Ja hem fet el revolt i hem canviat d’any. El 2019 es desplega amb tota la seva càrrega d’expectatives, incerteses, novetats i sorpreses, com tots els altres anys, com tots els dies i moments. I enfilem, també, camí d’un proper 2020, un horitzó que hauria de solucionar tantes coses en els calendaris de la UNESCO o de la Unió Europea. Malauradament, les millores per a l’educació mundial tindran una nova data, que es posposarà un altre cop. Al capdavall, la lluita de l’educació és constant i difícil. Però cal seguir fent camí, malgrat tot.
Fixeu-vos en fa cent anys. Se sortia de la Primera Guerra Mundial. El món educatiu es mou com mai per tal de construir, infructuosament, un projecte que acabi amb els conflictes bèl·lics: «Sí, la guerra redueix el nivell moral i desencadena les passions. I també rebaixa el nivell intel·lectual. La ment deixa de treballar en temes que li són dignes; la intel·ligència, la força creativa, només s’aplica a les obres de mort i destrucció: bales, cuirassats, submarins, gasos asfixiants, zepelins, tancs…». Així s’expressa la mestra francesa Hélène Brion, quan és jutjada per la seva militància pacifista per un tribunal del seu país, el 1918. Aquell mateix any, Anton Makarenko torna, com a director, a l’escola on havia començat a fer de mestre, l’escola ferroviària de Kriukov, un centre de segon ensenyament. Ja el 1919, Makarenko es trasllada a Poltava, on es fa càrrec de la seva escola primària. Pocs mesos més endavant assumirà la conducció de la colònia per a infants joves delinqüents on construirà la seva gran aportació pedagògica. És també el 1919 que Enlantyne Jebb converteix una recaptació de diners per alimentar i atendre els orfes de la Gran Guerra en la Fundació Save the Children, per tal que tots els nens i nenes tinguin l’ajuda que necessiten, en qualsevol circumstància. Després, com també és sabut, serà la redactora de la Declaració dels Drets de l’Infant aprovada per la Societat de Nacions.
És entre el 1919 i el 1920 que Janusz Korczak publica la seva gran obra pedagògica, Com estimar l’infant. Un text escrit als hospitals de campanya del front ucraïnès on el «Vell Doctor», com se’l coneixeria més tard, servia com a metge militar durant la Gran Guerra. I és el 1919 quan obre les portes la primera escola Waldorf a Stuttgart. Un centre educatiu fundat per Rudolf Steiner a proposta d’Emil Molt, propietari de la fàbrica de tabac Waldorf-Astoria. Creada per educar els fills i les filles dels treballadors, sis anys més tard comptarà amb quasi un miler d’alumnes.
I seguim. És en el curs 18-19 que engega l’escola Montessori de Canet de Mar, una de les escoles montessorianes ortodoxes que hi havia a Catalunya, segons la visió canònica d’Alexandre Galí. La doctora italiana la inaugura amb trenta-sis alumnes matriculats, dels quals vint-i-cinc seguiran el curs de manera efectiva. Mentrestant, es va instal·lant a Barcelona i prepara l’important viatge del 1919 a Londres, on impartirà un curs de formació amb l’estructura que es convertirà en habitual: cinquanta hores lectives, cinquanta hores d’ensenyament utilitzant els materials, cinquanta hores d’observació a les aules montessorianes. I, en fi, fa cent anys, la Mancomunitat de Catalunya creava els Estudis Normals, un nou centre de formació de mestres, reclamat des de feia uns anys per l’Associació Protectora de l’Ensenyança. Iniciat amb Palau i Vera al capdavant, i dirigit després per l’esmentat Alexandre Galí, va durar poc: la dictadura de Primo de Rivera va dissoldre la Mancomunitat i, amb ella, les seves institucions.
Ben aviat vindran els trenta punts de l’Escola Nova i tantes altres efemèrides. Ara hem recordat el centenari d’un període intens; d’una gran empenta pedagògica impulsada per personalitats diferents en ideals, pràctiques i contextos, però compromeses totes elles en una tasca tenaç, persistent: l’educació; malgrat tots els obstacles i els fracassos. Com avui.
ANTONI TORT BARDOLET
Professor de Pedagogia
Universitat de Vic
