Entenem l’essència de l’infant, sempre des d’una mirada respectuosa i en una globalitat on totes les dimensions –motriu, social, afectivoemocional i cognitiva– s’interrelacionen entre elles donant pas a una visió holística i integral. És sota aquest plantejament, que proposem una mirada interdisciplinària des de la psicomotricitat, tot aprofitant el caràcter globalitzador que té aquesta disciplina i potenciant al màxim la transversalitat que ens pot oferir.
L’educació psicomotriu, des de fa uns anys, cada vegada està més present a les escoles gràcies a la consolidació d’una mirada respectuosa vers l’infant des de la seva globalitat, que valora alhora la importància del cos i el moviment com a eix vertebrador de l’aprenentatge.
La psicomotricitat és una disciplina que parteix d’una concepció global de l’ésser humà i pretén acompanyar el desenvolupament harmònic de la persona ocupant-se de la interacció que s’estableix entre totes les seves dimensions –motriu, social, afectivoemocional i cognitiva– i la capacitat per expressar-se, comunicar-se i relacionar-se amb l’entorn en el qual viu. Per assolir aquesta fita, la psicomotricitat disposa d’un model d’intervenció que parteix del joc lliure i la llibertat de moviment, que permeten que l’infant assoleixi objectius, desenvolupi capacitats, adquireixi hàbits i també construeixi coneixements a partir de la vivència i posterior interiorització de l’experiència motriu i corporal (Martínez-Mínguez, Rota i Anton, 2017).
És gràcies a aquesta mirada sensible de l’essència corpòria de les persones, que la psicomotricitat ofereix un espai pensat perquè l’infant pugui moure’s lliurement, cercar nous reptes motrius, conèixer-se, expressar-se tal i com és a partir del seu cos i d’altres llenguatges, anar adquirint progressivament les nocions corporals espacials i temporals, així com establir relacions amb els altres. Tot, a partir del joc, l’eina per excel·lència de l’infant per explorar el món i evolucionar com a persona.
Tanmateix, la intervenció psicomotriu també té en compte tot un seguit d’estratègies organitzatives relacionades amb l’espai, el material, el temps i el rol de l’adult, que, en el seu conjunt, s’anomenen el «dispositiu de la sessió». Aquest és necessari per poder desenvolupar una sessió de psicomotricitat on s’ofereix a l’infant la possibilitat de viure experiències motrius que, posteriorment, interioritzarà a partir de diferents llenguatges. Per fer-ho, és important que l’espai pugui acollir físicament i emocionalment els infants, que sigui agradable, estètic, confortable… Un espai que els permeti sentir-se segurs per poder mostrar-se tal com són. Alhora, aquest espai ha de disposar d’un equipament, que pot ser fix, com per exemple espatlleres, miralls, etc., o no, de manera que permeti a l’adult crear espais diferents d’acord amb les necessitats dels grups i els objectius proposats per a cada sessió. L’organització temporal de la sessió permet distribuir-la en unes fases que faciliten a l’infant anar des de la sensoriomotricitat cap a la funció simbòlica i d’abstracció. En definitiva, acompanyar l’infant en el desenvolupament de funcions superiors com el pensament, l’abstracció, la creativitat, l’afectivitat, l’autonomia i la comunicació. I, per últim, tot aquest dispositiu no seria possible sense la figura de l’adult que acompanya els infants amb respecte i empatia, amb una actitud de gran capacitat comunicativa i d’escolta activa.
Cal destacar que, en les primeres edats, el cos i el moviment són el motor d’aprenentatge dels infants. El paper que tenen en el seu desenvolupament és fonamental i, per això, és imprescindible que l’escola estigui preparada per acollir, respectar i acompanyar aquesta essència corpòria dels infants en totes les situacions educatives i els diferents espais. A partir d’aquest plantejament, la mirada interdisciplinària de la psicomotricitat aprofita el caràcter globalitzador que té i potencia al màxim la transversalitat que ens pot oferir. Aquesta perspectiva disposa de dues grans vessants que s’han de complementar: per una banda, la presència conscient i real de la corporeïtat durant tota la jornada escolar i, per una altra, la transversalitat de la psicomotricitat en la sessió a la sala.
Pel que fa a la primera vessant, cal comprendre que, en el dia a dia dels centres educatius, no ens podem oblidar que totes les persones de la comunitat educativa som éssers corporis i, per tant, no només tenim un cos, sinó que aquest ens permet ser i estar en el món. La mateixa vivència de l’infant es produeix a través del seu cos i del seu moviment i, per tant, tot i que pren una especial rellevància en l’educació psicomotriu, és present durant tots els processos d’aprenentatge.
Quant a la segona vessant, cal destacar que, a la sala de psicomotricitat, es produeixen oportunitats d’aprenentatge que van més enllà de la motricitat de l’infant. Aquesta mirada ens permet comprendre que el dispositiu de la sessió acompanya el desenvolupament de l’infant a partir de la seva acció motriu, potencia el coneixement del seu cos i les seves possibilitats i, per tant, la construcció del seu esquema corporal. Aquesta noció corporal d’autoconeixement i desenvolupament motriu, facilita progressivament la comprensió de les nocions espacials i temporals. Totes tres permeten, des de la pròpia vivència corporal, accedir a una posterior interiorització abstracta i simbòlica que facilita, entre d’altres, el desenvolupament del raonament logicomatemàtic i l’activitat grafomotora. També podem preparar la sala de psicomotricitat amb temàtiques i materials inespecífics que ens permetin abordar l’expressió corporal, musical i artística, sempre des del joc lliure i espontani.
Aquesta concepció requereix un treball en xarxa entre els diferents professionals que els acompanyen, tot aportant el potencial de la seva especificitat des d’una mirada permeable, col·laboradora i oberta. Fruit d’aquest compartir, s’estableixen relacions i diferents situacions educatives que es poden canalitzar a través de la pràctica psicomotriu.
Així doncs, tant la psicomotricitat com a disciplina com els psicomotricistes com a professionals que treballen amb i per als infants necessiten disposar d’aquesta mirada sensible, atenta i permeable envers la transversalitat que pot oferir la psicomotricitat. Sobre això, Martínez Mínguez, Rota i Anton (2017) exposen el següent:
«Es fa palesa la necessitat de fer una intervenció interdisciplinària, sense la qual la psicomotricitat no té sentit com a matèria aïllada, sinó com una activitat globalitzada i transversal en un treball en xarxa, ja sigui en l’àmbit educatiu, de la salut o el context social en què es desenvolupen els infants.» (pàg.19)
La psicomotricitat educativa, des d’aquesta concepció oberta i flexible, ens permet acompanyar el desenvolupament dels infants i potenciar-ne al màxim els aprenentatges. Sempre partint d’una concepció d’infant que no pot parcel·lar-se ni fragmentar-se, un infant que quan juga experimenta i es relaciona aprenent des de tot el seu ésser i no entén de matèries aïllades. És per aquest motiu que plantegem una intervenció psicomotriu interdisciplinària que valori les sessions de psicomotricitat específiques més enllà del desenvolupament motriu i, alhora, que els centres educatius siguin conscients i contemplin la corporeïtat dels infants i els adults que els acompanyen en totes les situacions de la vida quotidiana a l’escola.
Paco Cortés, mestre i psicomotricista a l’Escola Pau Casals de Vacarisses.
Laura Moya, professora i coordinadora del Postgrau en Desenvolupament Psicomotor de 0 a 8 anys de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Bibliografia
Martínez Mínguez, Lurdes, Rota, Josep i Montserrat, Anton: Psicomotricitat, escola i currículum, Barcelona: Octaedro, 2017.
