Tot comença per un titular: «Vetada La Caputxeta Vermella per sexista» (El País, 11 d’abril de 2019), i un subtítol: «L’escola Tàber de Barcelona retira 200 contes infantils de la seva biblioteca en considerar-los tòxics», i comença la tempesta perfecta. Tertulians, columnistes i agitadors socials de tota mena ho esbomben, i l’extrema dreta ho col·loca en un míting, en plena contesa electoral, com a mostra del que pot suposar l’adoctrinament a Catalunya.
L’escola Tàber, l’ase dels cops, no disposa d’eines per aturar el tsunami informatiu i l’assetjament és «terrible», en paraules de la seva directora, Maite Roca. Per sort, el focus es desvia a poc a poc i la notícia s’apaga com una espelma que consumeix el ble. És aleshores quan, amb el suport de les sàvies del tema, com Teresa Duran, Teresa Colomer o Ana Tarambana, comencem a posar els punts sobre les is i il·lustrem el tema amb sensatesa i cura: «En
termes generals, cal confessar que aquest centre educatiu duu a terme una molt bona tasca. Per tant, mereix, com a mínim, un marge de confiança»; o «Els salvatges contes populars no han trastornat psicològicament els infants, ni han portat a l’increment social de l’incest o a l’abandó infantil, posem per cas»; o «La indústria i el mercat fan inofensius els creadors. Ungerer i Roald Dahl, per exemple, serien impublicables avui dia».
Un dels principis bàsics del periodisme d’investigació consisteix a contrastar la notícia. Així, amb la voluntat de saber del «delicte» per una segona font, en aquest cas de primera mà, parlem amb Carme Launer, bibliotecària de l’escola Tàber des de fa més de trenta anys i col·laboradora de la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i amb Maite Roca, a fi que ens expliquin el cas des de la seva òptica. «Nosaltres el que vam fer a la biblioteca va ser una esporga, terme que no té res a veure amb censures ni vetos», expliquen, i és que l’esporga en el món bibliotecari suposa una de les fases de la gestió d’una col·lecció per a la millora del seu fons. «Saber triar (seleccionar) documents per incorporar-los al fons i, a la vegada, saber destriar (esporgar) els que han quedat obsolets o són poc adequats per diferents motius», llegim en un document de la Generalitat de Catalunya sobre el tema.
«La comissió de gènere de l’escola va proposar de fer una mirada sobre aquest fons a esporgar», una feina feta amb mesura, ponderada, amb l’assessorament de bibliotecaris i rigor científic.
«A l’escola hem treballat els clàssics des de sempre, s’expliquen als infants, i posteriorment obrim un debat amb els nens i es treballen conjuntament», ens comenten les mateixes fonts, és a dir, es fa un excel·lent exercici de lectura crítica que permet, a més, contextualitzar, motivar i aprofundir sobre el tema, i contextualitzar-lo, aportant altres lectures de temàtica similar. I és que, si desconeixem les fonts que han alimentat la nostra cultura, com podrem
interpretar que Hèrcules i Superman no són sinó cosins germans?
Justament la tasca educativa ha de consistir a oferir altres mirades crítiques i lúdiques a l’entorn de la lectura d’origen. I si no ho fem, ens pot passar com a aquell alumne que, en resumir la tràgica història de Romeu i Julieta, passada pel sedàs del políticament correcte, la va narrar com un partit entre el Barça i el Madrid, tal com passava en un dels capítols de la sèrie de Les Tres Bessones…
Però també hauríem de procurar de no deixar-nos emportar per les modes del moment, de ser capaços de ponderar i
mesurar determinades decisions, de contrastar les coses, d’anar a les fonts. Potser també caldria, com bé diu la Teresa Duran, «revisar si la biblioteca té massa llibres didàctics que actuen com un sermó, en lloc d’aportar els avantatges formatius de la literatura». Ei, i deixem treballar amb tranquil·litat l’escola, confiem en els seus professionals i deixem que la bromera baixi abans de fer el primer glop!
