Tenir a les mans un llibre d’en Jaume o d’en Cela, segons com cadascú el conegui o l’anomeni, sempre és una experiència que remou records i burxa fins al moll de l’os de l’educació. Fa pensar i amplia els dubtes que un mateix té i, sovint, porta a la inseguretat de les conviccions i les veritats en què hom s’instal·la, siguin del tipus que siguin.
La millor reflexió sobre el llibre la trobareu en el pròleg que fa en Toni Poch, «Un pròleg a tall de pastís d’aniversari o viceversa», i en l’epíleg «Tot això que veus abans eren camps» d’en Juli Palou. Poc pot afegir-se a les molt ben dites i profundes paraules i a les reflexions; per això no cal pensar ni voler dir gaire res de nou.
Picotejades pedagògiques podria molt ben dir-se o titular-se Picotejades celianes, que ho són. De fet, l’espicassada no és cap novetat en en Cela. És un punt i seguit, un torneu-m’ho a dir, un insisteixo, un reforçar idees claus dites amb anterioritat, aquesta espipellada és un recurs, un procediment de mestre, amb l’objectiu d’incidir positivament en l’aprenentatge que es desgrana en cadascuna de les seves quaranta-set «picotejades». En el fons, el conjunt no és més que un diàleg, una conversa com les que li plau de fer i mantenir tot prenent un cafè amb els amics i coneguts –que són molts i molts– tot discutint i reflexionant de mil i una relatives veritats. Picotejades pedagògiques no és més, per tant, que la conversa que fa amb tu a través d’aquestes pàgines i a la qual espera les teves respostes i opinions.
Sovint en molts dels seus llibres va espicassant aquí i allà amb els seus records vivencials professionals o emotius o amb reflexions profundes. Aquest saltar d’una banda a l’altra forma part del seu estil literari i la seva personalitat multiprismàtica configurada per infinitud d’experiències i mil interessos. Aquest espipellar fa la lectura amena i de bon pair. Cada conversa és una llavor i el conjunt són llavors de moltes varietats: mill, blat de moro, ordi, blat… sempre de quilòmetre zero i d’aliment totalment ecològic, de paraules planeres i senzilles per dir coses profundes com fa sempre en Jaume.
Com no podia ser d’altra manera, utilitza un element o un recurs cabdal en tots els seus escrits en els quals, alhora que va desgranant les idees, les va entrellaçant, gràcies al seu gran bagatge cultural de fonamentacions pedagògiques i filosòfiques, amb fets històrics o elements artístics, referències bíbliques, jurídiques, científiques o de qualsevol àmbit del saber, i, és clar i de manera essencial, amb els propis records i la pròpia experiència de vida. A cada «picotejada», per tant, sorgeixen referents humans, citacions, poesia i, amb especial intensitat, els enllaços amb el món cinematogràfic (com a cinèfil extraordinari, en sap un niu). Nou de les quaranta-set «picotejades» que té el llibre, o sigui quasi un vint per cent, porten alguna pel·lícula com a suport a la fonamentació conceptual.
A part de les «picotejades» de lliçons de vida, cal incloure’n dues més que van en una altra direcció: la primera o introductòria i la final o de cloenda, que no pretenen altre cosa que mostrar, en certa mesura, el seu autoretrat.
Cela, una vegada més, es treu del pap la munió de preocupacions que li barrinen per dins des de sempre, i com a bon gallinaci les passa pel seu pedrer cerebral per esmicolar-les i així poder analitzar-les amb més objectivitat. No és res d’estrany que ens posi al davant aspectes que sempre han estat els seus motors professionals i per això ens parlarà del valor de la llengua i la lectura com a font de creació de la cultura i del creixement personal i el valor de l’autoestima; de la importància del respecte a l’altre i de saber compartir entre diferents sense importar el color de la pell ni les creences religioses o ideològiques. Una i altra vegada es fa present el seu diguem-ne «respecte», o «por» o «angúnia»… al pas del temps, que el porta al fet que la constància dels records que ja no es viuen o no es poden viure configurin el seu present amb la consegüent pèrdua del control del pas del temps cultural i tecnològic. El llibre està curull de multitud d’agraïments a persones que ha trobat en el seu llarg camí i que han estat mestratges per a ell. Posa accent en el valor de la família i en l’estimació a l’educació, on fa desfilar d’una en una i de manera repetitiva les claus de volta que han de sustentar l’educació sintetitzada, tal com remarca Freire, en el fet que tot aprenentatge ha de ser un procés d’alfabetització social construït des de profundes paraules generadores d’humanisme com afecte, relació, comprensió, compartir, escoltar, acollir, acompanyar… En definitiva, estimar.
No resta més que agrair a en Jaume o a en Cela la seva lloable tasca de dinamitzador educatiu. Que per molts anys puguem seguir sentint el cloqueig i les espipellades de la seva vida, que no són altra cosa que el seu compromís i la seva fidelitat a l’educació.
JOSEP CALLÍS I FRANCO
Coordinador dels grups de treball «a+a+»
Departament de Didàctica de les Matemàtiques, Universitat de Girona
