Enguany se celebra el centenari del naixement de Gianni Rodari, i també fa cinquanta anys que va rebre el premi Hans Christian Andersen, considerat el Nobel de la literatura per a infants i joves. Rodari va destacar en el periodisme, però a mesura que avançava en la seva tasca com a escriptor per a infants cada vegada va anar incidint més en el camp pedagògic. Ja era un escriptor reconegut quan el 1972, com el mateix Rodari explica deliciosament, l’Ajuntament de Reggio Emilia, sota l’impuls de Loris Malaguzzi, va organitzar un seguit de trobades amb una cinquantena de mestres d’educació infantil de les escoles de la ciutat amb el títol «Trobades amb la Fantàstica». Li proposen, doncs, de discutir amb els i les mestres sobre la funció de la imaginació i sobre el paper de les tècniques per estimular-la, per tal que esdevingui un instrument per a l’educació lingüística dels infants. Les cinc sessions de treball de Gianni Rodari amb els mestres d’aquella ciutat van ser transcrites. El resultat, reelaborat per Rodari, es converteix en el llibre Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries, un text que ha influït de manera decisiva en la pràctica de la llengua i de la literatura al món educatiu. En realitat, i més enllà d’empènyer i d’ajudar a la invenció per mitjà de paraules, al text hi trobem, seguint el mateix Rodari, unes reflexions que neixen de la pràctica d’una vida escolar, d’una lluita politicocultural, d’un compromís i d’una experiència d’anys. No són receptes: és la conquesta d’una nova posició, d’un paper diferent.
Al paràgraf final del seu pròleg, l’escriptor italià escriu, a propòsit del valor alliberador de la paraula: «“Tots els usos de la paraula per a tothom” em sembla una bona divisa, d’un to democràtic bonic. No pas perquè tots siguin artistes, sinó perquè ningú no sigui esclau.» Rellegeixo aquesta al·lusió a la llibertat i automàticament l’associo, per les lleis de l’inconscient i de l’atzar que tant agradaven a Rodari, a un altre il·lustre escriptor nascut el 1920, Ray Bradbury. De fet, aquell és un any amb una bona collita d’escriptors i escriptores: també celebrem el centenari del naixement d’Isaac Asimov, de Boris Vian, de P. D. James, de Mario Benedetti, de Mario Puzo, de Miguel Delibes, de Joan Perucho, de Paul Celan, de Clarice Lispector, entre molts d’altres.
Ray Bradbury, en la seva novel·la distòpica Fahrenheit 451 (portada al cinema, en la seva versió més cèlebre, per François Truffaut), recrea un món en què els llibres són cremats per una brigada de bombers piròmans. Un règim dictatorial converteix els homes i dones en esclaus, aparentment feliços al voltant d’una pantalla de televisió. Sense llibres, que, com diu el cap dels bombers piròmans, afligeixen les persones amb records. Millor que la gent oblidi i que no llegeixin, ni filosofia, ni psicologia, que tornen la gent melancòlica. Les darreres pàgines del llibre de Bradbury es mouen entre la desolació i un petit bri d’esperança. Un cataclisme ha destruït les ciutats, però la novel·la ens parla d’«una estranya minoria que crida pels boscos, vagabunds, captaires per fora, biblio-teques per dins», que transmet oralment els llibres apresos de memòria, perquè tots els existents han estat cremats. Amagats, homes i dones serven la memòria de les històries llegides per a les possibles generacions futures.
Nascuts el mateix any en contextos ben diferents, Bradbury i Rodari ens parlen d’històries, de llibres i de llibertat. Perquè la pedagogia de la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari no pot reduir-se a quatre trucs lingüístics enginyosos, sinó que ens parla, en el fons, de la llibertat. Així ho escriu en un text de Parole per giocare del 1979: «És difícil fer / les coses difícils, / parlar al sord, / ensenyar una rosa al cec. / Infants, apreneu / a fer les coses difícils: / donar la mà al cec, / cantar pels sords, / alliberar els esclaus / que es creuen lliures.»
ANTONI TORT BARDOLET
Professor de Pedagogia
Universitat de Vic
