A partir dels interessos sorgits dels alumnes s’aprofundeix en un treball d’experimentació sobre les aus rapinyaires i es demana a un expert en Biologia que ens hi ajudi. Per un dia, l’aula de la classe esdevé un autèntic laboratori de científics que tenen l’afany de descobrir quin misteri hi ha darrere les egagròpiles.
Algunes aus carnívores, com és el cas dels rapinyaires, no digereixen tot l’aliment que ingereixen, sinó que n’expulsen una part en forma de boles formades per plomes, pèls, ossos, exoesquelets i altres restes animals. Aquestes boles s’anomenen egagròpiles i són regurgitades de forma natural i contínua a mesura que van capturant preses. Són de gran utilitat perquè permeten conèixer la presència d’una determinada espècie i perquè aporten dades de gran valor pel que fa a la composició de la seva dieta, tant qualitativament com quantitativa.
Pel que fa a l’obtenció de les egagròpiles, sempre s’ha de prioritzar no destorbar ni fer cap mena d’afectació a les espècies de rapinyaires de la nostra fauna. Així doncs, hi ha diverses maneres d’obtenir egagròpiles de forma no invasiva:
• En exemplars salvatges, en posadors coneguts (per exemple, les òlibes o els mussols comuns en campanars, esglésies o masos).
• Una opció molt assequible és obtenirles d’exemplars en captivitat. En primer lloc es poden demanar a falconers, a altres particulars que tinguin algun tipus d’ocell rapinyaire o a nuclis zoològics (centres de recuperació de fauna, centres veterinaris, botigues, etc.).
És molt recomanable disposar d’egagròpiles de diferents espècies, perquè varien en les seves característiques i contenen preses diverses, ja que cada espècie té un ventall de preses diferents:
• Rapinyaires diürns:
○ Mida petita: falcons i xoriguers.
○ Mida mitjana: aligots Buteo sp. i aligot de Harris
○ Mida grossa: àliga daurada. •
• Rapinyaires nocturns:
○ Mida petita: mussol comú.
○ Mida mitjana: òliba i mussol banyut. •
○ Mida grossa: duc.
Com més grosses són les egagròpiles, com per exemple en el cas de les de duc, més evidents són les restes que contenen a ull nu, fent-ne tan sols una anàlisi visual prèvia. És de gran importància tenir la precaució d’higienitzar-les abans de l’estudi. En primer lloc, s’han d’esterilitzar amb diverses passades pel microones. En segon lloc, s’hauran de congelar en una bossa de plàstic en un congelador convencional un mínim de dues setmanes. Amb aquesta metodologia aconseguirem eliminar bactèries i altres restes biològiques no desitjades que hi pugui haver. Un dia abans de fer la pràctica, ja les podem descongelar i les tornarem a passar pel microones. A més, durant la realització de la pràctica caldrà dur les proteccions adequades (guants i, si escau, mascareta). Cal tenir present que es tracta només de restes dures o semidures no digerides i, per tant, no fan cap mena de pudor.
Activitat (2-2,5 h de durada)
Aquesta experiència a l’aula va sorgir de l’interès d’un alumne de cinquè de l’escola Can Manent de Cardedeu (Vallès Oriental) i forma part del projecte de l’edat mitjana «Què són les egagròpiles?», en què també es tracten altres temes relacionats com, per exemple, la falconeria.
Material per a cada taula/equip de treball:
– Pinces metàl·liques (de laboratori)
– 1 safata de plàstic
– Paper protector per a les taules
– Guants de làtex o de vinil
– Egagròpiles de diferents espècies de rapinyaires nocturns i/o diürns (com més espècies, més varietat de preses trobarem)
– Mascaretes de paper1.
Abans d’iniciar l’anàlisi del material, en veu alta i entre tots, es duu a terme un intercanvi d’idees, opinions i primeres impressions. Un cop ja s’han repartit les egagròpiles a totes les taules, un portaveu de cada equip de treball exposa quantes en té el seu equip, de quin rapinyaire creu que poden ser i les descriu. En cas que ja hi observi alguna resta animal, n’exposa el tipus i la procedència. Així mateix, cada grup ha d’exposar com creu que s’ha d’analitzar el material i quina seqüència seguiran. Finalment, ha d’exposar què creu que hi trobarà. Un cop tots els equips hagin fet una breu exposició i tots els alumnes tinguin clara la metodologia a seguir i l’objectiu de l’estudi, ja poden començar a treballar.
L’estudi de la dieta dels rapinyaires a partir de les egagròpiles
Els alumnes, després d’una primera explicació teòrica introductòria sobre els rapinyaires i la seva ecologia, duran a terme una activitat pràctica.
A cada taula, es repartiran egagròpiles de diferents mides i colors en una safata de plàstic (és a dir, de diferents espècies, ja que cadascuna les fa d’un mateix tipus).
Condicions:
– La tasca es fa per grups, per tal de fomentar la cooperació i el treball en equip.
– Cada equip disposa del material necessari per tal de dur a terme l’activitat.
– Cada grup haurà de disseccionar les egagròpiles, separar-ne els diferents components per mides i tipus. Seguidament, haurà d’identificar de què són cadascuna de les restes trobades (ossos, pèls, ales, etc.) i a quina possible presa pertanyen (rosegadors, ocells, insectes, etc.).
Valora amb el teu equip de treball com són les egagròpiles que teniu al vostre grup, de quina espècie creieu que poden ser, quines restes tenen al seu interior i a quines preses creieu que corresponen.
Desenvolupament de la pràctica
1. Els grups es distribueixen els rols i les tasques: un dels seus membres va obrint egagròpiles amb les pinces i tots estan atents a les restes que hi apareixen. A mesura que en trobin, hauran d’anar determinant de quina resta es tracta. Els altres membres es fan responsables d’anar recollint-les i acumulant-les en diferents zones de la taula, separades per tipus. Aquests rols haurien de ser rotatoris entre els alumnes, de manera que tots facin totes les tasques. Dins de cada agrupació per tipus (ossos, pèls, plomes, ungles, etc.), cada grup de treball haurà de fer-ne subgrups: pèls de diferents colors; ossos llargs, ossos curts, mandíbules i cranis; plomes segons mida i coloració; etc. És especialment important que tots aquests passos de classificació es facin de forma acordada i motivada pels diversos integrants de l’equip per tal d’afavorir el treball cooperatiu i col·laboratiu, un dels principals objectius de l’activitat.
2. Un cop s’hagin disseccionat totes les egagròpiles, cada grup farà un repàs final dels grups i subgrups de restes que s’hagin fet. Es fa una posada en comú de tota la classe, on un portaveu de cada equip explicarà a la resta de la classe quines restes han trobat, de què pensen que poden ser i de quines espècies de rapinyaires deuen ser les egagròpiles analitzades, considerant les mides i tipus de preses que mengen. A la pissarra es farà una taula doble (entrada / resum) on s’exposi esquemàticament els resultats per grup —nombre d’egagròpiles analitzades, nombre de tipus de restes, preses a què devien pertànyer i espècies a les quals podrien pertànyer les egagròpiles (de forma genèrica: mussol, àliga grossa, àliga petita, etc.)—. A partir del nombre de cranis o mandíbules es podrà establir el nombre mínim de preses detectades.
3. Es fa una valoració d’aquesta taula esquemàtica de resultats en veu alta de forma conjunta. A partir de la posada en comú de les troballes de cada equip, s’aniran explicant per a tota la classe els tipus de restes trobades i a quin grup animal pertanyen. A partir d’aquí, s’explicarà també com les diferents espècies de rapinyaires fan diferents tipus d’egagròpiles (diferent mida, color i forma) i a quina espècie es corresponen les que s’han analitzat.
Es farà notar als alumnes aspectes concrets característics dels ocells i els rapinyaires, com que totes les restes trobades són sòlides i no digerides, ja que la resta de les preses sí que són digerides.
Sempre que sigui possible:
1. En l’estudi de les plomes, es determinarà l’espècie d’ocell depredada a què es correspon.
2. Per a les restes d’ossos, es determinarà a quin os es corresponen (fèmur, escàpula, crani, mandíbula, etc.) i es farà una breu explicació anatòmica. A banda, s’identificarà el grup al qual pertany la presa (ocells, mamífers petits —musaranyes, talpons o ratolins— o grossos —rata o esquirol—, etc.).
3. En el cas dels cranis i les mandíbules, s’explicarà als alumnes com es pot identificar l’espècie en concret a la qual pertany amb la utilització de guies de classificació.
4. En el cas de les dents incisives dels rosegadors, s’explicarà als alumnes que el seu creixement és il·limitat i per això han de rosegar constantment per tal d’evitar l’obstrucció de la cavitat bucal.
Un cop duts a terme els punts anteriors, es farà un nou recompte d’espècies:
• D’una banda, de les espècies de rapinyaires les egagròpiles de les quals han estat analitzades, separadament segons siguin nocturnes o diürnes.
• D’altra banda, de les espècies de preses que han estat detectades.
Conclusions
Aquesta pràctica de descoberta permet, d’una manera molt senzilla i pràctica, conèixer com treballen els biòlegs especialistes per estudiar el grup d’aus rapinyaires i obtenir informacions sobre els hàbits d’alimentació a partir d’evidències trobades sobre el terreny així com arribar a conèixer els grups i les espècies principals, les seves característiques i el seu paper i requeriments ecològics. El mètode de treball afavoreix la col·laboració entre els alumnes i alhora els estimula a elaborar hipòtesis (per exemple, què ha menjat el rapinyaire que ha fet l’egagròpila que té a les mans?) que després ells mateixos podran contrastar.
Per saber-ne més
Decret 119/2015, de 23 de juny, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació primària. DOGC 6900 – 26.6.2015. Bang, Preben. Huellas y señales de los animales de Europa. Omega. ISBN 9788428211925. 1999.
RuBines, Jonathan. Guía de huellas, señales y rastros de animales. Sua. ISBN: 978-84-8216-569-1. 2015.
JORDI ORTEGA
Mestre tutor de 6è de l’Escola Can Manent de Cardedeu (Vallès Oriental)
ENRIC ORTEGA
Llicenciat en Biologia i Màster en Biodiversitat Animal per a Universitat de Barcelona
