Entrevistem Alfred Garcia i Jordi Ciprés a la seva botiga JugarXJugar, al barri de la Sagrada Família de Barcelona. Des del 2007 poden dedicar-se professionalment al seu gran hobby: jugar. Els agrada definir-se com a assessors lúdics i es nota que gaudeixen conversant sobre el tema. L’entrevista és molt fluida. Fa goig escoltar dos grans amics contestant les preguntes amb tanta passió. Tenen molta experiència i molt a explicar.
Nora Tarnow: Perquè us agrada jugar?
Alfred Garcia i Jordi Ciprés: El joc té una vessant social molt important. No és només el fet de jugar, és compartir una estona, inquietuds, parlar, fer noves amistats… També ens agrada el joc perquè, a més de diversió, és aprenentatge. Tot i que quan ets petit no ho penses, no te n’adones, que mentre jugues estàs aprenent. Nosaltres sempre hem tingut clar que jugar no és només cosa de nens. Pots jugar tota la vida. No t’ha de fer vergonya. Tampoc és una pèrdua de temps. Quan estàs amb algú, mai perds el temps. Tot i així, no a tothom li agrada jugar. És molt personal.
NT: On vau descobrir aquesta passió?
Alfred Garcia: Comences quan ets nen. A casa sempre ens havia agradat jugar. El meu pare era molt aficionat als escacs. De petit sempre em guanyava. El meu repte era guanyar-lo. El dia que ho vaig aconseguir em vaig posar la mar de content! Jugava als típics jocs de l’època: als escacs, parxís, dòmino, Scrabble, Monopoly… Avui en dia tenim molta més varietat, però fa trenta o quaranta anys hi havia pocs jocs.
Jordi Ciprés: A casa els pares sempre jugàvem a cartes. Cada diumenge, quan pujàvem a la torre, s’ajuntaven amb els tiets per fer timbes de guiñote. Nosaltres també jugàvem a cartes, al parxís, al Monopoly, al Cluedo…
NT: I a l’escola, jugàveu a l’aula?
AG i JC: No! Llavors era tot molt antiquat. Tots aquests sistemes pedagògics són relativament nous. Del segle xxi podríem dir! A la nostra època l’aprenentatge era memorístic. Havies d’aprendre’t qualsevol dada absurda i estúpida dels llibres. No hi havia una part lúdica. No es buscava que t’ho passessis bé aprenent. Havies d’aprendre per nassos. A l’hora del pati ens donaven una pilota i jugavem a futbol o a bàsquet. Quan sortíem del col·le anàvem al carrer a jugar amb la pandilla. Els pares no ens veien en tota la tarda fins a l’hora de sopar.
NT: I què en penseu del fet que ara es comenci a introduir el joc a les aules?
AG i JC: És molt positiu i no només parlant com a botiguers. És una altra manera d’enfocar l’educació. Els nens reben els ensenyaments molt millor i els agrada més. És positiu per a tothom: per als nens, per als professors i per als que viuen del món del joc. Quan vam obrir la botiga teníem clar que els jocs tenien molt potencial educatiu. Els jocs són una forma molt divertida d’aprendre. Segurament encara no estem preparats per utilitzar-los com a base, però sí com a suport. Hi ha molts profes que estan fent molt bona feina.
NT: En la vostra opinió, què aporta el joc als infants i joves?
AG i JC: El joc sempre és educatiu. No només pel fet que treballis mates, llengua…, sinó perquè es juga amb regles i estratègies. I com hem dit, té una part social. Aprendre a guanyar i a perdre és molt important. No t’has de frustrar perquè hagis perdut. El que has de fer és analitzar què ha passat i què pots fer per millorar. El joc també serveix per connectar generacions.
NT: Quina relació teniu amb els docents d’escoles i instituts?
AG i JC: A JugarXJugar venen professors que ho tenen tot molt clar i ens proposen una llista de jocs o una activitat concreta amb un joc ja pensat. Tambe venen profes que han sentit a parlar del tema i volen aprendre’n. Nosaltres coneixem molts jocs i ells coneixen les matèries, per això es crea una bona sinergia.
NT: Com a experts del joc creieu que els docents necessiten formar-se per poder implementar el joc a l’aula?
AG i JC: Depèn molt dels interessos dels professors. Afortunadament cada vegada estan més motivats. S’adonen que el joc és un aliat. És una bona forma de motivar els alumnes. Molts professors venen amb l’aprenentatge fet perquè són jugadors habituals. És clar que una formació els ajudaria, però si no s’hi impliquen, no funciona. També depèn de la direcció del centre. Per exemple, vam fer una activitat amb alumnes de Batxillerat sobre la Guerra Freda. El professor hi estava molt implicat i l’escola li va donar permís per comprar uns quinze jocs. És una inversió important per a una activitat que només es fa un cop a l’any. Si el director hagués dit que no, aquest projecte no s’hauria fet, per molt implicat que hi estigués el profe.
NT: Quan assessoreu els docents, feu un seguiment posterior?
AG i JC: No sempre. Hi ha escoles que sí que ens ho demanen, però n’hi ha d’altres que ho treballen pel seu compte. Normalment fem formacions als professors. Els ensenyem a jugar a diferents jocs i els mostrem possibles propostes educatives. Però, al final són ells els experts en educació i poden trobar més aplicacions. En aquest sentit nosaltres estem més limitats. Tenim el coneixement professional del món del joc i ells tenen el de l’ensenyament.
NT: Aquestes formacions les feu només amb els docents o també amb els alumnes?
AG i JC: Normalment intentem fer-ho amb els professors. Ho hem fet alguna vegada amb alumnes de Primària de Cicle Inicial, però quan ajuntes vint nens és molt difícil. Requereix més personal i és una feina complexa. Necessitem una infraestructura concreta: professors implicats que estiguin un a cada taula. Si no, l’activitat no flueix. Per això, preferim treballar amb els docents. Nosaltres els donem les eines i després ells ho treballen amb els nens.
NT: A part de treballar amb escoles, també feu altres activitats. Ens podeu explicar què és la Thursday Night Fever?
AG i JC: Quan vam inaugurar la botiga teníem clar que volíem crear una comunitat. Nosaltres ja quedàvem setmanalment per jugar amb amics. Anàvem al Bar Queimada, un clàssic de Barcelona que té més de 700 jocs de taula. Per no fer-los la competència, la nostra trobada es fa els dijous. El primer dia érem quatre persones, el segon n’érem sis, després deu… Ara ja hem fet unes 300 sessions! Funciona molt bé i sempre ho tenim ple. Qui vulgui venir només s’ha d’apuntar al web. Com a botiga ens serveix per ensenyar les novetats i així nosaltres també provem els jocs. Ho necessitem per a la nostra tasca professional: saber jugar per poder encertar amb el client. Tothom hi surt guanyant.
NT: I amb nens, feu cap activitat semblant?
AG i JC: Ens agradaria, tot i que no tenim gaire temps. Les activitats dels dijous les vam intentar fer amb famílies. L’activitat es feia a la fleca del costat i es deia Els berenars en joc. Els membres de la família jugaven plegats. Però no va funcionar perquè els pares es prenien el cafè mentre els nens jugaven sols. Potser en un futur buscarem una altra fórmula, perquè hi havia pares que sí que valoraven el temps que compartien amb els seus fills. Quan es juga, es crea una relació molt interessant: els pares no són els jefes, no estan per sobre dels fills, estan al mateix nivell. Tothom juga amb les mateixes regles i això no passa a la vida real.
NT: En què consisteixen els tallers lúdics que oferiu?
AG i JC: És una eina que hem ofert, semblant a les activitats que fèiem amb les famílies, però més personalitzat. Qui vulgui pot venir a jugar amb els nostres jocs (famílies, grups d’amics, de feina, docents…). Nosaltres els acompanyem i guiem durant tota la sessió. Poden jugar als jocs que ells vulguin o als que nosaltres els proposem. Demà, per exemple, ve un grup de deu persones. Busquen veure dinàmiques de jocs per aplicar-les després en qüestions d’empresa i de gamificació.
NT: La gamificació és un terme que ha aparegut recentment. Què ens en podeu dir?
AG i JC: Ens arriba una mica de rebot. Creiem que té poc a veure amb el que fem. Nosaltres podem explicar amb molt detall la majoria de jocs que tenim a la botiga i podem tenir idees del que es pot treballar amb cada joc. El que realment sap com aplicar-ho a nivell de l’ensenyament i sap gamificar és el profe. Ells tenen més eines i saben el que necessiten per a cada assignatura. Alguns docents que gamifiquen han vingut a provar els nostres jocs per després crear-ne un. Amb les mecàniques que veuen als jocs que els ensenyem, creen i adapten un joc per a vint-i-quatre alumnes. Per gamificar s’ha de saber com aplicar els jocs a l’aula. Hi ha profes molt imaginatius.
Acabem l’entrevista i els proposo que escullin un lloc per fotografiar-los. Insisteixen a posar-se al costat de la placa de la botiga on es llegeix la següent frase atribuida a Plató: «Es coneix més una persona amb una hora de joc que en un any de conversa».
NORA TARNOW
Estudiant de Periodisme
Universitat Pompeu Fabra
