Mirades. Irene

Un dels millors tributs que podem fer a la Irene és a través de la música. Com a mare i com a mestra, canta­va als infants per relaxar-los o fer-los adormir amb quie-tud. Els seus darrers dies, escoltava cançons de bres­sol per asserenar-se. El seu nom, Irene, té una sonoritat que ha inspirat desenes de tonades. Sense saber-ho probablement, la seva àni­ma quedava reflectida en desenes de cançons que podien sentir-se arreu del planeta. Primera balada:

Irene
I know it’s hard to stay away
I can only imagine
The things that you must say
But you should know
Better anyway
The way that you say
(Caribou)

Sí, la Irene era música, i la cançó a la qual va dedicar tota la seva vida fou l’edu­cació. La seva ambició in­esgotable per una educació pública i de qualitat no va conèixer topalls, ni fron­teres. Tant podia crear un programa de suport per a dones de Llatinoamèrica que maldaven per una pe­tita infància amb dret real a ser educada en llibertat, com asseure’s en una plaça pública de Berlín, rodejada de dones europees, per tei­xir lligams i fer xarxa a favor d’una Europa que cregués en l’educació com a motor de justícia social.

El traspàs de la Irene ha deixat sense alè centenars de persones del món de l’educació, a casa nostra i arreu, i deixa un buit i un silenci que els qui encara som en ruta haurem de mirar com omplim. Per­què són personatges com la Irene els qui, quan ens abandonen per sempre, realcen el valor de les se­ves paraules dites, i arre­len l’interrogant etern sobre què hauria pensat ella so­bre aquest o aquell tema. Anem a la segona peça, aquesta més propera:

Irene
Columpiándose en los alam­bres
Irene
Convidándome a conocerla, emplazándome…
No comprendo como puede usted pasar y no verla
(Joan Manuel Serrat)

La Irene era també infàn­cia. Una nena eterna que les nits i els dies havien anat colrant en la duresa de l’existència, però que mai perdia l’aroma intensa i rebel dels primers anys. La Irene et mirava amb una ingenuïtat astuta i una astúcia ingènua, com un infant de tres anys.

La Irene guardava gelo­sa la seva ànima d’infant molt endins, perquè ningú pogués veure-la, i només la mostrava als qui més estimava. I aquesta ànima d’infant fou la culpable, en part, d’una vida sence­ra dedicada a promoure els drets i la cura dels més pe­tits, dels més indefensos, dels qui necessiten adults amb ànima d’infant per ser compresos, i satisfer les seves necessitats més bàsiques.

Aquesta combinació estra­nya d’infantesa i duresa la feia incomparable a qual­sevol altra persona cone­guda. Sempre lluitava per no perdre mai la puresa, ni l’essència, ni la innocència, i s’entristia quan la crua re­alitat les hi feia perdre. La Irene no deixava indiferent a ningú, i aquesta era sens dubte una de les seves prin­cipals fortaleses, i prou que ho sabia, i també una de les seves principals debilitats. Anem a la tercera tonada:

Mentre il mondo sta girando senza fretta
Irene al quarto piano è lì tranquilla
Che si guarda nello specchio
E accende un’altra sigaretta
(Francesco di Gregori)

La Irene, a més, era mira­da. Uns ulls foscos que et travessaven interrogadors, escodrinyant cadascun dels teus pensaments, analit­zant –com si fossis un mi­rall– què hi havia d’ella en tu, o de tu en ella.

Cigarreta en mà, la mirada de la Irene parlava en el silenci. Les reunions amb la seva presència havien de tenir un sentit (la pèrdua de temps no formava part del seu univers), i una conclu­sió (calia sempre avançar, mai quedar-se quiet per gaire temps al mateix lloc). Agraïa la sinceritat, de la mateixa manera que te la regalava, a voltes sense de­manar-la, i procurava deixar els sentiments a banda de la gestió, tot i que al final els sentiments tot ho ama­raven.

La Irene volia trobar-se amb mirades com la seva. Empenyia tothom a enfron­tar-se amb els problemes amb coratge i determina­ció, sense eludir el conflic­te. I no descansava mai fins que aconseguia que els qui l’envoltaven demostressin alguna cosa semblant a la seva actitud combativa. Úl­tima cançó:

Irene goodnight,
Irene goodnight.
Goodnight, Irene, good­night, Irene,
I’ll see you in my dreams.
(Pete Seeger)

En definitiva, la Irene era memòria, i per això restarà a la memòria. Per això va dedicar una vida sencera a salvar, a la seva manera, Rosa Sensat del seu propi futur. Per això mai va re­fer-se de la pèrdua de la Marta. Per això ho donava tot per preservar el valor in­calculable de l’escola bres­sol a Barcelona.

I no ens n’oblidem: la Ire­ne, contra el que molts puguin pensar, estimava la Perspectiva Escolar, la «Perspectiva». Perquè va ser la primera revista de Rosa Sensat, fundada per la Marta, portaveu d’una visió sobre la infància que va salvar els mots per a les generacions futures, para­frasejant el poeta.

Música, infància, mirada, memòria. Irene. Bona nit, ens acompanyaràs en els nostres somnis –d’aquells que ens bressolen mentre som adormits, o aquells que projectem en mil idees mentre som desperts– per sempre.