Aquesta és una petita història de l’Helena. L’Helena comença a tenir intenció de fer petits desplaçaments estirada al matalàs. Es gira de panxa a terra i es va bellugant com les agulles d’un rellotge. Així va trobant objectes per explorar, al mateix temps que explora les possibilitats del propi cos. Avui, en giravoltar com fa tantes vegades al llarg d’un dia, l’he vist immòbil. Diria que ha notat que estava a punt de baixar del matalàs. El seu cos s’estava inclinant lleugerament. Primer amb una mà, i després amb l’altra, semblava que prengués mides de l’alçada que la separava del terra. Un cop ha decidit posar els braços a terra, ha començat a picar de mans a terra prenent consciència d’on estava anant. Al cap d’una estona ha implicat les cames en el seu desplaçament: un genoll, un peu, una cuixa; primer una cama i després l’altra. Tot amb una prudència extrema, com si mesurés cada millímetre. Atenta al màxim, observant-se a si mateixa, les seves possibilitats i també els seus límits. Ella sabia fins a on podia arribar i què necessitava de si mateixa per aconseguir-ho. I així és com l’Helena ha aconseguit baixar del matalàs. Una decisió pròpia d’un infant que creu en si mateix i que té al costat adults que hi confien i li deixen llibertat per fer. Amb temps, sempre sense presses…
