Escola 0-3. La importància del traç a l’escola bressol un espai d’expressió des de la mirada de l’educació creadora

L’educació creadora proposada per Arno Stern i desenvolupada a l’Estat espanyol per Miguel Castro i Vega Martín, de Diraya Expre­sión, a Bilbao, és una mirada a l’ésser humà i a les seves necessitats aquí i ara. No és un mètode, és una mirada a un mateix i a l’altre sense judicis, amb la voluntat de crear unes condicions que donin resposta a les pròpies necessitats sense manipular el desplegament vital.

En el respecte a les necessitats de l’individu té el valor més important el respecte per l’infant, pels seus desitjos, per les seves emocions, per la necessitat de moure’s, de comunicar-se, relacionar-se amb els diferents materials. En definitiva, respecte per jugar per créixer amb autonomia i llibertat, que és un dels valors fonamentals de la nostra escola.

Arno Stern (2017) constata que existeix un traç universal, propi i predeterminat genè­ticament, que es desenvolupa de forma natural en tots els humans quan no hi ha interferència externa amb propostes o models imposats, com sovint es fa amb l’educació artística a l’escola. El traç pertany al que ell anomena «la Formulació».

La Formulació és un sistema autònom i universal que funciona amb lleis pròpies. És una manifestació original i estructurada, la revelació d’una memòria orgànica, una memòria a la qual no podem accedir de manera conscient i que es manifesta espontàniament a través del traç, un traç que no va destinat a ningú. No és un traç per comunicar. Per tant, parlem de traç d’expressió i no de traç de comunicació (que és el que pertany a l’àmbit artístic).

Tots els que estem en contacte amb infants hem observat aquesta necessitat de jugar traçant. Ho fan de manera espontània amb un pal a la sorra, amb el dit en el puré de verdures, amb un llapis sobre el paper… És una necessitat deixar rastre, transformar l’entorn, experimentar, crear, però no en el sentit artístic de la paraula, sinó pel fet de ser. Coincideix amb l’origen de l’expressió.

Generalment s’anomena gargots als primers dibuixos dels infants. Per definició és un «traç imperfecte», realitzat per una mà encara amb poca traça. Aquesta és una concepció errònia per la connotació negativa que comporta, i, dins del context de la Formulació d’Arno Stern, ens referim a aquests primers traços com a «giravolts».

Evolutivament, entre els dos i tres anys, quan un infant dibuixa, es manifesten els giravolts i el puntejat. Són gesticulacions espontànies, impulsives, que sovint apareixen juntes en un mateix full. Els giravolts són moviments rotatoris a gran velocitat i el puntejat, un moviment ràpid vertical de dalt a baix amb ritme incontrolat que produeix gran plaer als infants. Aquests traços són espontanis; no van dirigits a ningú i, per tant, és absurd preguntar als infants què representen o què han volgut dibuixar, ja que el missatge implícit és que pensem que no han pogut –perquè no en saben– dibuixar el que volien, que ho han fet malament perquè nosaltres no ho identifiquem i necessitem explicacions… I d’aquesta manera tan subtil –i sense saber-ho– comencen a pensar que no saben dibuixar (Miguel Castro, 2013).

De mica en mica i de manera individualitzada en cada infant, el gest es va alentint i podem observar un inici i un final en el recorregut del traç sobre el full. Hi ha una tendència natural de la mà a fer un moviment circular al voltant del seu centre motor i el giravolt evoluciona cap al que anomenem «ganxos». Després de diverses repeticions, s’anirà adquirint més control i esdevindrà un figura rodona o triangular.

Cal ser conscients que aquest joc espontani i projectat amb el traç dels infants, quan no deixem que evolucioni de forma natural, va desapareixent al llarg de l’escolarització amb intervencions externes sobre el seu dibuix i també a causa de tots els models i la cultura visual que ens envolta, especialment la que s’adreça als productes infantils. Per això podem contribuir a preservar aquest tresor creant unes condicions que així ho afavoreixin. Aquestes condicions tenen a veure amb la configuració de l’espai, la mirada que no jutgi i l’assistència de qui acompanya els infants. Això facilita que es pugui manifestar aquesta necessitat de traçar.

Posem a disposició dels infants fulls blancs A4 i bolígrafs Bic. El bolígraf és l’eina més adequada per tal que puguin jugar amb el traç d’aquesta manera impulsiva que necessiten, perquè és resistent i fa un traç definit. Cada infant pot dibuixar el que necessiti, amb els fulls que necessiti, als quals posem data, nom i els desem cada cop que ells ens diuen que ja han acabat.

En aquest espai d’expressió, també donem la possibilitat de jugar amb argila. L’argila és un material molt plàstic, que permet una molt bona manipulació. Jugant-hi, també s’observa que els infants repeteixen necessitats i es projecten figures i formes que identifiquem amb elements de la Formulació. Aquest és un aspecte important, ja que, quan es coneix la Formulació, s’identifica la mateixa necessitat en diferents jocs dels infants.

Al lloc on es juga amb l’argila, es posa l’argila al centre i al voltant, unes taules on es disposa una base per a cada infant sobre la qual jugarà. És important que cada infant tingui el seu espai de joc delimitat i afavorir el joc personal tenint en compte els altres companys. L’assistent és qui té cura dels infants i vetllarà per evitar les comparacions entre ells. Alhora dona suport perquè l’activitat funcioni, creant un ambient agradable, i mai no resol els problemes ni fa propostes.

Les condicions d’un taller d’expressió en educació creadora, tal i com va observar Arno Stern, són un grup heterogeni de persones, un espai on no es jutgi, sense propostes ni models a seguir i on el rol de l’acompanyant es basa en l’assistència a les persones. Però a l’escola bressol aquestes condicions són diferents. Els infants tenen la mateixa edat, però necessitats diferents. La condició de grup heterogeni com a grup format de persones de diverses edats no es compleix, però cal tenir en compte que cada infant és diferent i únic, amb unes necessitats personals singulars. Per tant, des de l’assistència al taller, això s’ha de tenir en compte. Per tal de poder oferir una assistència adequada hi ha dues educadores per grup de catorze infants. Comparteixen l’espai físic i estableixen uns acords que permeten jugar de manera individual o amb els altres, sempre respectant la llibertat i les necessitats de cadascú. Hi ha un espai personal per a cada infant, que es respecta i es protegeix, tot i que de vegades sorgeix la necessitat de joc col·lectiu, que també es respecta.

L’espai on no es jutja no té propostes ni models a seguir. Aquesta idea implica una nova manera de relacionar-nos amb els infants. Ens planteja una nova manera de comunicar-nos, de ser presents, d’assistir, de valorar i escoltar les necessitats dels altres. Per altra banda, també hem de tenir en compte que l’espai, el context, també comunica. Hi ha una part de relació personal i també una part de l’entorn i del context, que és el màxim de neutre possible, amb el material concret per a l’activitat.

L’acompanyant se centra en l’assistència. Cal deixar enrere el concepte d’educació basat en l’autoritat i les relacions directives. Cal aprendre a relacionar-nos des de l’amor i l’acceptació de l’altre com a ésser únic. El referent en aquest sentit és Rebeca Wild (2011), que ens parla d’activar el potencial humà i la seva capacitat de recerca per comprendre els processos de vida, per comprendre i assistir millor les activitats espontànies dels infants. Són idees compartides amb l’educació viva i activa. El paper de l’assistent és acompanyar i facilitar les necessitats dels participants sense dirigir ni intervenir en el joc, però assistint perquè aquest joc es pugui desenvolupar de forma natural.

Al llarg del curs hem pogut observar que aquest espai d’expressió

• Possibilita l’expressió espontània de l’infant a través del joc, tant amb el traç com amb l’argila.
• És un espai on l’infant juga i projecta el que necessita independentment del material que se li ofereix.
• Potencia el valor del respecte per l’espai personal propi, mentre es comparteix una activitat amb altres, un valor indispensable per viure en societat.

Animem que, en el primer cicle d’educació infantil, es puguin oferir aquests espais als infants on no s’interfereixi en l’evolució natural del traç i que, en futures etapes educatives, es pugui mantenir aquest joc.

Maite Mas, directora de l’E. B. Can Serra de Cardedeu i professora del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la Facultat d’Educació de la UAB. Gemma López, directora de la Capsa de Colors i professora del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Visual i Corporal de la Facultat d’Educació de la UAB.

Bibliografia

Stern, Arno: Del dibujo infantil a la semiología de la expresión, L’Eliana: Samaruc, 2017.

Castro, Miguel: «Art i educació creadora», Infàn­cia, núm. 195, 2013.

Wild, Rebeca: Educar para ser, Barcelona: Her­der, 2011.