Ens plantejàvem per a aquest monogràfic entrevistar una persona que ha fet de la seva dificultat en l’aprenentatge acadèmic una oportunitat per avançar en el seu desenvolupament personal i professional. En una reunió a la Fundació Itinerarium, en la qual és patrona, vam conèixer la Luz Rello i vàrem veure personalitzat en ella el perfil adequat per integrar en aquest monogràfic. Quan li vam plantejar la proposta d’entrevistar-la, va acceptar-ho de seguida.
Luz Rello va néixer a Madrid el 1984. És llicenciada en Lingüística per la Universidad Complutense de Madrid, especialitzada en Processament del Llenguatge Natural i Tecnologies del Llenguatge Humà i doctora en Informàtica per la Universitat Pompeu Fabra.
La seva recerca ha rebut diversos reconeixements, entre els quals, el Premi a la millor investigadora Joves d’Europa 2013 per l’European Young Researchers Award, l’Innovador Social de l’any per MIT Technology Review el 2014, el Premi Princesa de Girona Social 2016, i va ser inclosa en la llista Forbes 30 Under 30 del 2017. Ashoka Fellow i investigadora a la Carnegie Mellon University. El 2016 va fundar l’empresa social Change Dyslexia, des de la qual dirigeix i treballa amb un equip interdisciplinari en la detecció precoç i el suport al tractament de la dislèxia.
Autora de nombroses publicacions, dedica la seva feina a l’estudi i l’aplicació de la intel·ligència artificial al desenvolupament d’eines, aplicacions informàtiques i models de treball per ajudar en l’educació dels nens amb dislèxia.
És per tot això i per la pròpia experiència a fer front a les seves dificultats i els seus obstacles en el procés d’aprenentatge acadèmic que estem segurs que la seva visió pot aportar una reflexió profunda sobre les dificultats de l’aprenentatge i sobre les repercussions que això genera en la personalitat. A més a més, creiem que pot aportar pautes d’ajut per tal d’emprendre els camins de voluntat i d’esforç que calen per tirar endavant. Amb aquesta pretensió, doncs, encetem el diàleg i, d’antuvi, agraïm a la Luz la seva atenció i disponibilitat.
Perspectiva Escolar: Com definiries el que pot considerar-se com una dificultat d’aprenentatge i quines tipologies destacaries com a més importants per tenir en compte a nivell educatiu?
Luz Rello: Les dificultats d’aprenentatge integren un conjunt variat de trastorns que es manifesten amb dificultats significatives en l’adquisició i l’ús de la capacitat per entendre, parlar, llegir, escriure, raonar, o per a les matemàtiques.
Entre els psicòlegs i els terapeutes professionals el que es pren com a referència és l’última edició del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) o DSM-5, de 2013, en què es descriu el denominat «trastorn específic d’aprenentatge» per tal de referir-se a un patró de dificultats de l’aprenentatge que es caracteritza per problemes com la manca de precisió o fluïdesa en el reconeixement de paraules, el lletrejar malament i la poca capacitat ortogràfica. Una vegada diagnosticat, cal determinar si aquest trastorn es presenta: 1) amb dificultats en la lectura (afecta la precisió en la lectura de paraules, la velocitat o la fluïdesa de la lectura i la comprensió lectora); 2) amb dificultats en l’expressió escrita (influeix en la correcció ortogràfica, gramatical i en la puntuació, i en la claredat i l’organització de l’expressió escrita); o bé, 3) amb una dificultat matemàtica (sentit dels números, memorització d’operacions aritmètiques, càlcul correcte i fluid i raonament matemàtic). Cada una d’aquestes manifestacions es correspon amb els termes tradicionals de dislèxia, disgrafia i discalcúlia, respectivament.
La dislèxia, la disgrafia i la discalcúlia són les tres dificultats d’aprenentatge més comunes. Segons les estimacions, entre el 5% i el 10% de la població té dislèxia.
PE: En la teva vida escolar vares tenir dificultats d’aprenentatge? En què consistien?
LR: Tinc dislèxia. L’ Associació Internacio-nal de Dislèxia va consensuar la definició de dislèxia, que també és utilitzada pel National Institute of Child Health and Human Development (NICHD) dels Estats Units així: «La dislèxia és una dificultat específica de l’aprenentatge d’origen neurobiològic. Es caracteritza per dificultats en el reconeixement precís i fluid de les paraules (escrites) i per dèficits, en la descodificació (lectora) i en l’escriptura. Aquestes dificultats són producte d’un dèficit en el component fonològic del llenguatge. Són inesperades (discrepants) en relació amb altres habilitats cognitives (que es desenvolupen amb normalitat) i una adequada instrucció escolar. Com a conseqüències secundàries, poden presentar-se problemes en la comprensió de la lectura i una experiència lectora reduïda que pot afectar l’adquisició i l’increment del vocabulari i de la base dels coneixements».
En resum, la dislèxia genera dificultats en la lectura i l’escriptura, circumstància que dificulta molt les tasques escolars dels infants, ja que el mitjà més comú d’aprenentatge és la lectoescriptura. Això fa sentir els infants que són menys intel·ligents (encara que això no és veritat) i es converteix en un predictor de fracàs escolar si no es fan les adequades adaptacions i tractaments. Sobretot, si no es detecta a temps.
PE: Creus que les dificultats d’aprenentatge més comunes que hi havia en el teu període escolar són les mateixes dificultats que avui es troben els educadors?
LR: Són les mateixes, ja que el seu origen és neurobiològic, el que canvia és el context. La principal diferència té a veure amb el format en el qual s’aprèn. Avui, encara que la lectoescriptura continua sent el mitjà més comú d’aprenentatge a l’escola, també s’incorporen altres formats, com l’audiovisual. A més, ara disposem d’eines tecnològiques que faciliten la vida a les persones que presenten aquestes dificultats; per exemple, existeixen correctors ortogràfics, lectors de text, audiollibres i dictats automàtics. També ha canviat el coneixement. Quan jo era petita detectar una dislèxia era una raresa (jo vaig tenir molta sort). Avui continuen existint molts casos sense detectar, però cada cop es coneix més i es detecta abans, i també hi ha més informació sobre les eines de treball per atendre aquests casos.
PE: Com vivies aquestes dificultats i com t’afectaven personalment des del punt de vis-ta emocional, sentimental, social…?
LR: Em sentia tonta, pensava que no arribaria mai a la universitat. Treballava i treballava, però no veia resultats. Això afecta directament l’autoestima. Quan em van detectar la dislèxia, tot va començar a canviar. Jo tenia un somni repetitiu, i era que obria les notes i veia que havia tret excel·lents en totes les assignatures, i sempre em generava molta angúnia perquè sentia que això no em passaria mai, a mi. Un dia, era a cinquè de Primària, vaig obrir les notes i em vaig trobar que tot eren excel·lents, i llavors, en aquell moment, vaig pensar que el col·legi s’havia equivocat amb les notes, imagineu-vos el sentiment.
D’altra banda, crec que el fet d’haver sentit que tenia una dificultat per a l’aprenentatge m’ha fet ser resilient, no donar-me mai per vençuda; també crec que m’ha ajudat a desenvolupar altres fortaleses com, per exemple, la creativitat.
PE: Què creus que caldria fer, en cada un d’aquests casos de dificultat d’aprenentatge, per tal de reduir-les a les aules?
LR: El primer és articular un sistema de detecció precoç. I per assolir-ho cal molt dotar d’informació sobre aquestes dificultats mestres i orientadors. I, d’altra banda, cal desenvolupar eines i protocols de cribratge que no siguin massa dificultosos per tal que es puguin aplicar de manera massiva. En aquest sentit des de Change Dyslexia hem desenvolupat la prova de detecció Dytective (https://www.changedyslexia.org), un test de detecció de la dislèxia gratuït que es pot fer només en quinze minuts.
Un cop detectada la dificultat d’aprenentatge, cal transmetre una informació de normalitat: no es tracta d’una malaltia sinó d’una dificultat que es pot treballar i compensar. Cal reforçar l’autoestima i explicar el que és als professors i als companys de classe per tal d’evitar la discriminació.
Cal començar un procés de reforç per poder compensar les dificultats, que poden recolzar-se en eines tecnològiques, com és el cas del videojoc DytectiveU (https://www. changedyslexia.org), un joc d’estimulació cognitiva que treballa sobre les dificultats i fortaleses dels infants amb dislèxia.
D’altra banda, les diferències socioeconòmiques de les famílies no haurien de ser una barrera per accedir a un tractament per ajudar a solucionar les dificultats d’aprenentatge.
Desafortunadament encara avui ho són. Cal cercar solucions polítiques per solucionar aquestes diferències. Nosaltres aportem el nostre granet de sorra oferint les beques DytectiveU a las famílies més necessitades.
PE: Quins consells donaries als alumnes que es troben en dificultats d’aprenentatge? I a les seves famílies? I als mestres?
LR: Sobretot els transmetria un missatge de tranquil·litat. Existeixen molts problemes en aquesta vida, i la dislèxia, per sort, no és res greu. La dislèxia, amb treball i l’ajut necessaris, se supera. En els vuit anys que fa que l’investigo, encara que no siguin gaires, he vist com passaven pel nostre laboratori famílies amb infants petits i adolescents que de debò que semblava que no aconseguirien sortir-se’n pas, i avui estan fent el que volien fer. És important que el nen o la nena vegi que la família està «a favor» seu i que no se’l castiga per les seves dificultats, ja que sovint ells hi posen molt d’esforç però, tot i aquest esforç, no aconsegueixen resultats acadèmics satisfactoris. Cal dir-los i convèncer-los que la dislèxia no té res a veure amb la intel·ligència, i explicar-los que hauran de fer un esforç extra mentre estiguin a l’escola, però que després, a la vida, no té tanta importància.
També és molt important que comencin a rebre les activitats de reforç i d’estimulació necessàries per compensar la dislèxia. I que rebin reforç per tal d’intensificar les seves fortaleses. Molts infants amb dislèxia desenvolupen fortaleses a l’àrea de processament visual o en la creativitat, no se sap si és un fet implícit amb la dislèxia o bé una conseqüència de la compensació de les dificultats. El que sí que és clar és que reforçar aquestes fortaleses ajuda a compensar les debilitats de la lectoescriptura. Molts d’aquests infants arriben a ser molt exitosos en les seves professions.
PE: Com han influït les teves dificultats d’aprenentatge en el teu desenvolupament personal i professional?
LR: Suposo que arran de les dificultats que tenia amb la lectoescriptura vaig començar a interessar-me molt pel llenguatge; volia controlar-lo, aprendre totes les paraules del diccionari, comprendre’n les regles. I encara que era més difícil per a mi que per a algú sense dislèxia, el meu esforç em va portar a convertir-me en una experta en el tema i em vaig llicenciar en Lingüística.
Com que per a mi la lectoescriptura era molt difícil, vaig desenvolupar estratègies d’estudi molt visuals, les quals després m’han ajudat a tenir èxit en el món acadèmic. També vaig aprendre a simplificar la informació, i això em va ajudar a comunicar-me amb més eficàcia. Crec que les persones amb dislèxia estem acostumades a trobar maneres diferents de fer les coses, i això ajuda a trobar noves solucions als problemes existents.
Moltes gràcies, Luz, per les teves paraules que, de segur, seran esperançadores per a tothom: per als professionals de l’educació, que podem veure llum en el camí de molts dels nostres nois i noies que tenim a les aules i necessiten la comprensió, l’ànim i l’ajut que ens proposes (i d’aquesta manera potenciarem que a les escoles i els instituts s’aposti per implementar processos d’ajut a tothom que li calgui), i, és clar, per a les moltes famílies a les quals també aquesta llum d’esperança que descrius pot aportar més felicitat en veure que gràcies a la constància i l’esforç un futur de plenitud per als seus fills i filles és possible.
JOSEP CALLÍS
ELENA NOGUERA
Perspectiva Escolar
