Aquest text recull idees que sorgeixen de les oportunitats que he tingut al llarg dels anys de veure en acció mestres magnífiques i grans lectores que introduïen la poesia en cada escletxa de temps o d’espai que sorgia a la seva aula; a vegades com qui no vol la cosa, de manera espontània, ràpida i impensada, i a vegades entraven en un poema amb tot el grup classe a coll, i en parlaven de manera compartida, dialogada i argumentada per entendre’l i entendre’s millor, fent que cada vers, en aquells moments, fos la cosa més important de la capa de la Terra. Altres idees sorgeixen de l’oportunitat impagable que he tingut els dos darrers anys de compartir lectures amb alumnes d’Infantil de l’Escola La Draga. A tots ells, moltes gràcies.
Dret a la transcendència
Un bon poema és ben sovint una invitació a la transcendència, un pretext per parlar de temes profunds i complexos: la història d’una puça o d’una tortuga poden explicar de manera subtil el conflicte més abismal del nostre veí. Però a vegades preservem els infants de la transcendència, els l’estal-viem. Potser pensem que no poden entendre determinats temes, que no en saben parlar o que no els interessen: el cas és que són presents en la quotidianitat dels infants, i per això mateix també tenen necessitat de parlar-ne. Un poema pot ser el correlat per
fecte per abordar intangibles, misteris que els infants, amb poesia o sense, es plantegen: la vida mateixa, la mort, la divinitat o l’amistat.
Així com sabem des de fa temps que es pot fer filosofia a partir dels tres anys (De Puig, 2012), a les aules d’Infantil i Primària també podem fer poesia de molt calat: no ens cal cenyir-nos només a poemes senzills i transparents. Així mateix, quan un poema genera grans preguntes, no hem d’evitar els debats de fons que susciten. No ens podem refugiar en la literalitat i mirar d’entendre només el nou vocabulari, sinó que hem d’aixecar el vol amb els alumnes cap a discussions complicades: dir que un poema parla de l’amor o de la mort no és una resposta, només és un bon punt de partida per al diàleg i la comprensió. Les preguntes següents serien: Què en diu el poema, de l’amor? Com el viu, el poeta?
Figura 1. La imatge pertany a un detall d’una fitxa d’ús comú amb fragments de poemes sobre la tardor. Observem que el poema és a la meitat i se li ha canviat el títol. Potser s’ha considerat massa llarg o potser s’evita la dimensió reflexiva, transcendent del text, la menys planera. Els últims versos són fonamentals, inescapçables, i els nens segur que tenen alguna cosa a dir sobre les iteracions del temps: les rutines no tenen altra voluntat que fonamentar una visió cíclica de la vida!
Dret a no entendre gaire res
Quan ens proposem treballar un poema a l’aula, sembla que hem de garantir que els infants l’entenguin de dalt a baix, de manera exhaustiva: totes i cadascuna de les paraules, totes les metàfores, cadascuna de les idees de fons. Ens oblidem que els adults sovint també naveguem per textos dels quals només som capaços d’extreure’n algunes idees esparses, i tot i així ens interessen! Hauríem de conservar aquesta laxitud en poesia. Hem de tenir en
compte la possibilitat de llegir als infants un poema per gaudir simplement de la seva musicalitat i sentir coses noves: estranyesa, neguit, empatia; o encuriosir-se per allò que se’ns escapa.
Figura 2. «Bombolles», de Joana Raspall, és un poema molt treballat a les aules
perquè es considera diàfan i garantit i l’activitat derivada que suggereix (fer bombolles)
és també bonica i senzilla. Fixem-nos, però, que en els últims versos enceta
una reflexió sobre l’eteri i l’efímer que val la pena no passar de puntetes! Per altra
banda, cal proposar també poemes com «zing-zings d’azots», d’Enric Casasses, encara
que no el tinguem del tot apamat: poemes en què el joc fonètic prevalgui i les
imatges –surreals, oníriques– convoquin sensacions, més que significats precisos.
Així doncs, no sempre cal optar per poemes massa senzills. Els infants i joves tenen dret als poemes més difícils i exquisits: a veure què en fan!
Per altra banda, no cal accedir sempre a un poema per la via racional: l’expressió corporal pot ser una bona aliada per aprehendre la rima i la metàfora, podem traduir alguns versos a altres llenguatges més viscerals, en comptes d’escrutar-los per la via lògica (Fernández, 2019).
Dret a accedir a tota la poesia
A vegades, des de l’escola, ens costa posar el nas en la poesia de Montserrat Abelló, Maria Cabrera o altres poetes que no han escrit literatura infantil i juvenil. Val la pena recordar que aquestes autores no s’adrecen als infants de manera explícita però tampoc no els exclouen com a lectors: sense adonar-nos-en, potser hem traçat una línia impermeable entre poesia infantil i poesia adulta i convindria fer-la més porosa, perquè hi ha nens que als deu anys ja estan tips de bestiolaris i rimes consonants i necessiten versos més punyents o ambigus, i en l’espera potser decideixen desentendre’s de la poesia. La poesia, recordem-ho, és també una escola de llengua: de paraules poc comunes però que aporten matisos importants que ens poden fer falta en un moment o altre.
Però entrar en els universos literaris de Vinyoli o Foix no és senzill; convé que el mestre passi per davant i esculli els poemes més encertats per als alumnes: pel lèxic, pel tema, per les possibilitats de connectar-los amb altres lectures prèvies… cal definitivament una mestra lectora de poesia per entusiasmar els alumnes a llegir-ne.
Les editorials ofereixen moltes publicacions per apropar nous autors i universos literaris (considerats d’adults) als alumnes de Primària. Recentment s’ha publicat Miquel Martí i Pol (Edicions 62, 2019), una antologia amb unes il·lustracions impactants de Pilarín Bayés que conviden infants i joves a descobrir l’obra d’aquest poeta, més enllà dels ben coneguts poemaris Bon profit! o Per molts anys! (Barcanova, il·lustracions de Carme Solé Vendrell). Les col·leccions «Vull Conèixer…» (Baula), «Vagó de Versos» (Andana) o «Bosque Viejo» (Gadir) són també magnífiques portes d’entrada a autors considerats d’adults. Finalment, a biblioteques i llibreries trobarem alguns àlbums il·lustrats a partir d’un poema: petites joies editorials que espongen el vers amb la il·lustració i en suggereixen vies interpretatives. Un dels més recents i espectaculars: Llibertat, a partir d’un poema de Paul Éluard, traduït per Marc Granell i il·lustrat per Jordi Vila Delclòs (Símbol, 2019).
Figura 3. Miquel Martí i Pol, per la diversitat de temes i d’edicions que ofereix
la seva obra, pot ser un autor idoni perquè els alumnes de Primària
gosin començar a llegir poesia considerada d’adults.
Dret a triar els poemes i a apropiar-se’n
Tants debats que fem sobre les lectures prescriptives de narrativa i, en canvi, trobem del tot normal que sigui sempre el professor qui triï el poema que llegirem a classe. Arribem a l’aula amb una fotocòpia apagada i trista i ens hi posem: potser la farem brillar i els alumnes hi veuran alguna cosa més que formiguetes negres, però d’entrada els ho posem ben difícil. Tots els arguments que ens han valgut per desacreditar les novel·les prescriptives ens valen també per a la poesia obligada: no tenen en compte la diversitat de gustos, de nivells de comprensió lectora, de sensibilitats i creences o de bagatges culturals que componen una aula. I també podem recuperar el vell i vàlid argument que tot allò que s’imposa genera anticossos.
La lectura lliure també ha de tenir lloc en poesia. Això implica garantir l’accés a…
- Poemaris: Poder llegir poesia en forma de llibre, en edicions curoses i suggerents. Donar temps, espais i facilitats perquè els alumnes llegeixin llibres sencers (i no només poemes solts). Un poemari són moltes oportunitats seguides d’entrar en l’univers literari d’un autor.
- Una biblioteca de poesia: Tenir poemaris a l’abast –al racó de biblioteca d’aula o de l’escola– per fer-ne préstec i llegir amb calma i de manera continuada. Tenir obres d’autors diversos i més d’un llibre del mateix autor, per poder reincidir.
- Autors de totes les èpoques i de totes les edats: poder llegir molta poesia contemporània perquè els alumnes se sentin interpel·lats amb els propis referents i circumstàncies. Jo llegeixo Maria Cabrera o Víctor Verdú; els estudiants universitaris llegeixen Cesk Freixas o Clara Peya, i els escolten també, i els alumnes de Primària i Secundària aprecien els versos d’Oques Grasses. Tant de bo els nostres alumnes acabin la seva escolarització amb una idea oberta del cànon poètic, pensant que en algun lloc de la xarxa, en una revista o fanzín potser s’ha publicat avui el més bell poema del segle xxi, i que val la pena buscar-lo.
- Tots els mitjans, canals i formats: hi ha avui també poetes apòcrifs, que no són convidats a publicar en els canals de distribució cultural més comuns, però que tenen un discurs molt interessant, que tenen una entranya (una veritat) que és potser el que buscàvem o el que calia al nostre alumne de cicle superior que comença a atipar-se dels clàssics d’aula: furgar en webs, aconseguir autoedicions, assistir a recitals ens connecta també amb un altre tipus de poesia atípic i contemporani.
Poemes híbrids, musicats, interpretats, ballats, integrats a formats intermedials, en interrelació amb altres arts, en què el vers és una peça d’una construcció rica i polièdrica.
| Lo que sale de dentro
He sentido muchas veces algo que me empujaba hacia otro algo que me decía: corre, habla, ve, vuela; a veces es un horario de trenes a Mónaco encontrado en la mesa del café de una estación. ¿Qué es más vivo que empezar un viaje con el simple motivo de haber leído el nombre de una ciudad en un horario…? Aunque no vaya, soy libre de crear un mundo en el que iría e imaginar que ocurrirá… quizá otro día. Sea como sea, deja libre a tu corazón, que guíe tu deseo, tu voluntad, que tenga más criterio que tus «obligaciones». Hazlo, no hay motivos ya para no darte este capricho, que quizá te lleve a un lugar, donde esperabas llegar en otro momento… No dejes para mañana lo que puedas vivir hoy, vive hoy lo que te espera mañana. Suelta esas riendas y conduce sin mirar, si esperas algo en particular, nada nuevo puede aparecer. Todo será igual cuando cambie el viento, y se lleve a estos para traer a otros. ¿Dónde hay más sabiduría? ¿En lo que siente lo que hay o en lo que cualifica lo que puede ser que haya? Deja que tu corazón te enseñe que el tiempo es el mundo que tienes delante. Miente todo aquello que no tiene amor a esta libertad que sonríe y da aire. Andreu MesaRosés (2016). La ciudad de oro. Reus: A.R. Insoluble. |
Sempre
Aferrar la vida, per poder lliurar-la. Venir, és marxar. La cara i l’esquena, veure!… treure’s la bena. El viatge de la llavor, es fa a la beina. L’alegria de fer camí. El plaer de trobar-se, i també, el de saber acomiadar-se. …sempre! Misteric. A http://relatsencatala.cat/ |
Figura. Poetes recents, d’alta intensitat, que publiquen en editorials o canals poc comuns i que poden interessar els lectors de poesia de Primària.
Per això periòdicament cal fer-nos també les nostres seleccions de poemes amb què ens sentim còmodes com a mestres, o antologies d’aula, amb els poemes que realment han agradat als alumnes al llarg del curs i que quan els rellegeixin anys més tard encara els remouran alguna cosa. Triar i remenar. El dret a escollir és una via ràpida perquè els alumnes s’empoderin de la poesia.
I potser caldrà també conformar-se quan un alumne decideixi no llegir poesia una llarga temporada, i restar només a l’aguait per si algun dia se li fa un forat que només es pugui tapar amb un poema.
Dret a l’oratura
Boaventura de Sousa, sociòleg preocupat pels abismes econòmics, culturals i socials que travessen el món, encunya el terme oratura (i no oralitat) per recordar-nos la necessitat de dessacralitzar la cultura escrita i prestigiar la cultura oral; així ens recorda que l’oratura té tota una altra lògica: l’autoria o l’estabilitat d’una obra no té tanta importància, una persona es pot fer seva una peça i adaptar-la al públic, al moment i al seu geni; preval l’adequació i la capacitat de seducció. Per això mateix, l’oratura no es pot recollir, només pot viure en un moment i un context determinats perquè és allà on té la seva raó de ser i troba tota la seva riquesa i expressivitat. Si bé la poesia viatja en els llibres, esclata en la recitació: és en essència oratura.
La nostra cultura és lluny de l’oratura, però som en un moment en què la poesia dita, recitada, gaudeix de molt bona salut, i cal aprofitar-se’n: sentir Casasses és entendre què és un trobador del segle xxi; escoltar com reciten Víctor Sunyol o Josep Pedrals és un privilegi, com ho és escoltar un concert de Roger Mas o un espectacle que mescli dansa i poesia d’Albert Roig; aquestes experiències ens fan adonar de debò que la poesia pot tenir música, i tant de bo els alumnes de Primària apreciïn aquests plaers més tard o més d’hora.
Com a mestres no hem de tenir vergonya de recitar poemes meravellosament bé: preparar-nos-els abans d’entrar a classe, recitar-los ben plantades a terra tenint present el que estem dient; hem d’assajar, present el que estem dient; hem d’assajar, perseverar i anar millorant a poc a poc, per poder-ne ensenyar també als alumnes.
Queden per a una altra ocasió els altres cinc drets que conformen aquest decàleg: el dret a la metàfora, el dret a llegir poesia perquè sí, el dret a una educació poètica democràtica, el dret a escriure poesia i el dret a servir-se’n. Tots plegats es resumirien potser en el dret a la mirada poètica: a no apel·lar només a la via lògica a l’hora d’entendre i relacionar-nos amb el món i dignificar també la via lúdica, sinestèsica i irracional que ens proporciona la poesia.
Per saber-ne més
Rodari, Gianni (2017). Escola de fantasia: reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens. Barcelona: Blackie Books.
Pennac, Daniel (1993). Com una novel·la. Barcelona: Empúries.
de Puig, Irene (2012). Fer filosofia a l’escola. Vic: Eumo.
Fernández, Cristina (2019). La manera més salvatge. Universitat de Girona. Tesi doctoral.
de Sousa, Boaventura; Meneses, Maria Paula (ed.) (2014). Epistemologías del sur: perspectivas. Madrid: Akal
MARIONA MASGRAU JUANOLA
Professora del Departament de Didàctiques
Específiques de la Universitat de Girona
