Claus Jensen és un pedagog danès amb una àmplia experiència en la recerca i la reflexió sobre els espais educatius i en les diferents pràctiques d’escola d’arreu d’Europa. A més, analitza l’arquitectura observant l’organització dels espais i de les seves tipologies. Va fer el curs Un espai per als infants? a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat de 2018.
Clara Sedano: Quines diferències veus entre l’escola danesa i la catalana?
Claus Jensen: És una pregunta difícil, perquè en general jo sempre parlo de les similituds que tenen els dos sistemes i no tant de les diferències. Encara que, si hagués de dir alguna cosa, crec que el projecte educatiu dels centres hauria d’estar més definit, en tots dos sistemes. Aquesta és la realitat que tenim avui dia, tot i que és molt diversa.
Pel que fa als mestres, puc dir que al llarg de tots aquests anys he coincidit amb docents amb els quals tinc molts punts de connexió, però també em trobo amb d’altres amb els quals difereixo més o no comparteixo aspectes alguns pedagògics. A tot arreu, tant a Catalunya com al meu país, Dinamarca, trobo punts on confluïm i elements en els quals ens diferenciem.
C. S.: I els reptes principals del sistema català?
C. J.: Ara estic fent una formació a Rosa Sensat, que és un taller de reflexió sobre l’espai –un aspecte sobre el qual també reflexiono en propostes de formació a Dinamarca–. Crec que el repte principal que teniu en el sistema educatiu català és la relació entre l’ús dels espais –interiors i exteriors–, el projecte educatiu i com organitzeu els espais i el temps a les escoles. Teniu molt bones idees i propostes sobre què fer amb els infants, però sovint aquestes propostes impliquen reunir-los tots junts en una classe amb taules i cadires, una per a cada infant. És realment difícil dur a terme les vostres propostes perquè l’espai és molt limitat. Al taller hem tractat diverses possibilitats per tal d’anar més enllà amb les vostres idees, com per exemple repensar l’espai exterior, el pati, per tal que els infants estiguin més a fora que no pas a dins. És a dir, us proposo tenir més en compte l’exterior. Aquest és un dels reptes més importants dels mestres catalans: cal que tinguin en compte la natura i apostin per incorporar elements naturals de descoberta i de joc a l’espai exterior. No tot passa només per educar en espais tancats.
“No tot passa només per educar en espais tancats.”
C. S.: Vas començar la intervenció, a la Jornada d’Educació Infantil de Rosa Sensat, llançant als seus assistents la pregunta de si la classe és un espai obert o tancat, però com creus que ha de ser realment?
C. J.: A mi m’agrada la idea de repensar els espais interiors de l’escola com a espais oberts o com un lloc on es treballa al màxim perquè ho siguin. En una sola frase vindria a ser: un espai on no hi hagi murs, sinó obertura, i on els infants puguin anar de la seva classe o estança a una altra sense cap problema, i moure’s lliurement entre els diferents espais.
Crec que és un gran repte i que s’ha de desafiar el sistema tradicional. Per aconseguir-ho, s’ha d’anar a la classe sense pensar a tancar la porta i no deixar entrar. Considero que, si ens obrim i treballem de forma més oberta, segurament trobarem noves solucions.
Per exemple, si en una escola es decideix que és bo per als infants sortir a fora, es poden organitzar tenint un mestre tot el dia a fora al pati i així els infants podran entrar i sortir lliurement. Aquesta seria una nova forma d’organitzar-se i de seguir un camí diferent. Si es té una estructura d’escola més rígida, amb temps i espais poc flexibles, llavors es fa més difícil pensar altres formes de fer i d’organitzar-se. Si tens una estructura flexible, els infants poden i han de circular més de dins a fora.
C. S.: Vol dir que hem de suprimir les estructures formals, on el mestre explica i tothom escolta?
C. J.: No, crec que és bastant bo combinar-les totes dues. El problema no és que hi hagi estructures formals a l’escola, el problema és que cada vegada n’hi ha més. Ara els nens i les nenes passen moltes hores asseguts a una cadira –des del matí fins a la tarda–, però per mi, si hi estan durant un període curt de temps, està bé, és molt bo i necessari, hi ha informacions o temes concrets que s’han de tractar d’aquesta manera. Això és perfectament raonable i acceptable. El que no ho és tant és que aquesta sigui l’única forma d’ensenyar a les escoles.
C. S.: Què implica, en relació amb el projecte d’escola, treballar amb espais més flexibles i oberts?
C. J.: Tenir més espai, o oferir espais poc rígids, per exemple, està vinculat amb el concepte d’infància. Què vols que passi en aquests espais? Quin és el paper del mestre en relació amb aquests espais? El mestre s’ha de preguntar què vol que passi en cada espai de l’escola i planificar-ho prèviament. Són diferents, les accions que fan els infants als espais de dins i fora de l’escola?
L’espai ha de ser un espai de relacions, de vida, de descobertes i de construcció del coneixement. Però no ha de venir sempre donat per l’acció de l’adult, com una instrucció. Està clar que la manera com organitzis els espais marcarà quin és el teu concepte d’infant. Això també et permet la flexibilitat que al mateix temps uns facin unes coses i uns altres unes altres.
“El problema no és que hi hagi estructures formals a l’escola, el problema és que cada vegada n’hi ha més.”
Perquè tot això sigui possible, en comptes de pensar tant en les normes que hem d’establir amb un grup d’infants, hem d’escoltar-los i observar-los. Moltes vegades cometem l’error de relacionar la manca d’espais o els espais petits amb aquesta necessitat d’establir unes normes estrictes o molt marcades.
C. S.: Quin és el concepte de temps a les escoles infantils de Dinamarca?
C. J.: El temps viscut a l’escola és fruit d’escollir l’activitat que vols fer de forma lliure. Per tant, tens capacitat de decisió. Per exemple, si tres nois volen fer alguna cosa junts, van i la fan lliurement. I em sembla molt important que els infants disposin d’aquest temps, perquè així aprenen molt, donen forma als seus pensaments, construeixen, juguen i descobreixen. Aquest coneixement és molt important perquè el faran servir en un futur.
És important que els infants sàpiguen que tenen temps «lliure» durant el dia i que sàpiguen exactament de quina hora a quina hora va, perquè llavors poden començar a desenvolupar i organitzar els seus raonaments, pensar «avui jugaré a cotxes amb el meu amic, i ho farem així». D’aquesta manera tenen més predisposició a participar en el que els mestres els proposen. Crec que el que és adequat és la combinació entre temps lliure i estructures formals.
A la societat actual estem molt pressionats i, com a conseqüència, traslladem aquesta pressió als infants perquè adquireixin aprenentatges i continguts, com més aviat millor. La pressió, per exemple, sovint la mostrem obligant-los a aprendre idiomes; sembla que com més
“És important que els infants sàpiguen que tenen temps «lliure» durant el dia i que sàpiguen de quina hora a quina hora va, perquè llavors poden començar a desenvolupar i organitzar els seus raonaments, pensar «avui jugaré a cotxes amb el meu amic, i ho farem així».”
en sàpiguen millor, i acaben convivint amb una pressió molt forta. En un període molt curt de temps han d’estar preparats per fer moltes coses. És important que deixem temps als infants per jugar, per construir els propis aprenentatges de manera pausada i amb els temps que necessitin.
C. S.: Quin ha de ser el paper de l’adult en relació amb el temps dels infants?
C. J.: Si el temps no és rígid i és més flexible, permet que els mestres puguin fer un acompanyament més individual dels nens i les nenes. Això permet que hi hagi relacions entre adult i infant, però també entre infant i infant. El paper del mestre és acompanyar en aquestes relacions i ajudar els nens a resoldre situacions per ells mateixos i entre ells mateixos.
D’aquesta manera, els infants poden tenir una relació i una comunicació molt més adaptada i respectuosa amb les necessitats de cadascun, perquè no tots tenim les mateixes necessitats o emocions, i no ens passa exactament el mateix en cada moment.
Hem de respectar i oferir temps als infants. Els mestres han de poder analitzar el context de cada situació, què passa dins del grup. És important que siguin capaços d’entendre les diferents situacions que potser estan en un altre context.
C. S.: Hi ha disciplina en el joc?
C. J.: Crec que el joc pot arribar a ser molt disciplinat, perquè a través seu els infants estan construint certes normes que necessiten per als propis jocs. Quan un grup de nens i nenes es troben, el primer que fan és acordar les normes i les regles del joc, i això també és joc. En aquest procés de regulació hi ha implícites idees que són complexes, perquè no és senzill posar-te d’acord, ja que implica cedir, preveure, planificar, etc.
En aquest procés, si no s’entén que joc és disciplina o que en el joc hi va implícita la disciplina, el mestre pot arribar a entendre que el joc és un problema o que no té el valor o la transcendència que realment té. Això passa quan no som capaços de veure el que hi està passant.
C. S.: Com ha estat l’experiència d’aquesta setmana? Com aborden la reflexió sobre els espais educatius avui, els mestres?
C. J.: Bé, no conec tots els mestres que treballen a Catalunya, però n’he conegut un gran grup aquí, a l’Escola d’Estiu, i m’he quedat molt sorprès: ha estat meravellós perquè són molt actius i entren en discussions amb molta energia, i també són molt crítics amb el que escolten. Jo estaria encantat de treballar amb professionals com ells.
C. S.: I els pares, ho comprendrien i canviarien de mentalitat perquè els seus fills aprenguessin de manera diferent?
C. J.: Sí, jo crec que sí. És clar que pots trobar famílies que tenen la ment tancada, però la gran majoria són molt raonables i tenen molt bones idees sobre què els agradaria que fessin amb els seus fills. Per això crec que pots fer moltes coses realment avançades i positives amb els pares, si els coneixes i hi obres una discussió sobre l’àmbit educatiu. I sé que hi ha centres on hi ha hagut problemes amb els pares i les mares, però crec que no és el comú i que s’ha de tenir sempre aquesta cultura oberta de debat i consens comú amb ells.
C. S.: Els adults també necessitem el «temps lliure»?
C. J.: Sí, per descomptat que necessitem temps lliure, entès com asseure’ns i no estar centrats a resoldre un problema a curt termini. En aquest temps lliure és on trobarem noves idees i ens apareixerà un nou tipus d’inspiració.
C. S.: Finalment, una recomanació per als nostres lectors sobre com poden repensar l’espai segons les necessitats dels infants.
C. J.: El que els recomanaria és que primordialment reflexionin sobre com els nens i les nenes estan utilitzant els espais que habiten i intentin observar i dur a terme algunes investigacions sobre què fan, els seus comportaments i actituds, etc. Per exemple, que analitzin quants infants hi ha al racó on hem preparat una proposta de joc simbòlic amb nines, per exemple; quants són nenes, quants nens i així fins que comprenguin l’ús dels diferents espais avui en dia. D’aquesta manera podrem començar a pensar altres tipus de propostes o d’organització. En definitiva, els mestres han de ser molt curiosos sobre què està passant en el dia a dia a l’escola.
Clara Sedano, periodista. Entrevista publicada al Diari de l’Escola d’Estiu de 9 de juliol de 2018.
“El que recomanaria és que primordialment reflexionin sobre com els nens i les nenes estan utilitzant els espais que habiten i intentin observar i dur a terme algunes investigacions sobre què fan, els seus comportaments i actituds.”
