El monogràfic de Perspectiva Escolar de novembre el dedicàvem als temes controvertits, aquelles situacions i problemàtiques que provoquen emocions intenses i divideixen l’opinió pública i les persones individuals. Sembla evident que la independència de Catalunya, el dret d’autodeterminació o la mateixa existència de la monarquia ho són. Com ho serien també les protestes als carrers, l’ocupació d’espais públics o els talls de carreteres…
Dèiem aleshores que es tracta de temes complexos i actuals, que poden ser vistos i viscuts des de perspectives molt diferents, que no tenen una resposta fàcil i que generen tensions entre companys, familiars i amics; per això, hi afegíem, pel que fa a l’àmbit educatiu cal fer una aposta decidida pel debat, el diàleg, l’argumentació, l’escolta activa i el pensament crític, donant veu a tothom i estimulant la diversitat de punts de vista, amb la voluntat de formar ciutadans i ciutadanes lliures i amb capacitat d’intervenir en la presa de decisions sobre el seu futur personal i col· lectiu, sobre el futur de la Terra i de la humanitat.
Arran de la sentència dictada pel Tribunal Suprem el 14 d’octubre contra els polítics i activistes catalans empresonats després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, s’han viscut a Catalunya dies convulsos: foc als carrers, barricades, contenidors cremats, manifestacions massives, discursos encesos, ulls buidats, detencions arbitràries, empresonaments poc justificats, acusacions de terrorisme… Com afirmava Dewey al seu Credo pedagògic, l’escola ha de representar la vida actual, però simplificant-la, ja que la seva complexitat podria fer que els infants i adolescents, en entrar-hi en contacte, pateixin confusió o desconcert, i l’educació més aviat hauria de servir per il·luminar els problemes i per comprendre’ls, en la mesura del possible, en la seva complexitat. Perquè el coneixement es construeix a partir de l’experiència, en interacció amb el medi, si es tracta de donar sentit a la vida i a l’educació, i no pas a través dels llibres o de les imatges en abstracte i sense context.
Dit d’una altra manera, l’escola no pot tancar els ulls a la realitat, i seria imperdonable que els docents no haguessin donat temps, espai i ocasió als seus alumnes per parlar i reflexionar sobre el que passava als carrers de Catalunya, sobre el que apareixia contínuament a les televisions, el que corria i s’expandia per les xarxes socials, el que comentaven familiars, veïns i amics. L’escola, però, ho ha de fer amb intencionalitat pedagògica i amb voluntat ètica, perquè ni tot s’hi val, ni totes les opinions tenen el mateix valor, ni els drets humans són una simple declaració innòcua, per fer bonic: d’aquí la importància del diàleg, de l’argumentació i la diversitat de punts de vista. No es pot donar legitimitat als discursos d’odi, ni a la violència contra les persones, ni a les calúmnies, ni a la deshumanització de l’altre. Ben al contrari, aquestes són ocasions magnífiques per aprendre a viure juntes persones que pensem diferent, per fer de la convivència no pas un relat màgic i retòric, sinó un aprenentatge real, encarnat i útil.
Miquel Soler Roca, el massa desconegut mestre català-uruguaià, s’hi refereix amb claredat meridiana, ell que va patir un exili forçat durant la dictadura militar d’aquell país llatinoamericà i que ha contribuït a reformular el sistema educatiu de l’Uruguai en democràcia; al seu magnífic llibre Educació, resistència i esperança diu: «No puc concebre una institució educativa que no se senti en situació, és a dir, actuant en un context social concret. L’educador és, avui més que mai, un ésser del seu temps en el món, i té el compromís d’estar informat, de comprendre tant com sigui possible el que està passant… El món d’avui no admet la neutralitat dels ciutadans. L’escola hauria de ser el lloc de la participació en la política. De la política com a pregunta i com a exercici de recerca de la resposta, no pas com a adoctrinament. A l’educador, en aquest àmbit, li pertoca contribuir al coneixement, a l’anàlisi i fins i tot al debat polític, però, en cap cas, fer de la seva càtedra un centre de militància partidista.»
