Als centres educatius hi conviuen tres col·lectius: els docents, els discents (infants i joves), i les seves famílies. El monogràfic Escoles sense armaris vol abordar els temes d’identitat de gènere, sexe, expressió de gènere i orientació afectivosexual des de la perspectiva dels infants i joves, i des de la dels docents.
Conversem amb Miquel Missé Sánchez, sociòleg i activista trans. Juntament amb Gerard Coll-Planas ha editat el llibre El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la sexualidad (2010), és autor de Transexualidades: Otras miradas posibles (2013) i coeditor amb Pol Galofre de Políticas Trans: Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos (2015). Actualment treballa com a formador en gènere i sexualitat i és consultor de polítiques públiques LGTBI. És també un dels dinamitzadors del projecte OASIS, colònies per a Adolescents LGTB de Barcelona.
Miquel, et reconeixes com a persona trans. Què vol dir per a tu ser trans?
La paraula trans em serveix per explicar a la gent i a mi mateix el meu itinerari vital amb relació al gènere. Crec que és un concepte força ampli que agrupa l’experiència de molta gent que en algun moment hem sentit que el gènere que ens havia estat assignat al néixer no ens feia sentir i hem necessitat sobrepassar-lo en altres direccions.
Quin paper haurien de tenir les famílies (pares i germans) amb relació als seus membres LGBTI?
Clarament, el suport familiar és un factor determinant en el desenvolupament de l’autoestima dels i les joves LGTBI. Alhora, és cert també que les famílies tenen molt poques eines per afrontar aquestes situacions amb seguretat i poder acompanyar els seus fills i filles. Per això, molt sovint són els fills i filles els que acompanyen les seves famílies en la descoberta d’aquesta realitat i fan moltíssima pedagogia. Aquesta dinàmica crec que és molt interessant, perquè ens remet al fet que les relacions familiars no són verticals, sinó que van en diverses direccions. Per als i les adolescents LGTBI és un aprenentatge molt interessant assumir que la seva família no ho sap tot, té límits, té dificultats,i que són ells i elles els que han d’assumir un rol d’acompanyament i no només de ser acompanyats. Per tant, em sembla que la funció de les famílies és més de deixar-se acompanyar pels seus fills i filles. Tot i que, en alguns casos, no és possible per la manca de flexibilitat de mares i pares o la manca d’assertivitat dels i les adolescents.
A partir de la teva experiència, els teus estudis i la teva recerca, quins consells donaries als docents que tenen alumnes LGBTI a les seves aules?
Crec que la primera reflexió que hem de fer és per què ens formulem la pregunta amb relació a tenir o no alumnat LGTBI. Els entorns educatius han de ser segurs, hi hagin o no persones LGTBI. No hem de fer accions per estar preparats per si algun dia venen, sinó que hem d’entendre que totes les persones que participen d’aquests espais estan travessades per tensions que limiten la seva llibertat sexual i de gènere.
Creus que si l’escola fos un espai segur hi hauria més docents LGBTI que sortirien de l’armari?
Exacte. Crec que hem d’abordar molt seriosament com viu el professorat la seva diversitat abans de mirar directament a l’alumnat. En uns entorns educatius en els quals encara un sector del professorat LGTBI no vol sortir de l’armari, què podem exigir a l’alumnat? No té gaire sentit plantejar que els i les joves LGTBI siguin visibles quan els seus referents educatius ni s’ho plantegen. El que veiem és que als instituts on hi ha professorat fora de l’armari hi ha més alumnat fora de l’armari, i no és per un tema de contagi, com dirien alguns líders ultra conservadors, sinó perquè els referents positius apoderen l’alumnat. Per tant, el consell seria que hem de pensar com fer dels entorns educatius espais on els i les professionals vulguin ser visibles.
Centrant-nos ara en els/les joves trans, en les teves intervencions afirmes que els manquen referents. Els centres educatius podrien ser bons espais per oferir-los-els?
Els centres educatius poden ser espais excepcionals per oferir referents, però alhora soc molt conscient de la sobreexigència que fem a l’educació formal per resoldre totes les desigualtats socials existents. Crec que l’escola no necessàriament ha d’oferir-los, però sí que hauria de fer-se’n ressò. És a dir, que des d’altres àmbits, per exemple el cultural, es poden difondre referents que l’escola pot fer servir. El que realment ens ha de preocupar és que hi hagi tants adolescents que diguin que en la seva trajectòria escolar mai ningú els va parlar de l’experiència trans o de la diversitat de gènere.
En altres entrevistes assenyales la pressió de gènere a què estem tots sotmesos, per la qual les persones s’etiqueten segons la seva identitat de gènere, expressió de gènere i tendència sexual. Com hauria d’actuar l’escola per alliberar els gèneres?
Per començar, l’escola hauria de reflexionar sobre quin ha estat històricament el seu paper en la transmissió dels valors de gènere, sobre les idees que exposen que la concordança natural entre cos, identitat i expressió és la de néixer en cos de mascle, sentir-se home i ser masculí o néixer en cos de femella, sentir-se dona i ser femenina. Aquesta concordança no té res d’innat o biològic, sinó que té a veure amb uns mandats socials i culturals que l’escola ha contribuït a reïficar. Per això, diria que en primer lloc cal que l’escola es miri a si mateixa i es faci algunes preguntes. I després, si hem arribat a la conclusió que transmetre aquests valors fomenta d’alguna manera una violència simbòlica envers els infants, decidir quin paper volem que tingui l’escola per transformar o, com a mínim, per fer de contrapès d’alguns missatges nocius que circulen en la nostra societat. Però, insisteixo, crec que és important arribar primer a un consens entre professionals de l’educació sobre quin paper ha jugat l’educació formal en aquestes qüestions. No serveix de res que vinguem des de fora a dir què s’ha de fer; ha de ser una necessitat detectada col·lectivament i considerada legítima.
Quines mesures, ara mateix, consideres urgents i imprescindibles als centres educatius perquè siguin centres segurs i perquè tots els seus membres coneguin i respectin totes les persones, sigui quina sigui la seva identitat o orientació afectivosexual?
La veritat és que el més urgent em sembla que és que els centres sàpiguen on anar o on derivar quan han de fer front a alguna situació complexa. I encara no hem arribat aquí. A vegades ens fa la sensació que hem avançat molt, però fins i tot els moviments LGTBI encara tenen moltíssima feina per generar espais d’acollida sostenibles i de qualitat. Amb relació a l’acompanyament dels i les joves trans, que és el que millor conec, encara hem de millorar molt per tenir espais on joves, famílies o professionals puguin adreçar-se per resoldre dubtes. És un repte molt important. Dit això, que és més aviat una autocrítica, diria que el més urgent és la formació dels i les professionals i la reformulació de les polítiques educatives, però no només amb relació al tema LGTBI, sinó amb relació a la gestió de la diversitat i el combat de les desigualtats des de l’escola. I per tot això, calen recursos i cal prioritzar-ho.
Actualment treballes en l’àmbit de l’educació, especialment en la prevenció de la violència de gènere, l’homofòbia i la transfòbia. Podries explicar-nos les línies generals d’aquests programes?
Ara mateix estic desenvolupant un projecte conjuntament amb la cooperativa Candela. Es tracta del projecte OASIS, unes colònies per a adolescents LGTBI que ara encaren la seva quarta edició [per a més informació: www.oasislgtb.org]. La iniciativa té com a objectiu generar espais on els i les adolescents que han estat víctimes de violències i assetjament es trobin, estableixin vincles d’amistat i tinguin referents positius. Ens interessa molt donar a conèixer el projecte entre el professorat perquè pensem que pot ser un bon espai on derivar joves que se senten perduts o aïllats, o senzillament volen passar uns dies amb altres iguals.
Voldries afegir alguna cosa més, Miquel?
Agrair-vos l’espai per parlar d’aquestes qüestions. És clau. Molta sort en la feina que feu!
Mentre esperàvem rebre les respostes d’en Miquel Missé per correu electrònic, vàrem poder assistir a una conferència que, sota el títol Diversitat de gènere en l’àmbit escolar: Reptes i propostes d’actuació, va fer a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. La xarxa va plena de les seves intervencions, entrevistes i altres peces audiovisuals, així que «ja l’havíem vist». Però, veure’l i sentir-lo en directe va ser una experiència molt enriquidora. En Miquel és un magnífic comunicador que explica, exemplifica i argumenta de manera molt didàctica utilitzant un llenguatge entenedor i proper. El seu discurs ens fa replantejar-les nostres concepcions sobre sexe, gènere i sexualitat, però també sobre el paper que l’escola ha de tenir envers la diversitat. Si podeu, convideu-lo als vostres centres, tota la comunitat educativa us ho agrairà.
