Recordo com si fos avui la il·lusió que ens va fer als mestres i a les mestres dels diferents grups de treball de Rosa Sensat el projecte d’editar una revista, Perspectiva Escolar, on podríem llegir aquells autors i aquelles autores que ens eren necessaris per a la nostra feina i on podríem, també, escriure les nostres experiències, les nostres innovacions o, simplement, les nostres reflexions sobre el nostre treball i la nostra escola. Recordo la il·lusió que ens va fer tenir a les mans el número 0. La satisfacció, però també l’angoixa, que vaig tenir quan em van demanar d’escriure una experiència al número 5, el primer monogràfic de ciències socials de Perspectiva. I la presentació pública a l’antic Fòrum Verges, a Balmes amb Rosselló, molt a prop de Còrsega, crec que del número 5, el de cièn-cies socials. El local estava ple i la il·lusió era ben palesa en el rostre de totes les persones que vam tenir el privilegi d’assistir-hi.
Han passat força anys des d’aleshores. Avui, amb aquest número, es posa punt final a una etapa. I se n’enceta una altra en la qual jo ja no hi seré present. Toca donar pas a les noves generacions perquè construeixin la Perspectiva del que queda del segle XXI. Probablement fa temps que m’hauria d’haver retirat per donar pas a gent més jove i amb noves idees. Però no ho vaig fer. Potser perquè vaig entrar relativament tard al Consell de Redacció. Probablement perquè encara em quedaven coses per dir i per fer. Potser perquè encara creia en el sentit originari de la revista com a portaveu dels mestres i de les mestres que aposten per la innovació des de la seva pràctica, des del dia a dia de les seves aules.
No sé quants articles he escrit a Perspectiva. Algun dia els hauré de comptar. Sé que he pogut dir tot allò que he cregut més convenient en cada moment. No sé l’impacte que han tingut ni els meus treballs o els de les meves i els meus col·legues de ciències socials ni els de totes aquelles persones que hi han intervingut. Potser seria hora que algun jove o alguna jove estudiant de doctorat en fes una tesi doctoral o, simplement, fes una investigació perquè els i les mestres hi poguessin dir la seva, poguessin valorar l’ús que han fet de Perspectiva. Potser s’havia d’haver fet abans, de tancar aquesta etapa. Els seus resultats haurien pogut servir per prendre decisions i encarrilar de la manera més adequada possible la vella i, ara, la nova Perspectiva.
El que em sembla clar és que els mestres i les mestres necessiten una Perspectiva que, com a mitjà de comunicació, d’informació i, també, de debat, sigui tan útil com la Perspectiva original. Cal entendre, per això, que la Perspectiva, com qualsevol altre mitjà de comunicació, és, ni més ni menys, un mitjà. El protagonisme recau en qui li dona vida, en les seves idees, en les seves pràctiques. I aquestes han canviat, però no al ritme a què han canviat les tecnologies de la informació i de la comunicació. Em sembla que cal actualitzar les idees que van moure, des del magisteri, aquelles i aquells mestres que volíem canviar, que volíem innovar des de la pràctica, des de baix. Hauríem d’estudiar com s’han d’adequar a les necessitats dels i de les mestres actuals. Sense proteccionismes de cap mena, sense mestres tutelats des de fora per persones amb discursos però no sempre amb pràctiques contrastades.
Perspectiva va sorgir de necessitats concretes, de pràctiques d’aula. Va fomentar un treball des de baix, dels que vam apostar per autoformar-nos al marge de les institucions ofi-cials i de la formació rebuda. Va ser una eina tant de formació permanent com de formació inicial. Va ser el reflex, el portaveu d’uns homes i d’unes dones que amb il·lusió i trempera volíem una escola diferent i una formació escaient als reptes als quals havíem d’enfrontar-nos.
Avui, amb projectes com el d’Escola XXI o la formació virtual dels i de les mestres de primària que impulsen el Govern català i la UOC, ens allunyem cada vegada més d’un patrimoni pedagògic que, com va dir fa poc el nostre darrer director, Xavier Besalú, necessita ac-tualitzar-se. La renovació necessita mitjans per poder fer-se sentir, però també necessita idees que li donin sentit sense renunciar a aquells principis que han fet de Rosa Sensat, dels MRP, de Perspectiva, projectes creïbles i útils per a la pràctica docent. Cal trobar la Perspectiva necessària per als temps que estem vivint, sense dogmatismes ni ortodòxies, amb el diàleg i amb l’esperança en l’enfortiment d’una so-cietat i d’una escola cada vegada més democràtiques. Espero que Perspectiva trobi la perspectiva més escaient als temps que estem vivint. Jo seguiré pensant, amb nostàlgia per un passat viscut intensament, com puc ajudar en aquest nou camí des de la meva perspectiva.
JOAN PAGÈS
Professor de Didàctica
de les Ciències Socials
Universitat Autònoma
de Barcelona