Amb aquesta concentració d’eleccions en poc marge de temps, es parla més d’educació, en debats i interpel·lacions. I aquests dies s’hi ha afegit la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel Partit Popular arran de l’aprovació de la Llei d’educació de Catalunya de 2009.
Se’ns fa força estrany llegir que el que genera més acord és l’increment d’ajuts a l’educació de 0 a 3 anys. O potser no hauria de sorprendre. Qualsevol partit, administració o entitat parla de la «universalització del 0-3» per apropar-se a la ciutadania, a les famílies, a qualsevol model de família. Un acostament potser més fàcil que buscar consens en temes de drets fonamentals, d’habitatge digne o salut.
El que cal perfilar és què s’entén per universalització del 0-3. Segons la proposició no de llei presentada l’any 2018 i pendent de l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, la universalització és garantir una plaça pública a totes les famílies que tinguin un infant d’entre 0 i 3 anys, amb el propòsit de combatre el fracàs escolar, reduir les desigualtats i millorar la conciliació entre la vida laboral i la familiar. Per fer-ho s’integraria aquesta plaça en una xarxa de recursos públics i gratuïts. Ara bé, instaurar una reforma per avançar en la gratuïtat ha de tenir molt en compte quins són els requisits dels centres, sobretot pel que fa a la ràtio. Segons els sindicats, aquesta universalització costa entre 6.000 i 11.000 euros per cada una d’aquestes les places públiques. A més, per oferir aquest servei, caldria contractar 30.000 mestres.
Crear noves places públiques de primer cicle d’educació infantil no es pot entendre com la incorporació dels 2 anys als centres públics d’infantil i primària, com s’ha fet en diferents comunitats autònomes. La universalització, quan arribi –i de la qual ens congratularem–, ha de garantir els drets dels infants, i el seu desenvolupament personal, físic, social, cognitiu i emocional. En definitiva, ha de donar oportunitats a tots els infants i afavorir-ne el benestar.
Davant de la possibilitat d’ampliar la xarxa pública per a infants de 0 a 3 anys, cal reivindicar el model actual de les escoles bressol, que se sustenta en una atenció educativa i social de qualitat, adreçada a la petita infància i a les famílies, des de la visió plenament educativa de l’etapa. A més aquesta atenció reverteix en les possibles desigualtats entre infants, en un espai de relacions respectuoses i de corresponsabilitat. I potser arriba de nou el moment de reivindicar una educació infantil completa, de 0 a 6 anys, compartint espais, temps, professionals i projecte educatiu.
Mentrestant, no oblidem que una educació infantil de qualitat passa per fer polítiques que interpretin, des del marc educatiu i social, els drets i les potencialitats dels infants.
