Escola. Pràctiques al Marroc, una experiència docent

L’altre suposa un excedent de la representació.
[…] L’altre és rostre abans que concepte.1

La Facultat d’Educació de la Universitat de Vic – Universitat Oberta de Catalunya, i més concretament el Departament d’Educació, va iniciar el febrer de 2002, de la mà de la professora Núria Simó, un projecte de pràctiques al Marroc amb la idea d’oferir als estudiants la possibilitat de completar la seva formació i brindar-los la possibilitat de viure una experiència personal i professional enriquidora aproximant-se directament al país d’origen d’aquestes persones.
Aquest primer any es va fer una petita estada de cinc estudiants acompanyats de la professora durant quinze dies per establir un primer contacte amb diverses institucions i estudiar sobre el terreny la viabilitat del projecte, i a partir del curs següent ja va ser un veritable projecte de pràctiques, és a dir, una estada de dos mesos que cobria tot el període corresponent a la matèria.
Personalment, entre els anys 2006 i el 2014 vaig fer-me càrrec d’aquesta tasca coordinant-la i acompanyant els estudiants unes setmanes als diferents espais de

pràctiques. Faré una breu descripció del projecte per centrar-me tot seguit en els aprenentatges que aportaven als estudiants aquestes pràctiques, tot intercalant petits paràgrafs extrets de les seves memòries de pràctiques que els il·luminen a bastament.

Es tractava d’apropar els estudiants al context social, econòmic i cultural de la província de Nador, així com a les seves persones i col·lectius, convivint de forma activa amb els seus costums, activitats, creences i valors. La proposta demanava bandejar prejudicis i preconceptes arrelats i fer un esforç important per aprendre a escoltar i respectar l’altre i obrir-se a la descoberta i el coneixement amb una mi­rada nova. En les pràctiques, els vessants personal i social tenien tant pes com el professional; el fet d’apropar-se a l’entorn que ha vist néixer alguns dels nostres veïns ens ajudaria a entendre una mica la seva visió del món.

Viure durant unes setmanes el dia a dia al ritme d’una ciutat desconeguda, compartint amb els seus ciutadans trànsit, sorolls, mercats, botigues, sons, olors, paisatges, activitats laborals, esbarjo… i afrontar les contradiccions, contrastos, incerte­ses, dilemes i recels que això provocaria sense buscar cap màgia fora de les ganes d’aprendre, la capacitat de sorpresa d’un mateix i l’escolta de l’altre ens enriquiria apropant-nos a una relació més respectuosa i sensible amb les persones.

Disposàvem d’un ric ventall d’institucions que ens acollien: una escola de primària i un institut de secundària públics, l’escola espanyola de Nador, centres de desenvo­lupament de la dona, un centre mixt de formació professional per a joves amb risc d’exclusió, un centre socioeducatiu que ofereix atenció a dones, infants amb dis­capacitat física, biblioteca i centre d’esplai per a la mainada en horari extraescolar i finalment el servei de migracions de Càritas.

Això no vol dir que cada curs anéssim a tots aquests centres, perquè segons el grau dels diferents estudiants ens centràvem en uns o altres. Sí que procuràvem que cada estudiant pogués fer l’estada en dos centres, un de tipus educatiu i un altre de caire social, per tenir una visió més àmplia i rica.

El projecte

A grans trets els objectius generals, tenint en compte que hi participaven estudiants de diferents estudis de la facultat, eren:²

• Conèixer el context i el treball educatiu o social dels diferents centres i participar en la dinàmica general.
• Planificar, desenvolupar i avaluar, d’acord amb els tutors, una intervenció educativa o social dirigida a les persones de l’entitat corresponent.
• Adquirir més seguretat i coneixements, i saber vincular aspectes teòrics i con­ceptuals tractats amb la realitat viscuda al centre.
• Reflexionar de forma sistemàtica, crítica i constructiva sobre la pròpia pràctica.
• Confeccionar un dietari per anotar obser­vacions i reflexions del dia a dia.

Organització i metodologia

Podem distingir tres moments, el primer dels quals era el seminari Conèixer el Marroc, en el qual durant tres mesos, i amb una freqüència setmanal, proposàvem una iniciació al coneixement de la realitat socioeconòmica, cultural, històrica i educa­tiva del Marroc i fèiem sessions de tutoria individuals per preparar un pla de treball que es desenvoluparia durant l’estada als centres.

El segon moment era l’estada de dos mesos a les diferents institucions de la ciutat de Nador participant en les seves activitats quotidianes. Durant l’estada, en iniciar el període de pràctiques es feia una reunió conjunta entre l’alumne i el tutor de la uni­versitat amb els responsables dels centres per acordar els termes de la participació de cada estudiant; a la meitat del període se’n feia un seguiment, i en acabar, una va­loració amb els responsables dels centres.

El tercer moment era l’elaboració de la memòria de pràctiques, amb tres apartats: presentació de la província de Nador, expo­sició del projecte d’intervenció educativa o social, i valoració de les pràctiques: pla de treball, implicació personal, relació amb companys, professionals tutors… i el propi procés d’aprenentatge.

Quins aprenentatges aportava aquest projecte?

Alguns aspectes difícils d’assumir pels estudiants, i que demanaven resistència i fortalesa per no defallir, van ser la presència omnipotent de les jerarquies, el control social, la valoració del temps i la pressió de les mirades.

«No et sents lliure d’actuar a la teva manera.»3 «La pressió de les mirades em superava.» «Sovint em canviaven l’horari, no va ser possible organitzar-los, i cada dia a les vuit del matí havia de buscar la mestra i mirar de fixar-los.» «La veïna del replà es disgusta si no acceptem entrar a prendre un te amb ella, li costa entendre que seguim uns horaris d’acord amb els compromisos que tenim.»
D’una banda la vivència diària al barri, al carrer, als centres de pràctiques, i de l’altra les reflexions i els debats periòdics que fèiem alguns vespres van permetre un seguit d’aprenentatges significatius. Entre els que considero més rellevants, destaco el desenvolupament de la capa­citat d’acceptació i adaptació a entorns desconeguts, de viure en la incertesa d’un entorn amb uns codis culturals que per a nosaltres eren desajustats. I aprendre a «ser foraster» amb respecte i humilitat i a posar-nos al lloc de «l’altre», a generar actituds empàtiques i a comprendre les dificultats amb què es troben a casa nostra tantes persones vingudes de lluny.

Si els primers dies els nois i noies deien: «L’arribada a la ciutat i l’adaptació no va ser fàcil ja que es tracta d’un estil de vida i una manera de fer ben diferent», al cap d’un parell de setmanes el comentari era: «Anem massa de guiris, ens hem d’adaptar a la manera de ser del lloc, i, sense renun­ciar al propi fer, respectar el seu.»

Arreu érem nouvingudes, però mai ens va faltar un cop de mà quan el necessitàvem. Aquí també apreníem el valor de l’acolli­da, que a voltes ens semblava que podia respondre al desig de donar-nos una bona imatge de la ciutat i el país, però sovint les atencions que tenien amb nosaltres depassaven amb escreix aquesta voluntat.

Aquesta capacitat es feia palesa en l’adap­tació dels estudiants a les demandes de les institucions. He exposat que abans de marxar preparaven un pla de treball que era molt genèric, i que calia concretar-lo amb cada un dels centres de pràctiques. En general, van ser capaços d’escoltar les demandes i ajustar-hi les seves actuacions.

«Preparar els materials i les intervencions que ens demanaven ens ha servit per sa­ber-nos adaptar i buscar eines i recursos diferents dels previstos. Havíem d’estar obertes a l’imprevist i ser creatives per cercar alternatives.»

Pel que fa als prejudicis referits a l’edu­cació, la idea inicial d’una escola autori­tària, poc participativa i convencional va evolucionar a una visió contextualitzada, entenent que: «La disciplina és necessària a les aules d’una escola per fer possible la tasca d’un únic docent davant de quaranta alumnes. No té per què ser dolenta en un context on hi ha pocs recursos humans i materials. Ens ha sorprès que molts dels conceptes pedagògics més innovadors que sentim a la universitat estan discretament destacats en aquestes aules.»

La visió de les dones que teníem va passar de ser exclusivament la d’una dona tancada a casa, conformada i poc o molt passiva, a ser la d’un col·lectiu que lluita contra els perjudicis i desavantatges, una persona amb ganes d’aprendre i millorar el seu futur.

Amb els adolescents, hi van viure un con­trast cultural: «Vaig veure que, en general, eren molt disciplinats i correctes. Tenia experiència amb adolescents de l’ESO, que normalment són esverats, els costa atendre a classe i a vegades no respecten el docent.»

Un resum ràpid em permet sintetitzar apre­nentatges importants que espero i desitjo que recordin sempre i ampliïn en l’avenir: valorar sincerament la diversitat, tolerar des de la vivència i no des de la paraula, respectar i comprendre una altra realitat i empatitzar amb la persona estrangera que es troba en un nou país, apropar-se a perso­nes que de bell antuvi revelen inseguretat, desaprendre per escoltar, superar temors i desconfiances, educar amb pocs recursos, refer esquemes de relació, modular la visió sobre la dona a l’islam, descobrir-se i descobrir l’altre amb una nova mirada, i sens dubte els aprenentatges professionals que cadascú va fer.

Però sobretot diria que van aprendre any rere any a fer-se preguntes sense acabar de trobar-hi respostes: ens empaita l’eu­rocentrisme? Ens costa renunciar a una cosmovisió que pressuposa que el que coneixem i donem per vàlid a la nostra cul­tura ha de ser igualment vàlid a qualsevol altre lloc del món? I quan no és així, vol dir que es tracta d’una flagrant demostració de mancança, incultura i privació?

I encara que aquestes paraules no tin­guessin altra virtut que fer-te dubtar de les teves conviccions heretades, tindrien ja prou utilitat; perquè qui no dubta, no mira; qui no mira, no veu; i qui no veu, roman cec i perplex.4

^{Ibn Tufayl}

NÚRIA FRANCH
Professora jubilada de la facultat d’Educació
Universitat de Vic Universitat Oberta de Catalunya

1. Antich, Xavier (1993). El rostre de l’altre. València: Edicions 3i4.
2. Magisteri, Educació Social, Psicopedagogia, CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport).
3. Entre cometes petits fragments extrets de comentaris i memòries dels estudiants.
4. Tufayl, Ibn (2003). El filósofo autodidacto. Madrid: Trotta Editorial.