Ens reunim al modern edifici de la Unió de Pagesos, situat a la frontera entre la Barcelona urbana i els primers camps del delta del Llobregat. Un espai diàfan on gaudeixo d’una interessant exposició fotogràfica a l’entorn de la pagesia d’avui en dia. Arriba en Joan, atrafegat, de no sé quina reunió a la Generalitat on, com correspon, li ha tocat defensar els interessos de la pagesia, el rerepaís com diu que l’han batejat els de ciutat. Nascut a Santa Llogaia d’Àlguema, a l’Alt Empordà, l’any 1964, als divuit anys ja va afiliar-se al sindicat Unió de Pagesos, per al qual va treballar a les comarques de Girona. Des de l’any 2000 és el coordinador nacional del sindicat, feina que compagina amb el treball a l’explotació familiar dedicada al conreu de cereals i vedelles d’engreix.
Joan Portell: Què és la ruralia avui en dia, si és que encara existeix?
Joan Caball: Bé, justament en la reunió de què acabo d’arribar, on es presentava l’anomenada Agenda Urbana de Catalunya, aquesta marcava, estirant molt el xiclet, aquelles poblacions de menys de 5.000 habitants com a poble —hem de tenir en compte que el 80% de la població de Catalunya viu en ciutats—, és a dir, tot allò més gran d’aquesta mesura ja són ciutats, i és clar, si compares una població d’aquestes amb Pequín o Nova York, les problemàtiques no deuen ser les mateixes. De tot el que no deu ser això, per exclusió, se’n parla com a «àmbit rural», o «agrari», o «el rerepaís», o «territori», com l’acaben anomenant. Això no té ni cap ni peus.
El nostre país té una xarxa de molts pobles, de més de 900 municipis, que moltes vegades estan a tocar els uns dels altres. Aquest entramat sempre s’ha vist com a contraposat a ciutat, a urbà. El que entenem és que el país és de tots, però això no vol dir, malauradament, que tots tinguem les mateixes oportunitats. Sembla que aquest 20% que no viu en ciutats no compta per a aquest país.
JP: I a l’escola?
JC: I el mateix passa amb l’escola; quan jo hi anava, semblava que els mestres dels pobles no ensenyaven prou bé i calia anar a la capital de comarca, on ho fessin més bé…, i ara sembla que hi ha un retorn a la inversa.
Però qui acaba fent que aquestes escoles ho facin bé és sobretot la persona que hi ha al capdavant. Així, per exemple, al meu poble defensàvem que, en comptes d’ajuntar canalla en una mateixa escola, era millor compartir mestres, com es fa ara a les ZER. I ara sembla que aquesta manera d’ensenyar, on els nens i nenes petits comparteixen l’escola del poble, agrada, i hi ha gent que marxa de ciutat perquè creuen que aquí els donen més bon ensenyament. A més, numèricament no hi ha tants problemes de places. I aquests, ells mateixos s’autoanomenen «rurals».
Com a organització sempre hem pensat primer en la col·lectivitat, en els aspectes socials, perquè un poble que no té metge, escola, botiga…, no és un poble. A aquests nouvinguts que tornen al poble nosaltres els fem èmfasi que coneguin l’entorn on han anat a parar. I això pot suposar que, per exemple, les escoles rurals tinguin la virtut que els nens encara poden veure una gallina o un pollastres o observar d’on s’obté la llet.
És una llàstima que d’aquest rerepaís, on hi ha molts pobles, només s’agafi el nombre d’alumnes com a únic element vàlid. Això és el mateix que, en algunes discussions aferrissades, hi ha gent que em defensa que la democràcia autèntica és una persona, un vot. Jo els dic que sí, d’acord, però quan a tothom se li garanteixi que té un hospital a 500 metres, aleshores potser sí. I és que algú que viu en un poble i no té els mateixos serveis, algun avantatge ha de tenir. Recordem que el districte electoral de la província de Barcelona té més diputats que tots els altres junts! L’equilibri sempre acaba depenent des d’allà on es miri.
El que es demana des de la pagesia és que aquells ciutadans que vulguin conèixer el rerepaís el respectin —en això l’escola hi tindria un paper important—, ja que el camp, per a un poble, pot ser més important que un jardí per a una ciutat. I és que un camp, a més de pulmó verd com ho és un parc, també acaba sent font d’aliment per al conjunt de la població. Sempre recordo aquest grau d’incomprensió quan un pagès que va denunciar unes persones que caminaven pel seu camp, el jutge va fallar a favor d’aquests perquè el camp no estava tancat!
JP: Qui és rural i qui no? Qui ha viscut en un poble tota la vida o el que hi ha anat a viure?
JC: No sé quin president de la Generalitat va dir que és català tot aquell que se’n sent i vol acabar sent-ne, hagi nascut o no a Catalunya. I el mateix podríem dir per a un poble. I és que els que hem nascut en un poble i ens l’acabem estimant veiem, algunes vegades, que per mil motius la gent ve a viure-hi i no acaba valorant l’essència que tenia com a poble; això ens fa una certa recança.
Portat a l’extrem, per exemple, hi ha aquell nouvingut per al qual que un pagès vagi amb una cisterna de purins és com si portés una bomba d’urani. Tenim una pagesia especialitzada en sectors prou importants, com és el porc o la fruita, i l’escola podria fer-ne una autèntica promoció ensenyant què és una poma, una pera o una cirera, o que si en mengéssim més aniríem millor tots, que no n’hi ha tot l’any, que s’està produint al costat de casa seva, etc. Cada cop s’ha anat avançant, i és que les escoles poden interpel·lar els pares directament que, per exemple, per esmorzar portin fruita i no brioixeria industrial. El menjar també, d’alguna forma, és una assignatura acadèmica, una manera de formar humanament els nens i nenes de les escoles i instituts.
Qui és rural és difícil de dir. Hi ha gent que va a un poble i s’hi integra perfectament i d’altres que els costa. Sí que als pobles el contacte social és major, ja que pel carrer pots mirar a la cara d’algú que passa i fer una cosa que sembla tan simple com saludar o desitjar-li bon dia. I aquest acaba sent un principi de relació social dels pobles que en un bloc de pisos d’una ciutat, per contra, no es dona.
JP: Quins son els principals reptes del món rural?
JC: Que continuï sent-hi. I és que a vegades decisions que es prenen a centenars de quilòmetres no s’acaben entenent a l’indret on realment afecten la gent. S’hauria d’aprendre i escoltar abans de fer res. Igual que s’escolta qui té molts títols universitaris i màsters, potser seria bo de saber escoltar la gent amb experiència, la veu i la gent del territori, ja que, en definitiva, és positiu i tot hauria de sumar. A Unió de Pagesos així ho fem, i els jubilats, malgrat no tenir cap títol penjat a la paret, tenen un doctorat en experiència d’anys que sempre hem de tenir en compte. I l’escola hi pot contribuir molt i molt.
JP: Hi ha o no hi ha esquerda entre allò urbà i allò rural? I si n’hi ha, com pot contribuir a disminuir aquesta distància l’escola?
JC: Molt! Pot ajudar a entendre quina és la tasca d’aquest món rural. Ara no només ens trobem entre sector ciutat i agrari, sinó que ara també hem de lluitar entre sector poble urbà i camp. I ho il·lustraré amb un exemple: hi ha granges de vaques que han hagut de canviar tres vegades de lloc perquè se’ls ha menjat l’espai el poble a causa del seu creixement. Si vols menjar pernil, hi ha d’haver porcs; si vols beure llet, hi ha d’haver vaques, no?
El sector ramader hi ha gent que se’l mira de certa manera perquè hi ha hagut gent de fora que hi ha especulat, però, per altra banda, hi ha altra gent que d’això n’ha fet el seu ofici. És un trencament provocat moltes vegades per desconeixement; si s’expliquessin les coses, la gent acabaria entenent-les. Moltes vegades és el mateix que viu sobre el territori el primer interessat a explicar allò que fa i la cura que té sobre el territori. Perquè al cap i a la fi també en viu, d’un territori ben cuidat: si no ho vols per a tu, tampoc ho vols per als altres. Si ho fas malament, el primer perjudicat ets tu mateix.
L’escola pot contribuir que no es tingui una visió bucòlica del territori, com passa amb el tema de la reintroducció d’espècies de fora de Catalunya que no existien. Hem de reintroduir I’os a zones on no hi ha compatibilitat? I si en sobren, igual que els vas portar d’Eslovènia, no els hi pots retornar? És que estem veient nens de ciutat que es pensen que els ossos són com el Iogui i Bubu de la televisió. I ens diuen que si l’os ha matat algun animal del ramat ja se’ns paga! I el que no saben és que en un prat on un os ha fet un atac els animals ja no hi volen tornar. Ja ho diu la dita: gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig. O és que no és tan animal una ovella o un xai que un os?
Massa vegades es pensa des de l’àmbit urbà com ha de ser allò, i per contra potser seria bo demanar abans com treballem, ja que potser no acabarà quedant gent als pobles. Crec que hi hauria d’haver algun criteri de discriminació positiva si volem que quedi gent en algunes zones.
La gent cal que visqui damunt del territori, ja que —i no ho dic jo sinó científics del nostre país, com en Martí Boada— a Catalunya hi ha massa bosc, massa arbres, i hauríem de tenir més camps conreats perquè la diversitat és més gran, no? I en això, afrontant aquests mites que s’havien difós, l’escola hi té un paper principal: ha d’informar correctament amb criteri i esperit crític.
A la Unió de Pagesos sabem que un poble comença a morir quan es tanca una escola. I com a Unió, igual que ens hem mullat per la llengua o pel territori, també hem participat en diferents sindicats de mestres i sabem que la defensa de l’escola rural és, també, una defensa que ens fem nostra, una preocupació que tenim.
JP: Què hi manca, si és que hi manca alguna cosa, a l’escola rural?
JC: Des del meu punt de vista, i ja sé que potser em poso amb tot un col·lectiu i no el voldria fer enfadar, calen mestres compromesos. I és que hi ha mestre rural que demana sortir, i surt, i d’altres que per seguir el punt, la coma, la norma, la responsabilitat, el nombre de monitors
i tota aquesta burocràcia, deixa d’aprofitar l’entorn en què està i no en treu tot el suc possible, perquè la normativització no el deixa, quan n’hi ha d’altres que per poder-ho trobar han de sortir de la ciutat! És una llàstima no treure més suc d’aquestes realitats.
JP: És necessari «ruralitzar» la ciutat i «urbanitzar» el poble?
Ruralitzar la ciutat em sembla molt bé, però més que això caldria la comprensió, un pacte de convivència entre aquestes dues realitats, per poder entendre, per exemple, l’estacionalitat dels aliments i la varietat que se’n deriva. Però urbanitzar el poble, potser no tant. I poso un exemple: per què cal posar un semàfor en un indret del poble quan el que s’hauria de fer és que la gent fos civilitzada i en passar per un poble sàpiga que no pot córrer perquè li pot sortir un nen? Un semàfor suposa una despesa pública que es pot destinar per millorar un altre servei més necessari.
L’espai rural no només s’ha de veure com un espai de gaudi, d’esbarjo, sinó també com un lloc on cal complir les normes del joc. I això vol dir respectar i reconèixer la feina i la tasca que fa tothom. Potser a l’escola li manca formació en allò que en diríem «formació en humanitats», el saber respectar-se els uns als altres.
JP: Si poguessis fer la carta als Reis sobre l’escola rural, què els demanaries?
JC: Que cap poble de Catalunya hagués de tenir una ràtio mínima d’alumnes per tenir l’escola oberta, que no tanqui encara que només en tingui tres, perquè és possible que l’any vinent n’hi hagi sis. I és que no es pot mirar el concepte de quantitat: si no queda escola, el que és segur és que no hi anirà a viure cap família amb fills. Si en tens un, un, i si en tens tres, tres. Seria com si perquè per una carretera hi passen pocs cotxes no calgués tapar-ne els sots: si hi ha carretera, segur que s’hi pot anar. I ho dic per experiència. Al meu poble hi havia un mestre que era tot un referent, però va haver de marxar quan no va trobar la manera de poder-se fer una casa i formar part del poble. I des d’aleshores es va tancar l’escola i el poble ha anat a menys. S’haurien d’assegurar uns serveis mínims, com l’assistència social, i no portar-ho a l’absurd quan només fas que aplicar percentatges. Perquè si ho portes a l’absurd, al final només hi hauria d’haver un hospital, un de tot, perquè sempre s’és més gran que un altre. I des d’Unió de Pagesos ho hem dit i defensat, però tenim una societat massa economicista i egocèntrica que no pas una que miri per tots.
Moltes gràcies per la teva atenció.
JOAN PORTELL
Perspectiva Escolar
