Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para
cambiar lo que somos.
Eduardo Galeano
L’Aissa té vint-i-dos anys. Quan feia tercer d’ESO era la més rebel de la classe. A quart va anar a fer pràctiques al geriàtric del poble i va dir que mai de la vida hi podria treballar en un lloc així. Va estudiar el Cicle Formatiu d’Auxiliar d’Infermeria i va anar a treballar, com no podia ser d’altra manera, al geriàtric. Ara està acabant el Cicle Formatiu d’Integració Social i el curs vinent vol estudiar el grau de Medicina. L’Aissa té un caràcter fort, té molta mà amb els adolescents, li agrada sortir de festa i el seu restaurant preferit és La Tagliatella. A casa parla sarahule i la primavera passada va fer el Ramadà.
La Laura té vint-i-tres anys i també ho era, de rebel, a l’ESO. Va estudiar Treball Social. Abans d’acabar la carrera treballava en una cafeteria; ara treballa amb adolescents i, com l’Aissa, té molta mà amb els joves. No practica cap religió, estudia àrab i és més de restaurants vegetarians. Té un caràcter afable, tot i que és tossuda amb el que vol.
L’Aissa i la Laura han treballat juntes i s’han entès molt bé. Un dia l’Aissa va anar a visitar una escola de l’extraradi de Girona, d’un d’aquells barris nascuts dels blocs de pisos de protecció oficial. Quan va tornar li vaig preguntar com havia anat i em va dir que no li havia agradat gens. «Aquell barri està ple de negres». Jo me la vaig mirar perplexa, intentant desxifrar si em prenia el pèl o si em parlava serio-sament.
—Però, Aissa, ja ho saps que tu també ho ets de negra?—Em va semblar necessari l’aclariment davant del dubte que no en fos conscient que ella també té la pell negra com la xocolata 100% cacau.
—Sí, ja ho sé! —em va dir—. Però és diferent!
—Diferent…
Rocambolesc. Però, ben mirat, vaig pensar, aquest és l’èxit de tants anys de polítiques d’integració, d’immersió lingüística, d’escola inclusiva catalana. També vaig pensar que si aquesta mateixa frase l’hagués dit la Laura, que és blanca com la llet, l’hauríem titllat de racista. La Laura i l’Aissa no són gens diferents, ni d’edat, ni de classe social, ni de gustos, ni de caràcter. L’únic que les fa diferents és el color de la pell. I em congratulo que entre elles aquesta diferència sigui del tot insignificant, i que el que prevalgui siguin les coses que les fan properes, no pas les que les distancien.
Hi reflexiono una estona: quan l’Aissa diu que aquell barri i aquella escola estan plens de negres, el que m’està dient és que ella no s’hi sent gens identificada. Ho comento amb una companya de feina que es dedica a temes d’acollida i em diu que el problema de l’Aissa és que s’ha assimilat.
—Assimilat?
—Sí, assimilat, que s’ha integrat tant que ha renunciat als seus orígens.
«Ah, que hi ha un tope?», penso. És a dir: la integració es pot mesurar d’1 a 100 i si et passes, resulta que t’has assimilat i has renegat dels teus orígens?
Recupero els meus apunts al respecte. Necessito trobar respostes:
Cultura: Allò que no és fruit de la naturalesa, és allò que han anat construint els homes i les dones al llarg de la història; és tot el que s’aprèn i es transmet socialment (Xavier Besalú,2002). Tota cultura és adaptativa, apresa, arbitrària i grupal o col·lectiva. La cultura és, per damunt de tot, un complex mecanisme social d’adaptació al medi; no es pot concebre com una cosa estàtica, intocable. Segons Suárez-Orozco i Suárez-Orozco (2003) existeixen dos tipus de cultura: la cultura instrumental, constituïda per les destreses, competències i conductes socials necessàries per viure i contribuir en una societat de manera satisfactòria, i la cultura expressiva, l’àmbit dels valors, les cosmovisions i els models de relacions interpersonals que donen sentit i sostenen la consciència del jo.
Identitat: El concepte identitat designa la qualitat de ser una persona ella mateixa, la qualitat que en indentifica. Segons Comas, Molina i Tolsanas (2008), la identitat la construeix cada individu sobre un llegat psicofísic (i amb el material sociocultural que li proporciona l’entorn), però no és, estrictament parlant, cap herència ni cap patrimoni familiar, social o polític que rebem i que haguem de conservar.La identitat està permanentment disponible per a una possible reconstrucció, reformulació, reelaboració, reordenació, encara que amb diferent intensitat segons els períodes vitals i els esdeveniments que vivim.
Integració: Francesc Carbonell (2006) la defineix com«un projecte col·lectiu sociocultural utòpic: el procés de construcció d’un
nou espai convivencial
—que respongui a un imaginari col·lectiu, uns valors bàsics compartits, unes normes consensuades per tots…— en el qual tots ens hauríem de sentir acollits, reconeguts i respectats. Un procés en el qual tots tenim el dret i el deure de participar, en igualtat de condicions, com a subjectes actors, sabent per endavant que tan important és la meta com el camí que es va fent, ja que és en el caminar conjuntament que anem construint-nos, els uns als altres, com a éssers socialment integrats».
Resumint (i simplifican molt!): que l’Aissa s’està construint com a dona, com a jove, com a filla de gambians, com a integradora social, una identitat a mida, prenent els trets de la cultura instrumental i de la cultura expressiva dels seus pares i de la societat on viu que més li plauen i més útils li són. Com la Laura: a ningú se li acudiria preguntar per què ella no va a missa com els seus avis, ni tampoc com és que estudia àrab si els seus pares són d’un poble d’Andalusia. Que la integració és un projecte col·lectiu, que el construeixen l’Aissa i la Laura treballant colze a colze. Que ja n’hi ha prou de posar etiquetes. Que si no ens obsessionéssim a posar nom a tot, potser tots viuríem més tranquils i més feliços, blancs, negres i cremats pel sol.
Elena Montiel Bach
Educadora social i pedagoga
Per saber-ne més
Besalú, Xavier (2002). Diversidad cultural y educación. Madrid: Síntesis.
Carbonell, Francesc (2006). L’acollida: Acompanyament d’alumnat nouvingut. Vic: Eumo, Fundació Jaume Bofill.
Comas, Marta; Molina,
Encarna; Tolsanas,
Mònica (2008): Iden-titats: Educació, immigració i construcció identitària.Vic: Eumo, Fundació Jaume Bofill.
Suárez-Orozco, C.; Suárez-Orozco, M. M. (2003). La infancia de la inmigración.Madrid: Morata.
