Antoni Tort Bardolet
Professor de Pedagogia
Universitat de Vic
Encarem la recta final del curs acadèmic. El temps de l’escola s’acaba temporalment però seguim fent velles i noves rutines, altres activitats, seguim vivint… Vindran les vacances d’estiu i reprendrem un nou curs al cap d’unes quantes setmanes. I també reprendrem els treballs i els debats sobre quin ha de ser aquest temps escolar, com s’ha d’estructurar i com s’ha d’articular amb els altres temps: el temps de les activitats educatives no escolars, el temps de lleure, el temps del treball, el temps de la vida familiar i social.
Per una banda, tenim la necessitat de revisar els horaris en el teixit productiu, en l’educació, en la cultura i l’oci, en el comerç i en el consum, en els serveis públics i la mobilitat. Són els eixos inclosos en el Pacte Nacional per a la Reforma Horària que es va firmar aviat farà un any. Per una altra banda, també ens preocupa l’interrogant sobre si l’organització, la durada i la intensitat dels horaris escolars són les adequades. Són, evidentment, fenòmens interrelacionats. Informes com els d’Elena Sintes per encàrrec de la Fundació Bofill o iniciatives com EDU360 aborden aquesta qüestió, complexa i rellevant. Òbviament no són replantejaments necessaris que se circumscriguin només al nostre context més immediat. És una qüestió també de permanent debat a molts països. A França revisen la setmana escolar entre els quatre dies i els quatre dies i mig: les diferències i preferències entre centres i territoris són notables. A Itàlia fan balanç d’una experiència fructífera, l’escola «a tempo pieno» que va tenir un gran desplegament i força als anys vuitantes però que ara viu una època de replegament i de manca de recursos. També les diferències entre les regions del nord i del sud són rellevants des del punt de vista de l’oferta educativa pública, dins i fora de les escoles. A l’àrea anglosaxona i germànica es reformula l’escola a temps complet en fórmules com l’escola estesa, l’escola oberta, l’escola comunitària (amb la inclusió d’altres serveis més enllà dels educatius…). També podríem parlar de les flipped classroom o l’aprenentatge híbrid, formulacions que obren la porta a altres formes d’escolaritat no estrictament lligades a la presència física a l’aula. I tanmateix continuem mirant de reüll els països nòrdics, que articulen una conciliació familiar i laboral amb l’escola que no hauríem d’adjudicar només a la latitud i el clima sinó a un estat del benestar encara consistent.
Seguim, en qualsevol cas, amb el repte de bastir una jornada educativa de qualitat, organitzada des de criteris d’inclusivitat (presència, participació i progrés) en totes les seves dimensions, decisions, activitats i actors. I que enllaci amb una vida digna, amb oportunitats per créixer individualment i comunitàriament. La qüestió, doncs, va molt més enllà d’una confrontació entre jornada contínua i jornada partida als centres educatius i té a veure amb aquesta estranya paradoxa de la vida contemporània convertida en una mena de cursa contra el temps, quan justament la paraula «lleure», vol dir precisament tenir el temps i l’avinentesa de fer coses.
Aquesta primavera es va poder veure a Barcelona una pertita però interessant exposició sobre Comenius (o Komenski, en la seva forma txeca), un dels grans visionaris de la història de l’educació de tots els temps. Rellegeixo alguns dels seus textos del segle xvii, quan ens parla de l’escola com a «taller d’humanitat». O que l’edat de cada persona és la seva escola (entesa com a conreu educatiu), «des del bressol fins a la tomba». Efectivament, el temps de l’educació és una qüestió essencial no només en l’accelerada i pletòrica contemporaneïtat sinó que ja era objecte d’atenció dels nostres clàssics, com Comenius. Té a veure amb l’educació com a continuïtat, com a element central de la condició humana, al llarg del dia, i al llarg de la vida.
