David Altimir
Mestre de l’escola pública a Taradell (Osona)
El passat divendres dia 15 de setembre la sala d’actes de Drassanes es va omplir per escoltar la xerrada d’en Gino Ferri que duia per títol el que encapçala aquest escrit.
En Gino Ferri és un mestre italià que ha estat treballant durant molts anys a l’entorn de l’experiència educativa de la ciutat italiana de Reggio Emilia, com a mestre, també com a responsable del Centre de Documentació i fent formacions a equips de mestres de la província italiana de Reggio Emilia. Des de fa un parell d’anys s’ha establert al nostre país i actualment es dedica a fer assessoraments i formacions a mestres i a escoles.
En Gino va començar anant a l’origen de la necessitat inequívoca de transformació i de canvi que actualment domina la realitat de l’escola catalana d’avui. Això és un fet positiu i envejable en altres territoris de l’estat i d’Europa, però el que va plantejar girava entorn de les que es coneixen com a «pedagogies alternatives» i que en bona mesura donen forma a aquesta transformació.
Aquestes «pedagogies» són molt diverses entre elles, però aparentment coincideixen en un punt: la centralitat de l’infant. I diu aparentment perquè tot seguit va anar desgranant quina és la idea d’infant, d’aprenentatge i de funció educativa de l’escola d’algunes d’aquestes pedagogies amb una crítica sense embuts a l’hora de denunciar el perill de l’entrada a l’escola pública.
Des del seu punt de vista cal evitar la síndrome del «tot s’hi val» i va fer una crítica a la recerca de les solucions fàcils davant de reptes complexos com els que vivim avui a les escoles i els instituts. El perill potser més dominant –deia– és el fet d’agafar elements de cadascuna d’aquestes diferents pedagogies diverses, que, en el fons, plantegen idees totalment contraposades d’educació, per fer-ne una mena de samfaina que, segons ell, no pot lligar de cap de les maneres.
Per fer l’anàlisi d’algunes d’aquestes pedagogies es va basar en el llibre Otra educación ya es posible, escrit per Almudena Garcia (per cert, present a la xerrada!), i creadora del directori <www.ludus.org.es> d’escoles de tot l’estat amb «projectes alternatius». Aquest llibre és un recull d’aquestes pedagogies alternatives i en Gino va fer-ne una anàlisi rigorosa, intentant estudiar quina visió tenen cadascuna d’elles en relació amb la idea d’infant, d’aprenentatge i de funció educativa de l’escola, demanant-se també si poden encaixar a l’interior de l’escola pública.
Entre d’altres anàlisis va centrar els seus comentaris en diferents corrents actualment força presents allà on es parla de «pedagogies o projectes educatius alternatius»: comunitats d’aprenentatge, Rebeca Wild, pedagogia Waldorf… Però sobretot va criticar amb duresa la Pedagogia Sistèmica i els seus vincles espirituals i esotèrics, afirmant amb força que no es pot jugar amb els infants i les seves famílies, com a mínim no es pot fer a l’escola pública. Una crítica que coincideix amb la que des d’altres veus vinculades a Rosa Sensat s’ha fet alertant dels riscos de l’entrada de l’esoterisme a l’escola.
Tot plegat va ser un clam per demanar rigor, serietat i claredat en uns moments d’un cert desconcert en què sembla que els mestres, globalment, ens hi mirem poc a l’hora de fer projectes educatius amb aportacions de diferents mirades, els quals, de fet, acaben essent una mena de samfaina amb elements contradictoris i fins i tot oposats.
Un missatge que tots i cadascun de nosaltres, mestres o projectes d’escola, ens trobem amb el deure d’escoltar per tal de recuperar els propis referents que ens donen identitat. Una identitat que legítimament podem escriure amb matisos i mirades pròpies, però que en tot moment han de posar-se al servei d’una idea coherent d’infant, d’aprenentatge i de funció educativa.
