El govern italià, no fa gaire, va plantejar la necessitat d’establir una assignatura sobre el canvi climàtic. A França i a Sud-àfrica, també des d’àmbits governamentals, es proposa que la robòtica entri als programes oficials. Als Estats Units, lobbies vinculats a grups religiosos elaboren projectes de llei per tal que la Bíblia sigui una assignatura a l’escola pública.
Les propostes de noves assignatures per a l’escola del present o del futur suposen un degoteig constant. Són inevitables en una dinàmi-ca de reajustament entre l’educació i la societat. Trobem de tot, des de propostes coherents, serioses i analitzades en profunditat i pensant en el futur dels infants i joves fins a reclamacions de diferent caràcter: extemporànies, minoritàries, absurdes, corporatives o ideologitzades. En un mateix dia podem llegir que algú proclama l’enèsima demanda d’una assignatura de bones maneres o bona educació, i en un altre mitjà hi ha qui fa la petició, també per enèsima vegada, d’una assignatura de pensament crític. I l’endemà hi ha qui insisteix en una assignatura que instrueixi sobre la unitat indissoluble de la pàtria, al costat de qui presenta com a necessària una assignatura sobre la pluralitat nacional. Hi ha qui assenyala els indubtables valors educatius dels escacs, i també qui assevera que la caça o la costura són assignatures que haurien de ser als plans d’estudis.
Els xefs proposen que hi hagi una assignatura que ensenyi a menjar cuina saludable. Molt a prop, es llença la proposta d’una assignatura de nutrició, i una mica més enllà, una assignatura sobre consum responsable. Els sanitaris aspiren a una formació reglada a l’ensenyament bàsic en emergències, urgències i primers auxilis. Personatges rellevants a cavall de l’empresa i de l’Administració reclamen assignatures sobre aspectes jurídics bàsics, mentre insisteixen en l’emprenedoria i l’economia domèstica. Altres entorns subratllen que una assignatura de creativitat és indispensable, al costat de qui reclama còpia i cal·ligrafia. L’oratòria conviu amb la meditació i el ioga com a possibles assignatures. Hi ha propostes amb voluntat de control o d’adoctrinament, d’altres amb voluntat d’ocupar poder academicoinstitucional, d’altres volen contrarestar influències de l’entorn, d’altres estan honestament preocupades per ajustar els programes escolars a les palpitacions contemporànies i els avenços de tot tipus…
En qualsevol cas, si totes les demandes s’acabessin convertint en assignatures, als noranta anys encara estaríem cursant educació primària. No deixa de ser xocant que encara avui es consideri que un noi o una noia adquirirà un determinat coneixement o conjunt de coneixements en funció de si s’encabeixen en unes assignatures o programes formalment explícits. Caldria rellegir els homes i dones de l’Escola Nova, ara fa cent anys. Així ho escriu Pierre Bovet al 1919: «Per als programes, la cosa està clara: l’escola instructora pretén donar, si no tot, almenys tot allò que l’infant pot retenir en un moment determinat, i totes aquelles coses “que no li és permès ignorar”. En canvi, l’escola activa, per a qui el coneixement serà sobretot un estímul per al treball de la ment, no té res a veure amb els programes enciclopèdics. Aprendre és aprendre a aprendre, aprendre a treballar i, per tant, no tindrem cap recança a l’hora de se- leccionar el coneixement històric, geogràfic i científic que posarà en marxa l’activitat de la ment…»
Cent anys després, encara hi ha qui segueix encallat en la fixació d’uns programes escolars verticalitzats i encarcarats que responen més a lògiques de control que a una altra cosa. Sortosament, molt professorat d’avui entén els currículums oficials més com unes caixes d’eines que no pas com uns catecismes. I moltes escoles i instituts treballen de forma transversal en contextos d’aprenentatge oberts i amb estructures flexibles, en allò que creuen rellevant i pertinent per al seu alumnat. Per vitalitzar l’escola en comptes d’as- signaturitzar la vida.
ANTONI TORT BARDOLET
Professor de Pedagogia Universitat de Vic
