Els infants són de tots. No només dels seus pares i de les seves mares. No són una propietat privada: són del món. I és el món qui ha de vetllar pel seu benestar. Per això, a vegades, m’esvero una mica quan en una reunió amb altres professionals, parlant de casos, dic, per exemple: que si la família d’un alumne que pateix crisis nervioses importants no ens aporta la informació necessària sobre el que té i com hem d’actuar per evitar que es faci mal o faci mal a algú, trucaré al seu metge perquè ens ho expliqui directament i per traspassar-li la informació de com està el noi al centre educatiu. «Nosaltres no podem trucar al seu metge», «A nosaltres no ens donaran pas la informació», «Nosaltres no hem de ficar el nas a casa de ningú». Jo em sulfuro, és clar. Però sé que no hi ha males intencions, només desconeixement de la normativa: la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (títol I, capítol I, article 3.1), diu: «L’obligació de vetllar pel respecte efectiu dels drets dels infants i els adolescents és una responsabilitat de la família, de tota la ciutadania i, molt particularment, de tots els poders públics, que també tenen l’obligació de defensar-los i promoure’ls.» Els mestres, els educadors, els metges, som servidors públics i, com ordena l’article 5 del capítol II de la mateixa Llei: «L’interès superior de l’infant o l’adolescent ha d’ésser el principi inspirador i fonamentador de les actuacions públiques.» Per això, si els pares no ens acaben facilitant la informació necessària per saber què li passa al nostre alumne i com podem ajudar-lo, trucaré al seu metge. Perquè, per sobre de tot, preval el seu dret a la salut. Malgrat que la família negui o no accepti la possible malaltia, la negligeixi o no sàpiga fer-ho millor.
Jordi Cots, advocat i pedagog que ha dedicat la seva vida professional a la defensa dels drets dels infants des de Justícia i Pau i com a adjunt al Síndic per als Infants, diu que la societat no acaba de fer-se seva la infància amb la qual conviu. Que totes les persones, tinguin la formació que tinguin, haurien de conèixer els drets dels infants per tal de poder garantir-los i preservar-los.
«Un dret», m’explica, «és una necessitat protegida per la llei». Per això, continua, «hem de trobar quines són les necessitats de l’infant. Però han de ser necessitats que el dret pugui protegir, perquè el dret no ho pot tot». I em posa un exemple: «L’infant ha de ser estimat, però el dret no pot obligar a estimar.» I afegeix: «El dret no pot obligar a estimar però pot dir que els pares tenen dret a satisfer els drets dels seus fills i facilitar així les coses.» I aquesta explicació em sembla tan bonica que no me’n puc estar de compartir-la amb vosaltres.
El 20 de novembre d’enguany se celebra el trentè aniversari de la signatura de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides, i en fa seixanta d’una Declaració dels Drets dels Infants que n’és el precedent. Pot ser aquesta una bona excusa perquè mestres, educadors, pedagogs, metges, famílies i ciutadania en general ens preguntem i debatem sobre quines són les necessitats actuals de la nostra infància, quines lleis existeixen i quines necessitem per protegir aquestes necessitats, i com ho hem de fer per, entre tots, garantir el bon tracte als més petits. També és una bona oportunitat per divulgar-ho entre els protagonistes d’aquesta història: explicar als nens i les nenes que tenen uns drets i que la família, els serveis públics i la societat hem de vetllar per protegir-los.
El mateix Jordi Cots va escriure un llibre pedagògic per acompanyar-nos en aquesta tasca: La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant. Guia breu, publicat per Rosa Sensat, un llibre que hauria de ser a les biblioteques de totes les escoles, instituts i serveis públics o privats que treballin amb infants.
«El dret no ho pot tot», em diu en Jordi Cots, per això la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides promulga principis que es poden desplegar en lleis. «Una Declaració», en canvi, «sí que ho pot tot, perquè és una relació de principis generals, de desitjos, d’utopies.» I em regala la Declaració dels Drets dels Infants del pedagog polonès i jueu Janusz Korczak, una declaració d’amor als infants que jo ara us vull regalar a vosaltres:
«L’infant té dret a l’amor. Al respecte. A gaudir de les millors condicions per créixer i desenvolupar-se. A viure en el present. A ser ell mateix, ella mateixa. A ser pres seriosament. A ser apreciat per allò que és. A desitjar, a demanar, a reclamar. A tenir secrets. A una mentida, una equivocació, un furt ocasional. Al fet que se li respectin els seus béns i el seu pressupost.
A l’educació. A resistir les influències educatives que entren en conflicte amb les seves creences. A protestar contra una injustícia. A un tribunal d’infants on ell pugui jutjar i ser jutjat pels seus iguals. A ser defensat davant un tribunal de justícia especialitzat en infància. Al fet que se li respecti la tristesa. A conversar íntimament amb Déu. A morir prematurament.»
Estimar els infants, cuidar-los, protegir-los, vetllar pel seu benestar físic, psíquic, emocional i social, és la inversió de futur més rendible, potser l’única, per assegurar-nos un món més habitable, més sa, un món millor.
ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga
