal dir que la poesia enriqueix la llengua: vocabulari, construccions sintàctiques, recursos retòrics… La poesia també activa l’emoció estètica, que és com allò que no sabem ben bé què és i que sentim quan entrem en una catedral gòtica. Alhora, la poesia ens ajuda a endinsar-nos en un corpus cultural determinat. I és clar, també aviva la imaginació. Bé, i aporta coneixements, de quan floreixen els ametllers o quan marxen les orenetes, del paisatge del cap de Creus i dels oficis de fa un segle. I posa paraules als sentiments, que no són paraules fàcils i que, a vegades, afirmen alhora una cosa i la contrària. Ens ajuda a comprendre’ns i a comprendre els altres. I, quan ens aprenem un poema i el recitem, treballem l’esforç, la memòria, la dicció…, fins i tot la vergonya.
Raimon Portell
23. TEATRE. Una escola de tramoia i bambolines
Fer teatre a l’escola, per sort, és una activitat força habitual, atemporal. No és una moda passatgera ni té a veure amb currículums antics o nous ni amb lleis d’educació. Fa cent anys ja hi havia escoles on es feia teatre. Actualment algunes el tenen com un punt bàsic del seu projecte educatiu; fins i tot n’hi ha que han adaptat o fet construir l’edifici pensant en l’activitat teatral. I sobre aquest tema se n’ha escrit molt. Per tant, és possible que aquest article no aporti gaire res de nou, sobretot als mestres avesats a fer-ne com a activitat regular.
Núria Trobajo
24. PROJECTE. Més enllà d’una metodologia didàctica
«Projecte» és una de les paraules que des del meu punt de vista tenen més potencial per qüestionar-nos aspectes rellevants en l’àmbit educatiu. En la nostra cultura d’escola també hi ha alguns equívocs o maneres sovint oposades de donar forma a la idea de projecte. També hem vist que aquestes darreres setmanes la paraula ha tornat a estar d’actualitat quan algunes veus crítiques amb el que anomenen «pedagogisme» han atribuït al projecte, oposant-lo barroerament al treball dels continguts, la responsabilitat de bona part dels suposats fracassos del nostre sistema educatiu.
David Altimir Sans
25. INCLUSIÓ. Acollir tot l’alumnat, sense cap exclusió
Només té sentit parlar d’una escola inclusiva si veritablement és on es preludia un model social sense cap mena d’exclusions; si no és així, no hi perdem temps.
Efrèn Carbonell Paret
26. CIÈNCIES SOCIALS. Formar ciutadans compromesos amb la comunitat
Una prèvia: ciències socials o disciplines socials? Em sembla força fictici el debat entre els partidaris d’un enfocament integrat de l’ensenyament de les ciències socials i els que defensen un currículum centrat en les diferents matèries que les configuren. Perquè, en la majoria dels països que en el seu currículum usen l’expressió «ciències socials», es continua fent bàsicament un ensenyament disciplinari, centrat en la història i la geografia. De fet, la denominació utilitzada en el nou currículum de 2022 és «ciències socials: geografia i història». Poc més a dir, excepte que, des de la perspectiva de l’assoliment de les competències específiques d’àrea, totes les ciències socials necessiten enfortir l’espai interdisciplinari que les nodreix.
Jaume Cortada
27. URBANITAT. Entre la vella ‘politesse’ i una nova civilitat
El mot «urbanitat» ens sona ranci i empolsinat, fill d’una època que el feia servir per amagar trets autoritaris. Per això, com tants altres conceptes fortament manipulats en la història recent, tendim a arraconar-lo, qui sap si de manera precipitada.
Joan Manuel del Pozo
Cinc dècades d’història educativa. Entra en vigor el Decret sobre l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials 1995-2004
El 20 de novembre de 1995 s’aprovà la Llei orgànica de la participació, avaluació i govern dels centres docents (LOPEG) i, fruit de l’ascens de les forces polítiques conservadores al govern espanyol un any després, el sistema educatiu quedà establert el 2002 per mitjà de la Llei orgànica de qualitat educativa (LOCE), que no es va acabar d’implementar. L’any 2003 el Departament d’Ensenyament signà un conveni amb l’OCDE perquè Catalunya passés a formar part de les proves PISA (Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes) i, un any després, es publicaren els primers resultats: el nivell quedà situat per sota de la mitjana de l’OCDE i es posaren de manifest una sèrie de dèficits en matemàtiques i comprensió lectora. A partir de llavors cada tres anys es publiquen resultats dels alumnes que es troben al final de l’etapa d’escolarització obligatòria.
Jordi Garcia Farrero
La Carme Tomàs, la passió per ensenyar.
Mestra i llicenciada en ciències biològiques, la Carme va sentir, ja de joveneta, una marcada inclinació cap a la pedagogia, que ha posat en pràctica en aules d’escoles, instituts, universitats i escoles d’estiu, però també des de càrrecs polítics, des d’institucions i des de la revista Perspectiva escolar, de la qual va ser directora durant nou anys.
Pitu Basart
28. BUROCRÀCIA. Un cop mortal a la professionalització docent
Aquest any, amb motiu del centenari de la mort de Franz Kafka, s’han fet noves lectures de dues de les seves principals obres: La metamorfosi i El procés, que beuen de la ideologia antiburocràtica. L’enorme influència kafkiana a la literatura i en altres àmbits del coneixement posa el focus en les formes d’alienació i deshumanització, ja que els seus personatges viuen segrestats en sistemes burocràtics que no entenen ni controlen. El terme «kafkià», incorporat al llenguatge comú, s’empra per denunciar tant els aspectes instrumentals dels obstacles que suposen el munt de gestions que cal realitzar i d’ordres que cal obeir, incomprensibles, absurdes i ineficients, com els aspectes existencials que tenen a veure amb el sentit de la vida i l’exercici de la llibertat.
Jaume Carbonell Sebarroja
29. ESCOLA BRESSOL. El dret a l’educació dels infants
La definició de l’escola bressol porta implícita en si mateixa una manera d’entendre l’educació, però sobretot la infància. L’escola bressol és aquell lloc físic que acull infants entre els 0 i els 3 anys. Però tan petits ja han d’anar a l’escola? Ja aprenen coses? Ja ho necessiten? L’escola bressol del segle xxi encara arrossega a les espatlles aquella història dels anys setanta d’espai de guarda i custòdia d’infants que les seves famílies no podien cuidar.
Eva Sargatal
30. MOVIMENTS DE RENOVACIÓ. L’impuls col·lectiu per transformar l’educació
El moviment és sinònim de canvi, acció i transformació, una força que impedeix l’estancament i ens fa avançar. En l’àmbit educatiu, el moviment es tradueix en un impuls constant de millora, que es manifesta en processos de revisió i reflexió sobre la pràctica docent, així com en la recerca d’idees noves. Aquest impuls de renovació pedagògica, de progrés, ha estat una constant a Catalunya i ha viscut, i sobreviscut, diferents episodis marcats pel context històric i social de cada moment, passant per la clandestinitat i la persecució, el reconeixement o la indiferent tolerància.
Maria Marcos Fernández
31. APRENENTATGE SERVEI. I tu, a favor de qui jugues?
Sabeu que la xicarrona i contestatària Mafalda acaba de celebrar els seus seixanta anys? I que a la gent del nostre noble ofici sempre ens ha volgut convèncer que aquest món en què vivim està malalt i que cal fer-hi alguna cosa? Cal escoltar amb les orelles ben posades i aprendre de la gent menuda. D’altra banda, què faríem sense un bon pessic d’humor?
Antoni Poch i Comas
32. ÈTICA. Ser responsables de l’altre ens fa humans
El primer que vaig fer després de llegir Anna Karènina va ser enviar un missatge a l’amic Joan-Carles Mèlich, perquè necessitava comentar-li dues descobertes que fa Levin cap al final de l’obra. Tolstoi presenta aquest personatge com algú que viu torturat, perquè no sap escatir si obra bé o malament, fins que un dia les paraules d’un camperol l’ajuden a aplegar totes les idees disperses que tenia sobre el capteniment humà. Levin arriba llavors a la conclusió següent: «Si el bé té una causa ja no és bé, si té efectes –la recompensa– tampoc no ho és. El bé, doncs, es troba fora de la cadena de causes i efectes». I quan ell mateix es planteja d’on ha pogut treure aquesta idea, s’adona que no ha seguit el camí de la raó: «Que cal estimar el proïsme, la raó no ho podia descobrir, perquè aquesta màxima és irracional».
Juli Palou
33. UNIVERSITAT PER A MAJORS. Aprendre durant tota la vida
Parlaré aquí de l’experiència professional que vaig començar l’abril de 1996, quan l’ICE de la UAB va iniciar les classes a les Aules d’Extensió Universitària per al Temps Lliure, a la Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau. Es tractava d’impartir classes a la gent gran.
Carme Tomàs Martorell
34. EL CANT. Una mirada necessària
Els animadors infantils Àngel Daban i Jordi Tonietti, que van ser pregoners de les Fires de Sant Narcís 2024, van fer una crida clara: cal recuperar el cant a les aules, especialment la cançó tradicional. Aquesta reflexió, feta en un context festiu, apunta a una realitat educativa cada cop més allunyada del cant com a eina pedagògica quotidiana. Ens hem acostumat a veure’l com un recurs accessori, quan en realitat és un mitjà de transmissió cultural, d’arrelament i de cohesió social de gran envergadura a l’aula, tant al poble com a la ciutat; al país, en definitiva.
Gemma Pla
Redacció Perspectiva Escolar
36. EDUCACIÓ INFANTIL. Una etapa determinant
Valorem «en l’infant acabat de néixer la persona humana en tota la seva potencialitat. Amb els seus drets, però és una persona amb total impossibilitat d’activar aquella potencialitat i d’exercir aquests drets sense ajut dels adults, de la microsocietat adulta que és la família, de la macrosocietat que és el sistema educatiu», i per això una educació «de qualitat és imprescindible per a la seva personificació, per arribar plenament a ser persona». Això afirmava el 1979 Marta Mata al Congrés dels Diputats tot reclamant una educació de qualitat, car «és imprescindible per a la seva personificació, per arribar plenament a ser persona».
Josep González-Agàpito
Cinc dècades d’història educativa. Ens deixa Marta Mata i s’aprova, tres anys més tard, la Llei d’educació de Catalunya 2005-2014
El 20 de març de 2006 s’aprovà el Pacte Nacional per a l’Educació, amb una sèrie d’eixos temàtics: desplegament d’un projecte educatiu de Catalunya, implantació de la cultura de l’avaluació en el conjunt del sistema educatiu, desenvolupament de l’autonomia de centre, reconeixement social dels docents i paper fonamental de les famílies. El Departament passà a denominar-se d’Educació i Universitats i els consellers foren Joan Manuel del Pozo (2006) i, en un segon govern tripartit, Ernest Maragall (2006-2010), que fou l’escollit per defensar el contingut de la Llei d’educació de Catalunya (LEC) del 2009. Representa la primera llei catalana en aquesta matèria que blinda la immersió lingüística, possibilita l’autonomia dels centres educatius i, finalment, fixa l’objectiu de dedicar a l’educació el 6% del PIB en vuit anys, cosa que ja s’havia anunciat en les conclusions del Fòrum Social per l’Educació a Catalunya (2005). La llei, però, no va aconseguir un suport unànime i mentre s’elaborava es convocaren diferents jornades de vaga. El 2006 també s’havia aprovat la Llei orgànica d’educació (LOE) amb l’arribada del sector progressista al govern espanyol.
Jordi Garcia Farrero
En Miquel Àngel Essomba, la bandera de la inclusió
En Miquel Àngel Essomba Gelabert tenia des de jovenet, i té encara avui, un interès polièdric envers la pedagogia, un món que l’ha apassionat des de l’adolescència, quan no coneixia, però sí que devia intuir, la frase de Nelson Mandela «L’educació és l’arma més poderosa per transformar el món».
Pitu Basart
37. PARTICIPACIÓ. Prendre part i prendre partit
La participació és més que donar la paraula i escoltar. La ciutadania té la paraula, que no és una concessió d’algú altre «superior». Les persones s’han de reconèixer com a subjectes amb veu que prenen part en els assumptes en què volen implicar-se. La participació és prendre part i prendre partit en l’entorn i en aquelles qüestions que ens motiven a actuar.
Ana Novella
38. RECERCA. Necessària a l’aula i en col·laboració
La recerca és un pilar essencial per a la millora de la qualitat educativa. Ningú no ho dubta. Convé tenir en compte que els fenòmens educatius són, per la seva naturalesa, complexos i dinàmics. La realitat educativa es configura en l’entreteixit de les relacions socials entre mestres i alumnes en un context polític i històric, i els subjectes implicats són agents actius en la construcció d’aquesta realitat. Aquesta complexitat ens porta a veure que, mentre que les ciències naturals tendeixen a explicar des d’un punt de vista causal o merament probabilístic el comportament de les coses, les ciències humanes busquen exposar el significat dels fenòmens humans per comprendre i interpretar les experiències viscudes. Partint d’aquesta concepció, trobem imprescindible fer recerca en el context de l’aula i en col·laboració amb els subjectes implicats.
Montserrat Fons Esteve
39. PISA. L’avaluació internacional: autoretrat o visió panoràmica
L’informe PISA és un artefacte dissenyat per saber quins són els coneixements pedagògics dels articulistes i «opinadors» del país, especialment l’endemà de la publicació dels resultats, sobretot si són dolents. Amb poc temps material per llegir-ne els centenars de pàgines, s’abraonen sobre les caigudes dels percentatges, avançant explicacions sense esperar visions més expertes. Finíssims analistes sobre la complexitat del món, quan es tracta d’educació fan servir tota mena de tòpics i llocs comuns. Exigeixen rigor i esforç des de la superficialitat i la ignorància.
Antoni Tort i Bardolet
40. RACISME. La membrana invisible que s’interposa també a l’escola
Per racisme, si cerquem piulades d’actualitat, ens apareixen els crits de «puto MENA» contra Lamine Yamal, les ganes de Giorgia Meloni d’internar immigrants a Albània, o les traves que Sílvia Orriols posa als marroquins per empadronar-se a Ripoll. Però seria massa fàcil lamentar-se i parlar només d’aquests nivells d’odi que freguen el delicte. Cal fer un pas més, igual que el moviment feminista ens ha fet entendre que el patriarcat és un marc mental que justifica el privilegi dels homes per damunt de les dones i que cal denunciar-lo a cada pas i no només quan topem amb la violència de les agressions més bèsties; que hi ha masclisme en cada plat sense rentar, en cada reunió de famílies a l’escola on només hi ha mares o en cada assemblea on els que agafen la paraula (tot i ser minoria) són els homes… Amb el racisme també hem d’ajustar-nos les ulleres per detectar el microracisme, el petit gest de menyspreu per l’altre no blanc que conviu amb nosaltres i que nosaltres, persones blanques, tenim el privilegi de no patir.
Marta Comas Sàbat
41. AUTORITAT. Qui me’n regala una unça?
D’un temps ençà, una professió tan encomiable com la nostra s’ha vist sacsejada socialment des dels mitjans de comunicació, que han aprofitat qualsevol circumstància quotidiana susceptible d’esdevenir notícia i de ser redactada capciosament amb un to negatiu per erosionar el prestigi del col·lectiu docent, especialment del que treballa a l’escola pública. Tot això, amb no sé quin fosc objectiu.
Jordi Moner
41. ESPERANÇA. De la por a l’emoció positiva, de nou
La revista Perspectiva va néixer en un temps negat d’esperança. A poc a poc, la nostra societat deixava enrere la por d’un franquisme polític i sociològic obscur i albirava somnis d’un país obert al món, d’un sistema democràtic on hi encaixés una Catalunya més lliure, d’un sistema educatiu públic i de qualitat. Als anys setanta del segle passat, una energia vigorosa i creativa travessava cada racó dels nostres pobles i ciutats.
Miquel Àngel Essomba
Títol
Sumari
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
Editorial. Perspectiva 1975-2025
Bufar les 50 espelmes de la revista Perspectiva ens obliga a agafar aire, fent record de tantes i tantes paraules escrites a favor d’una educació de qualitat. Agafem aire per omplir els pulmons i així poder continuar. No ho tenim fàcil, no és senzill respirar quan es fa una revista que engloba tot allò que perilla: publicar en paper, en català i sobre educació és un gran repte.
Autor
Mar Hurtado Parras
Títol
Una perspectiva de 50 anys. Arri, bou, fem rega llarga!
Fa un cinquantenni que la nostra revista fa cruixir les premses. Quatre-cents vint-i-sis números, a més d’un número zero, alguns especials i suplements diversos. Es diu aviat. Milers de pàgines i incomptables col·laboradors. Els vint-i-dos primers anys, amb Jordi Tomàs Bonell (1931-2008) com a director, del número zero fins al 207. Carme Tomàs Martorell va portar la revista fins al número 300, quan va agafar el relleu Miquel Àngel Essomba Gelabert, que la va dirigir durant set anys, fins al febrer de 2013. Xavier Besalú Costa, també durant set anys, en fou el director fins al març de 2020, quan va cloure la seva etapa amb un número suggeridor dedicat a la poesia. No podem oblidar el paper que hi va fer, durant molts anys, Mercè Comas Estalella, bé com a membre del consell de redacció, bé com a directora adjunta.
Autor
David Pujol i Fabrelles
Títol
1. ATENCIÓ. La dansa subtil
Respireu profundament i pareu atenció. Quan focalitzem l’atenció de forma volguda en alguna situació que ens motiva o ens encurioseix, l’espai i el temps es desdibuixen i ens hi fonem. L’atenció és la porta que vertebra l’existència conscient, la brúixola que des de les profunditats del cervell ens guia a través de la quotidianitat i del jo, l’acte alliberador que ens permet ser i percebre. A través de l’atenció conscient, el món i nosaltres mateixos ens convertim en una obra d’art que transforma l’experiència i ens transforma. Ens connecta amb el món exterior i, quan la fixem també de manera volguda en els nostres pensaments, emocions i sensacions, ens permet descobrir les danses subtils que es despleguen dins nostre, allunyant-nos de l’egoisme del jo.
Autor
David Bueno i Torrens
Títol
2. LLENGÜES CLÀSSIQUES. Més necessàries que mai
En un passatge del Llibre del desassossec, escrit fa prop de cent anys, l’escriptor portuguès Fernando Pessoa va afirmar que els europeus som fills d’Atenes, de Roma i de Jerusalem i, com a tals, una combinació de cultura grega, ordre romà i moral cristiana. En un món engolit per un cosmopolitisme empobridor en el qual la cultura anglosaxona arracona cada cop més el llegat d’aquestes tres civilitzacions, l’estudi de la llengua i la cultura gregues i llatines ha de ser una prioritat irrenunciable, i més aquí a casa nostra, ja que Catalunya no seria el que és deslligada de les seves arrels clàssiques. Ho sabien bé prou els noucentistes, que forjaren el mite de la Catalunya grega (i romana, podríem afegir), que en alguns aspectes és encara plenament vigent.
Autor
Eusebi Ayensa
Títol
3. PROGRAMA. Deixa’t sorprendre
Al Diccionari d’educació del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i del Termcat la paraula programa té diferents accepcions, però copio la més general. Diu així: «Programa: descripció detallada amb un ordre seqüencial i coherent dels objectius educatius, els continguts o les activitats d’aprenentatge que s’han de realitzar en una assignatura determinada i en un període determinat».
Autor
Jaume Cela
Títol
4. LLEGIR. És molt perillós!
Aquest darrer estiu un amic m’explicava que per creuar la frontera entre el Nepal i el Tibet el guia els havia prohibit de passar cap llibre amb l’amenaça de ser expulsat del país de forma immediata, i els va demanar que de les targetes de memòria de les càmeres fotogràfiques i dels telèfons mòbils n’esborressin totes les referències al dalai-lama, i que en cap moment, a Lhasa o en qualsevol altre indret, els passés pel cap de cridar «free Tibet», perquè hi havia càmeres i micròfons arreu, etc. El motiu és prou clar: el govern de la Xina no vol, sota cap circumstància, que es faci cap referència al record d’un Tibet previ a la invasió xinesa i al seu líder suprem.
Autor
Joan Portell Rifà
Títol
5. INTERCULTURALITAT. Identitat i cohesió social
Des de finals del segle passat, les polítiques públiques per gestionar la diversitat cultural a Catalunya, també en l’àmbit educatiu, s’han fet a l’empara de la interculturalitat. És una de les respostes possibles. Les altres serien: s’ha optat per l’extermini; el diferencialisme tipus apartheid sud-africà; l’assimilacionisme, que posa l’accent en la cohesió social, i el multiculturalisme, que el posa en el dret a la diferència. Així, doncs, la interculturalitat es presenta com una via intermèdia entre assimilacionisme i multiculturalisme amb la voluntat de conjugar els punts forts d’un model i altre i, alhora, d’evitar-ne els efectes nocius no desitjats. Com a tal, té també una dimensió estructural, tot i que posa l’accent en les relacions interpersonals i en el diàleg, que, per descomptat, no es donen mai en el buit, sinó que estan condicionats per la situació de cadascú i pel context en què es produeixen.
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
6. CENTRES D’ALTA COMPLEXITAT. I malgrat tot…
Catalunya se situa entre els deu països amb més segregació escolar, i per tant amb més centres d’alta o màxima complexitat, de tot Europa. La segregació s’ha convertit en un dels reptes més rellevants i, alhora, un dels políticament més complicats de l’escola catalana.
Autor
Xavi Geis Balagué
Títol
7. LENTITUD. Tot el que val la pena succeeix a poc a poc
No em podreu acusar de neoliberal. El nostre món capitalista està presidit per l’acceleració. Tot ha de fer-se ràpidament i sense temps per assaborir la novetat, perquè la següent ja la substitueix. El temps està presidit per aquesta acceleració: a la vegada que es quantifica (foragitem el temps qualitatiu), es fragmenta (en porcions aïllades) i uns invisibles homes grisos com els que descrivia Michael Ende a la novel·la Momo el colonitzen (qui decideix per nosaltres què n’hem de fer, del nostre temps?).
Autor
Joan Domènech Francesch
Títol
8. DIVERSITAT. Hi ha alumnat més diferent que altre?
La paraula diversitat es fa servir sovint, potser massa, al món de l’ensenyament. És fàcil trobar als projectes educatius de centre, i als curriculars, l’expressió «atenció a la diversitat». Què volem dir amb aquestes paraules? A la pràctica ens referim a com atenem l’alumnat anomenat «diferent». Però si tothom és diferent per què en destaquem uns quants? Hi ha alumnat més diferent que altre? A l’escola hem d’atendre, acollir i ajudar tothom a aprendre. Fent-ho així estarem atenent tota la diversitat present.
Autor
Joan M. Girona
Títol
9. RURALITAT. L’escola petita, pública i de poble
Fa pocs dies llegia un article titulat «Escoles rurals: el que val per a les ciutats no val per als pobles més petits». De fet vaig pensar que aquesta afirmació era extensible a altres àmbits, no només l’escolar, de les poblacions petites. Però ¿què és el que fa singulars les escoles rurals perquè exigeixin una regulació pròpia que s’adapti a les seves necessitats?
Autor
Miquel Payaró
Títol
Cinc dècades d’història educativa. De la declaració «Per una nova escola pública» a la creació de la Societat Catalana de Pedagogia 1975-1984
El dia 4 d’octubre de 1965 començà a caminar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que a partir de 1980 –un any abans de ser creada la publicació Infància– passà a tenir la denominació actual d’Associació de Mestres Rosa Sensat. L’any 1966 l’Escola de Mestres va fer possible recuperar una de les activitats més importants de formació permanent de mestres, l’Escola d’Estiu, la qual significà una contribució rellevant per donar continuïtat a la tradició pedagògica de les primeres dècades del segle passat. Convé recordar, del període en què ara ens centrem, l’edició de 1975, per la redacció de la declaració Per una nova escola pública, i la del 1977, que va ser una de les trobades de mestres més nombrosa, amb nou mil participants. El 27 d’octubre de 1969 es va constituir la Fundació Artur Martorell, que no va poder ser transferida a la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1982, per tal de fomentar els seminaris i jornades a favor de la renovació pedagògica. Amb el mateix plantejament, la casa familiar dels Mata a Saifores es convertí en la seu de la Fundació Àngels Garriga, actualment Fundació Marta Mata Garriga, que disposa d’una important biblioteca especialitzada en educació.
Autor
Jordi Garcia Farrero
Títol
10. EMOCIÓ. Batega en tot i en tothom
A voltes tresor i a voltes turment. Tan vital i preciosa com ambivalent i imprecisa. Tan necessària i determinant, i no obstant tan carregada de malentesos i tan desconeguda. Se’n parla més que mai però se’n parla poc encara. Batega en tot i en tothom, més fort o més suau, més a la vista o més ocultament. No hi ha vida sense emoció. Ni cap vida que en pugui romandre al marge. Ens acompanya des del bressol però té ressonàncies de temps immemorials. És inherent al viure, al conviure i al fet d’educar. Es pateix o es gaudeix, però és essencial i omnipresent, i esdevé inapel·lable. Hi és, encara que no la miris; et parla, encara que no l’escoltis; et mou, encara que no te n’adonis. Potser no la veus, però se’t veu. I seràs titella a les seves mans si la defuges o la deixes de banda.
Autor
Eva Bach
Títol
11. L’EXILI DELS MESTRES. Riquesa per a uns, pobresa per a altres
Per anar endavant cal mirar enrere. Així, sabent d’on venim, coneixerem aspectes silenciats de la nostra història recent. Aquest és el cas dels mestres de Catalunya que marxaren del país a causa de la victòria militar de Franco. A principis de la dècada dels vuitanta, quan feia classes d’Història de l’Educació al Col·legi Universitari de Girona, vaig començar aquesta feina entusiasta de recuperar els noms dels mestres exiliats i, al mateix temps, carregada de dolor, a mesura que anava coneixent les històries personals. Mentre avançava en la recerca anava descobrint la necessitat de buscar en altres indrets, sobretot a França, per estudiar el paper que els mestres varen jugar en els camps de concentració. També en altres qüestions com la sortida de França cap a Amèrica, quan Hitler la va ocupar, i en el coneixement dels exiliats que marxaren cap a Rússia en expedicions en forma de colònies d’escolars.
Autor
Salomó Marquès i Sureda
Títol
12. INNOVACIÓ. Controvertida, però necessària
D’uns anys ençà, el concepte d’innovació ha estat controvertit en el món educatiu. Si fa un temps es considerava que tenia connotacions positives, associades a una visió de progrés, d’evolució i actualització necessària, de millora educativa i tecnològica, han sorgit en els últims anys altres visions que apunten aspectes suposadament negatius relacionats amb les innovacions educatives.
Autor
Àngel Domingo Villarreal
Títol
13. SERVEIS EDUCATIUS. Entre papers i persones
Els serveis educatius som una peça important dins del sistema educatiu. Tanmateix, tinc la sensació que darrerament no acabem de ser del tot eficaços. Avui, les nostres funcions es veuen atrapades entre l’excés de burocràcia, la hiperactivitat formativa i les constants reformes polítiques. Aquesta situació no només sobrecarrega els mestres i professors amb tasques poc rellevants, sinó que també ens distreu de la nostra missió principal: acompanyar i promoure processos educatius de qualitat.
Autor
Joel Aranda
Títol
14. PEDAGOGIA. Política, erudició i renovació
Art, ciència i ètica s’apleguen en molts àmbits de la vida. Bellesa, veritat i bondat són aspiracions compartides per la gent amb aspiracions nobles i justes. Des de les respectives àrees d’especialització i devoció, tothom ho intenta de la millor manera. Cap altra com la pedagogia, però, ho integra i ho canalitza en una faceta tan complexa com és l’educació. És la seva intenció, si més no.
Autor
Enric Prats
Títol
15. LLEURE. No sempre productiu ni de consum
El lleure, sinònim de temps lliure, s’ha convertit en un bé preuat i cobejat en la societat de consum en què ens trobem. Tradicionalment se li ha atribuït la funció de descans, de diversió i de desenvolupament, i, cada vegada més, hem mirat de treure partit a les dues darreres funcions, tot aprofitant el temps lliure com a temps per al consum i gaudi de tothom, però, també, com a temps per a la formació i l’educació.
Autor
Pere Soler-Masó
Títol
16. AVALUACIÓ. Sense canviar-la, no canvia res
L’any 1994, en Jaume Jorba i jo vam escriure a Perspectiva escolar un article en què parlàvem de l’avaluació per aprendre, aventura en la qual ens havíem enredat amb dos instituts amb la finalitat d’aplicar la LOGSE. A la introducció de l’article dèiem: «L’avaluació no es pot considerar com una part diferenciada del procés d’ensenyament/aprenentatge, sinó que està inserida en cadascun dels moments d’aquest procés. No és una tasca que fa exclusivament el professorat, sinó que també l’alumnat avalua contínuament i, segons com es faci, pot ser útil i orientadora, o tot el contrari».
Autor
Neus Sanmartí
Títol
17. FORMACIÓ CONTINUADA. Menys és més
Menys és més. Aquest és el principi de l’arquitectura de la Bauhaus, segons el qual la simplicitat afavoreix la funcionalitat. Per què no partim d’aquest principi per organitzar la formació continuada dels docents en actiu?
Autor
Francina Martí Cartes
Títol
18. CREATIVITAT. Dissonància, divergència i transgressió
La creativitat és la capacitat que tenim les persones d’establir connexions entre situacions i conceptes, entre esdeveniments i fenòmens. És una facultat humana que es nodreix de la imaginació i de la fantasia i que fa transitar les idees per connectar-les. El pensament creatiu sorgeix, doncs, a partir de crear interrelacions entre elements que poden ajudar a fer un «clic» determinat.
Autor
Maite Pujol Mongay
Títol
Cinc dècades d’història educativa. De la Llei orgànica del dret a l’educació al centenari del naixement d’Artur Martorell 1985-1994
Arran de la promulgació de la Llei orgànica del dret a l’educació (1985), van quedar regulats el sistema de concerts de les escoles privades, els òrgans de govern de l’escola i la participació en el sistema educatiu no universitari. A Catalunya es creà, per exemple, el Consell Escolar de Catalunya (1985), que actualment té la denominació de Consell d’Educació de Catalunya. Fou un primer pas cap a l’establiment dels consells territorials i municipals. Des de llavors, ha estat presidit per Maria Rúbies (1986-1989), Octavi Fullat (1989-1993), Jaume Sarramona (1993-1999), Sara Blasi (2000-2004), Pere Darder (2004-2011), Ferran Ruiz (2011-2016), Lluís Font (2016-2018), Anna Simó (2018-2021), Jesús Vinyes (2021-2024) i, recentment, Joan Manuel del Pozo.
Autor
Jordi Garcia Farrero
Títol
En Jordi Tomàs i Bonell, el primer director
Infantesa i joventut
En Jordi Tomàs i Bonell va néixer a Barcelona el 5 d’agost de 1931, fill del músic Joan Tomàs i Parés i de Trinitat Bonell i Riera, que ja tenien dos fills, en Joan i l’Antoni. La família paterna era originària d’Alcover, i la materna, de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i en totes dues hi trobem mestres.
Autor
Pitu Basart
Títol
19. ALIANCES. Fer escola amb la companyia d’altres té sentit
El temps per llegir els títols que ens va portant la vida, entremig de l’ofici de mestre, és útil per anar matisant o ampliant el criteri propi i, sobretot, per renovar la moral i continuar creient en una bona escola per a tothom.
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
20. CURRÍCULUM. Una oportunitat per aprendre amb sentit
La paraula currículum apareix en el món educatiu i comença a prendre forma a principis del segle xx, és un concepte recent, ja que inicialment es vinculava a «un programa d’estudis», però ha anat evolucionant al llarg del temps, adaptant-se a les necessitats de la societat, als avenços pedagògics i al benestar emocional de les persones. Actualment té la voluntat de donar resposta als desafiaments que la societat contemporània planteja a la preparació dels ciutadans i ciutadanes del segle XXI.
Autor
Montserrat Payés Marín
Títol
21. QUALITAT DE L’EDUCACIÓ. Veus, passions i perspectives
Qualitat vol dir que té totes les condicions requerides. Qualsevol qualitat, sigui la que sigui, està formada per matisos i perspectives que, plens d’intencions, ens han de portar cap a saber trobar i gaudir del valor de l’excel·lència. I si a la paraula qualitat li afegim «d’educació», vol dir que, a més, cal que tingui tots els requisits necessaris per tal que cada infant i cada jove, atenent necessitats i ritmes, pugui adquirir uns aprenentatges òptims i un ple desenvolupament integral de les seves capacitats.
Autor
Carme Ortoll Grífols Mestra
Títol
22. POESIA A L’ESCOLA. L’hi hem de portar perquè és bonica
Per què portem la poesia a l’escola? Podem fer una llista dels beneficis que acompanyen la poesia. No cal dir que la poesia enriqueix la llengua: vocabulari, construccions sintàctiques, recursos retòrics… La poesia també activa l’emoció estètica, que és com allò que no sabem ben bé què és i que sentim quan entrem en una catedral gòtica. Alhora, la poesia ens ajuda a endinsar-nos en un corpus cultural determinat. I és clar, també aviva la imaginació. Bé, i aporta coneixements, de quan floreixen els ametllers o quan marxen les orenetes, del paisatge del cap de Creus i dels oficis de fa un segle. I posa paraules als sentiments, que no són paraules fàcils i que, a vegades, afirmen alhora una cosa i la contrària. Ens ajuda a comprendre’ns i a comprendre els altres. I, quan ens aprenem un poema i el recitem, treballem l’esforç, la memòria, la dicció…, fins i tot la vergonya.
Autor
Raimon Portell
Títol
23. TEATRE. Una escola de tramoia i bambolines
Fer teatre a l’escola, per sort, és una activitat força habitual, atemporal. No és una moda passatgera ni té a veure amb currículums antics o nous ni amb lleis d’educació. Fa cent anys ja hi havia escoles on es feia teatre. Actualment algunes el tenen com un punt bàsic del seu projecte educatiu; fins i tot n’hi ha que han adaptat o fet construir l’edifici pensant en l’activitat teatral. I sobre aquest tema se n’ha escrit molt. Per tant, és possible que aquest article no aporti gaire res de nou, sobretot als mestres avesats a fer-ne com a activitat regular.
Autor
Núria Trobajo
Títol
24. PROJECTE. Més enllà d’una metodologia didàctica
«Projecte» és una de les paraules que des del meu punt de vista tenen més potencial per qüestionar-nos aspectes rellevants en l’àmbit educatiu. En la nostra cultura d’escola també hi ha alguns equívocs o maneres sovint oposades de donar forma a la idea de projecte. També hem vist que aquestes darreres setmanes la paraula ha tornat a estar d’actualitat quan algunes veus crítiques amb el que anomenen «pedagogisme» han atribuït al projecte, oposant-lo barroerament al treball dels continguts, la responsabilitat de bona part dels suposats fracassos del nostre sistema educatiu.
Autor
David Altimir Sans
Títol
25. INCLUSIÓ. Acollir tot l’alumnat, sense cap exclusió
Només té sentit parlar d’una escola inclusiva si veritablement és on es preludia un model social sense cap mena d’exclusions; si no és així, no hi perdem temps.
Autor
Efrèn Carbonell Paret
Títol
26. CIÈNCIES SOCIALS. Formar ciutadans compromesos amb la comunitat
Una prèvia: ciències socials o disciplines socials? Em sembla força fictici el debat entre els partidaris d’un enfocament integrat de l’ensenyament de les ciències socials i els que defensen un currículum centrat en les diferents matèries que les configuren. Perquè, en la majoria dels països que en el seu currículum usen l’expressió «ciències socials», es continua fent bàsicament un ensenyament disciplinari, centrat en la història i la geografia. De fet, la denominació utilitzada en el nou currículum de 2022 és «ciències socials: geografia i història». Poc més a dir, excepte que, des de la perspectiva de l’assoliment de les competències específiques d’àrea, totes les ciències socials necessiten enfortir l’espai interdisciplinari que les nodreix.
Autor
Jaume Cortada
Títol
27. URBANITAT. Entre la vella ‘politesse’ i una nova civilitat
El mot «urbanitat» ens sona ranci i empolsinat, fill d’una època que el feia servir per amagar trets autoritaris. Per això, com tants altres conceptes fortament manipulats en la història recent, tendim a arraconar-lo, qui sap si de manera precipitada.
Autor
Joan Manuel del Pozo
Títol
Cinc dècades d’història educativa. Entra en vigor el Decret sobre l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials 1995-2004
El 20 de novembre de 1995 s’aprovà la Llei orgànica de la participació, avaluació i govern dels centres docents (LOPEG) i, fruit de l’ascens de les forces polítiques conservadores al govern espanyol un any després, el sistema educatiu quedà establert el 2002 per mitjà de la Llei orgànica de qualitat educativa (LOCE), que no es va acabar d’implementar. L’any 2003 el Departament d’Ensenyament signà un conveni amb l’OCDE perquè Catalunya passés a formar part de les proves PISA (Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes) i, un any després, es publicaren els primers resultats: el nivell quedà situat per sota de la mitjana de l’OCDE i es posaren de manifest una sèrie de dèficits en matemàtiques i comprensió lectora. A partir de llavors cada tres anys es publiquen resultats dels alumnes que es troben al final de l’etapa d’escolarització obligatòria.
Autor
Jordi Garcia Farrero
Títol
La Carme Tomàs, la passió per ensenyar.
Mestra i llicenciada en ciències biològiques, la Carme va sentir, ja de joveneta, una marcada inclinació cap a la pedagogia, que ha posat en pràctica en aules d’escoles, instituts, universitats i escoles d’estiu, però també des de càrrecs polítics, des d’institucions i des de la revista Perspectiva escolar, de la qual va ser directora durant nou anys.
Autor
Pitu Basart
Títol
28. BUROCRÀCIA. Un cop mortal a la professionalització docent
Aquest any, amb motiu del centenari de la mort de Franz Kafka, s’han fet noves lectures de dues de les seves principals obres: La metamorfosi i El procés, que beuen de la ideologia antiburocràtica. L’enorme influència kafkiana a la literatura i en altres àmbits del coneixement posa el focus en les formes d’alienació i deshumanització, ja que els seus personatges viuen segrestats en sistemes burocràtics que no entenen ni controlen. El terme «kafkià», incorporat al llenguatge comú, s’empra per denunciar tant els aspectes instrumentals dels obstacles que suposen el munt de gestions que cal realitzar i d’ordres que cal obeir, incomprensibles, absurdes i ineficients, com els aspectes existencials que tenen a veure amb el sentit de la vida i l’exercici de la llibertat.
Autor
Jaume Carbonell Sebarroja
Títol
29. ESCOLA BRESSOL. El dret a l’educació dels infants
La definició de l’escola bressol porta implícita en si mateixa una manera d’entendre l’educació, però sobretot la infància. L’escola bressol és aquell lloc físic que acull infants entre els 0 i els 3 anys. Però tan petits ja han d’anar a l’escola? Ja aprenen coses? Ja ho necessiten? L’escola bressol del segle xxi encara arrossega a les espatlles aquella història dels anys setanta d’espai de guarda i custòdia d’infants que les seves famílies no podien cuidar.
Autor
Eva Sargatal
Títol
30. MOVIMENTS DE RENOVACIÓ. L’impuls col·lectiu per transformar l’educació
El moviment és sinònim de canvi, acció i transformació, una força que impedeix l’estancament i ens fa avançar. En l’àmbit educatiu, el moviment es tradueix en un impuls constant de millora, que es manifesta en processos de revisió i reflexió sobre la pràctica docent, així com en la recerca d’idees noves. Aquest impuls de renovació pedagògica, de progrés, ha estat una constant a Catalunya i ha viscut, i sobreviscut, diferents episodis marcats pel context històric i social de cada moment, passant per la clandestinitat i la persecució, el reconeixement o la indiferent tolerància.
Autor
Maria Marcos Fernández
Títol
31. APRENENTATGE SERVEI. I tu, a favor de qui jugues?
Sabeu que la xicarrona i contestatària Mafalda acaba de celebrar els seus seixanta anys? I que a la gent del nostre noble ofici sempre ens ha volgut convèncer que aquest món en què vivim està malalt i que cal fer-hi alguna cosa? Cal escoltar amb les orelles ben posades i aprendre de la gent menuda. D’altra banda, què faríem sense un bon pessic d’humor?
Autor
Antoni Poch i Comas
Títol
32. ÈTICA. Ser responsables de l’altre ens fa humans
El primer que vaig fer després de llegir Anna Karènina va ser enviar un missatge a l’amic Joan-Carles Mèlich, perquè necessitava comentar-li dues descobertes que fa Levin cap al final de l’obra. Tolstoi presenta aquest personatge com algú que viu torturat, perquè no sap escatir si obra bé o malament, fins que un dia les paraules d’un camperol l’ajuden a aplegar totes les idees disperses que tenia sobre el capteniment humà. Levin arriba llavors a la conclusió següent: «Si el bé té una causa ja no és bé, si té efectes –la recompensa– tampoc no ho és. El bé, doncs, es troba fora de la cadena de causes i efectes». I quan ell mateix es planteja d’on ha pogut treure aquesta idea, s’adona que no ha seguit el camí de la raó: «Que cal estimar el proïsme, la raó no ho podia descobrir, perquè aquesta màxima és irracional».
Autor
Juli Palou
Títol
33. UNIVERSITAT PER A MAJORS. Aprendre durant tota la vida
Parlaré aquí de l’experiència professional que vaig començar l’abril de 1996, quan l’ICE de la UAB va iniciar les classes a les Aules d’Extensió Universitària per al Temps Lliure, a la Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau. Es tractava d’impartir classes a la gent gran.
Autor
Carme Tomàs Martorell
Títol
34. EL CANT. Una mirada necessària
Els animadors infantils Àngel Daban i Jordi Tonietti, que van ser pregoners de les Fires de Sant Narcís 2024, van fer una crida clara: cal recuperar el cant a les aules, especialment la cançó tradicional. Aquesta reflexió, feta en un context festiu, apunta a una realitat educativa cada cop més allunyada del cant com a eina pedagògica quotidiana. Ens hem acostumat a veure’l com un recurs accessori, quan en realitat és un mitjà de transmissió cultural, d’arrelament i de cohesió social de gran envergadura a l’aula, tant al poble com a la ciutat; al país, en definitiva.
Autor
Gemma Pla
Títol
35. EL JOC. La complexitat i senzillesa d’un dret
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
36. EDUCACIÓ INFANTIL. Una etapa determinant
Valorem «en l’infant acabat de néixer la persona humana en tota la seva potencialitat. Amb els seus drets, però és una persona amb total impossibilitat d’activar aquella potencialitat i d’exercir aquests drets sense ajut dels adults, de la microsocietat adulta que és la família, de la macrosocietat que és el sistema educatiu», i per això una educació «de qualitat és imprescindible per a la seva personificació, per arribar plenament a ser persona». Això afirmava el 1979 Marta Mata al Congrés dels Diputats tot reclamant una educació de qualitat, car «és imprescindible per a la seva personificació, per arribar plenament a ser persona».
Autor
Josep González-Agàpito
Títol
Cinc dècades d’història educativa. Ens deixa Marta Mata i s’aprova, tres anys més tard, la Llei d’educació de Catalunya 2005-2014
El 20 de març de 2006 s’aprovà el Pacte Nacional per a l’Educació, amb una sèrie d’eixos temàtics: desplegament d’un projecte educatiu de Catalunya, implantació de la cultura de l’avaluació en el conjunt del sistema educatiu, desenvolupament de l’autonomia de centre, reconeixement social dels docents i paper fonamental de les famílies. El Departament passà a denominar-se d’Educació i Universitats i els consellers foren Joan Manuel del Pozo (2006) i, en un segon govern tripartit, Ernest Maragall (2006-2010), que fou l’escollit per defensar el contingut de la Llei d’educació de Catalunya (LEC) del 2009. Representa la primera llei catalana en aquesta matèria que blinda la immersió lingüística, possibilita l’autonomia dels centres educatius i, finalment, fixa l’objectiu de dedicar a l’educació el 6% del PIB en vuit anys, cosa que ja s’havia anunciat en les conclusions del Fòrum Social per l’Educació a Catalunya (2005). La llei, però, no va aconseguir un suport unànime i mentre s’elaborava es convocaren diferents jornades de vaga. El 2006 també s’havia aprovat la Llei orgànica d’educació (LOE) amb l’arribada del sector progressista al govern espanyol.
Autor
Jordi Garcia Farrero
Títol
En Miquel Àngel Essomba, la bandera de la inclusió
En Miquel Àngel Essomba Gelabert tenia des de jovenet, i té encara avui, un interès polièdric envers la pedagogia, un món que l’ha apassionat des de l’adolescència, quan no coneixia, però sí que devia intuir, la frase de Nelson Mandela «L’educació és l’arma més poderosa per transformar el món».
Autor
Pitu Basart
Títol
37. PARTICIPACIÓ. Prendre part i prendre partit
La participació és més que donar la paraula i escoltar. La ciutadania té la paraula, que no és una concessió d’algú altre «superior». Les persones s’han de reconèixer com a subjectes amb veu que prenen part en els assumptes en què volen implicar-se. La participació és prendre part i prendre partit en l’entorn i en aquelles qüestions que ens motiven a actuar.
Autor
Ana Novella
Títol
38. RECERCA. Necessària a l’aula i en col·laboració
La recerca és un pilar essencial per a la millora de la qualitat educativa. Ningú no ho dubta. Convé tenir en compte que els fenòmens educatius són, per la seva naturalesa, complexos i dinàmics. La realitat educativa es configura en l’entreteixit de les relacions socials entre mestres i alumnes en un context polític i històric, i els subjectes implicats són agents actius en la construcció d’aquesta realitat. Aquesta complexitat ens porta a veure que, mentre que les ciències naturals tendeixen a explicar des d’un punt de vista causal o merament probabilístic el comportament de les coses, les ciències humanes busquen exposar el significat dels fenòmens humans per comprendre i interpretar les experiències viscudes. Partint d’aquesta concepció, trobem imprescindible fer recerca en el context de l’aula i en col·laboració amb els subjectes implicats.
Autor
Montserrat Fons Esteve
Títol
39. PISA. L’avaluació internacional: autoretrat o visió panoràmica
L’informe PISA és un artefacte dissenyat per saber quins són els coneixements pedagògics dels articulistes i «opinadors» del país, especialment l’endemà de la publicació dels resultats, sobretot si són dolents. Amb poc temps material per llegir-ne els centenars de pàgines, s’abraonen sobre les caigudes dels percentatges, avançant explicacions sense esperar visions més expertes. Finíssims analistes sobre la complexitat del món, quan es tracta d’educació fan servir tota mena de tòpics i llocs comuns. Exigeixen rigor i esforç des de la superficialitat i la ignorància.
Autor
Antoni Tort i Bardolet
Títol
40. RACISME. La membrana invisible que s’interposa també a l’escola
Per racisme, si cerquem piulades d’actualitat, ens apareixen els crits de «puto MENA» contra Lamine Yamal, les ganes de Giorgia Meloni d’internar immigrants a Albània, o les traves que Sílvia Orriols posa als marroquins per empadronar-se a Ripoll. Però seria massa fàcil lamentar-se i parlar només d’aquests nivells d’odi que freguen el delicte. Cal fer un pas més, igual que el moviment feminista ens ha fet entendre que el patriarcat és un marc mental que justifica el privilegi dels homes per damunt de les dones i que cal denunciar-lo a cada pas i no només quan topem amb la violència de les agressions més bèsties; que hi ha masclisme en cada plat sense rentar, en cada reunió de famílies a l’escola on només hi ha mares o en cada assemblea on els que agafen la paraula (tot i ser minoria) són els homes… Amb el racisme també hem d’ajustar-nos les ulleres per detectar el microracisme, el petit gest de menyspreu per l’altre no blanc que conviu amb nosaltres i que nosaltres, persones blanques, tenim el privilegi de no patir.
Autor
Marta Comas Sàbat
Títol
41. AUTORITAT. Qui me’n regala una unça?
D’un temps ençà, una professió tan encomiable com la nostra s’ha vist sacsejada socialment des dels mitjans de comunicació, que han aprofitat qualsevol circumstància quotidiana susceptible d’esdevenir notícia i de ser redactada capciosament amb un to negatiu per erosionar el prestigi del col·lectiu docent, especialment del que treballa a l’escola pública. Tot això, amb no sé quin fosc objectiu.
Autor
Jordi Moner
Títol
41. ESPERANÇA. De la por a l’emoció positiva, de nou
La revista Perspectiva va néixer en un temps negat d’esperança. A poc a poc, la nostra societat deixava enrere la por d’un franquisme polític i sociològic obscur i albirava somnis d’un país obert al món, d’un sistema democràtic on hi encaixés una Catalunya més lliure, d’un sistema educatiu públic i de qualitat. Als anys setanta del segle passat, una energia vigorosa i creativa travessava cada racó dels nostres pobles i ciutats.
Autor
Miquel Àngel Essomba
